l'estanyol de les granotes

Edgar Allan Poe va néixer a Boston com podia haver nascut en qualsevol altre lloc on els seus pares haguéssin representat una obra; de totes maneres ell era un cavaller del sud més que no de Nova Anglaterra. La seva obra no va ser mai apreciada per Emerson i els intel·lectuals de l’est, el seu sotarrat romanticisme no era ben rebut pel racionalisme bostonià. Una vegada, va participar en una mena de fòrum de debats (1) transcendentalista i la va liar. Una dama de l’alta societat el va convidar a una de les seves sessions, el van anar a escoltar totes les testes florides de Massachussets, segur que es va penjar el cartell de sold out. Però el nostre heroi (!). va arribar embriac i en posat greu però amb la veu valva els recità Al-Araaf un poema de joventut gens adecuat pel selecte públic. Els diaris el van posar a parir, però ell amb la seva arrogància caracteristica va dir que ho havia fet expressament, per venjar-se dels creguts de l’estanyol de les granotes, en al·lusió, suposo, al Walden de Thoreau.

Una de los poques coses bones que té treballar en dissabte és que de tant en tant puc fer petar la xerrada amb en Lluís; si, aquell usuari model del que ja us he parlat en alguna ocasió i segur que avui tampoc serà l’última,...doncs, bé, com us deia, l’altre dia, abans del pont de la immaculada constitució, va venir i em va explicar el dia que a Baltimore va visitar la tomba de Poe. Jo era feliç, estava a un taulell de distància d’algú que havia tocat la tomba del mestre. Em va dir que va anar a presentar-li el seu respecte i que va fer un xarrup de whisky a la seva salut-memòria. En marxar, ja d’esquena a la làpida, potser va sentir una veu d’ultratomba que deia: ... és que beuen sols els catalans?





(1) Broma vigatana.