Paul Gauguin. Nevermore, 1897.Radio Futura, La canción de Juan Perro, 1987. En Santiago Auseron (ai!) va traduir i musicar un poema d'en Poe, Annabel Lee.
El músic minimalista Philip Glass va composar, una opera en dos actes basada en el conte de Poe The Fall of the House of Usher (1989).
Sí, Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band. Mireu la caràtula. Fixeu-vos-hi bé. Darrera fila; un buit central i a l'esquerra...sí, l'Edgar.
A l'àlbum Silvio (1992), del cantautor cubà Silvio Rodríguez hi trobareu La trova de Edgardo. "Hoy haré una página celeste,trovadicta, trovardiente. Hoy, cantando sólo con la luna, ya que se hizo puta la fortuna. Hoy me trovaré para alegrarme,como Edgardo, sin alarde".
Hi ha més ombres, però. Bob Dylan, Alan Parsons Project, The Cure (només faltaria), Lou Reed; Manet; moltíssimes pel·lícules i sèries de televisió; sense descuidar-nos dels simbolistes francesos, Borges i un munt d'escriptors més. L'ombra de Poe és allargada i de petja no precisament diminuta, que diria en Jordi Cornudella.
Aquí teniu una pàgina que us pot guiar en aquest viatge.
Faig referència a un poema d'en Cornudella que comença així:
ResponEliminaFills de la Gran Puta
d’ombra allargada i petja diminuta
Jo li dec a en Biel de Tinta xinesa. Aquí el trobareu sencer.
Tot i que coneixia unes quantes referències, no pas la del Sílvio. Curiosa.
ResponEliminaAl Sgt.Pepper també hi surt en Carroll ;p
ResponEliminaLewis Carroll: aneu cap a la palmera, darrera de la Marlene Dietrich.
ResponEliminaaquí trobareu un dibuixet amb la localització de tots el personatges.
espai publicitari:
No us perdeu l'ofensiva O Carroll de l'Allau a The daily avalanche.
Matilde, ens ho has posat molt fàcil!
ResponEliminaI gràcies per la cunyeta publicitària!
(ostres, el verificador de paraules diu "martiri", usujuru)
No em ve de nou, Allau, això que dius del nostre verificador de paraules. Crec que ha pres consciència, com l'ordinador Hal de 2001, per a entendre'ns.
ResponEliminaAquest estiu, un dia que parlàvem de Cortázar, l'Espai de llibres va haver d'escriure MAGAS.
Poc després, jo era víctima d'un refredat aparatosíssim i em va obligar a teclejar ATCHIMS.
Fa poc, en un meu comentari on m'estava fent la güais, la parauleta va ser LYSTA.
Com comprendràs, jo abans de complimentar la casella en qüestió, m'encomano a totes les ànimes beneites del purgatori.
El setembre passat vaig ser a Londres, i vaig veure el quadre de Gauguin a la Courtland Gallery..És magnígic !!....Ah, i de Poe també hi ha una veersió en còmic extraordinària de la "Rue Morgue" per Alberto Brescia.
ResponEliminaAra torno...
ResponEliminaÉs innegable el valor literari de Poe, negar l'evidència seria com esperar a que sobrevisqués un peix dins d'una gatera! ara, per mi (i només per mi en principi) Poe és com "El vigilant en el camp de sègol", o sigui, mal et pesi la paraula, Matilde, sobrevalorats els dos, la novel·la de Salinger (que es millor "Frany y Zooey", per mi) i l'escriptor bostonià.
ResponEliminaAh, i Bloom es un insecticida... eficaç. Proveu de fer xxxxxxxt quan a altres hores de la matinada (a l'estiu!) intentes agafar el son però sents un estrident i carregós zzzzzzz que no et deixa adormir!
Ps: Dr. Vilardekill, tens dret a ràplica i saltar-me a la iugolar, que sé que ho faràs amb el tema Salinger.
Apa, siau... després d'una setmana tancat a casa amb pany i forrellat avui me'n vaig a treballar!
Parlant de peixos, el millor de Salinger (for mi, clar) és un conte: a perfect day for bananafish. I pel que fa al vigilant, si us plau, no te'l llegeixis, que el faràs malbé.
ResponEliminaApa, cap a la feina, que hi falta gent. I apreparat pel dia que t'editin la primera novel·la.
Poe é un escritor moi sombrizo, pois a sú alongada figura chega con frescor a moitos outros artistas, entre eles, os que citas, ademáis da influenza que tivo sobor de moitos poetas e escritores franceses, ingleses, irlandeses, centroeuropeos e españois.
ResponEliminaFai tempo lin a biografía: Poe, de Georges Walter, publicada en Anaya & Mario Muchnik (1995). A verdade que me gustoume, pois a autor do estudo describe a Poe como o indio sen tribo que foi, as veces afastado desa figura mitolóxica e de lenda que se eleva, tamén ás veces sobre, a súa interesante obra literaria.
Unha aperta
Ei, Sam
ResponEliminaEu non a lin. A biografía de Walter, quero dicer. Mais com a boa ladroa que son, quedome co indio sen tribo. Estranxeira en tódalas partes. Ti xa m entendes.
unha aperta tamén para ti.
Afegeixo una influència més de Poe en el món de l'art. El pintor surrealista Àngel Planells i la seva obra respiren Poe. Aquí podeu trobar el catàleg de l'última exposició on un text de Lourdes Cirlot ho va tractar per primer cop.
ResponEliminaHi ha un quadre "La nostra reclusió era perfecta" que fins i tot conté aquesta frase escrita a la tela, i que correspon exactament a un fragment de "Els assassinats del carrer de la Morgue" (en la traducció de Carles Riba de 1918)
Jaume, t'agraeixo l'aportació. Magnífica. Gràcies de debó. Serà serendípia, però fa uns dies que em persegueixen els Cirlots. Només em faltava la Lourdes, ves.
ResponEliminaEn un altre ordre de coses (o no, ben mirat), jo no sé com se t'ha acudit aparèixer per aquí avui precisament.
Intento explicar-me. Resulta que m'he passat mitja tarda barallant-me amb Les aventures d'Arthur Gordon Pym. Estic ben marejada i ben tipa, val a dir, de tanta goleta i tant bergantí, de tant naufragi, de tant castell de proa i tant escotilló. De tanta aigua, en definitiva. I què m'ha vingut al cap?(remaleïts monstres dels trons). Sí, Jaume, sí, El rem del 34 i tots els llops de mar de Blanes. I aquí estàs. Perlamortdedéu!. Digueu-me rata, però jo abandono el vaixell.
La Lourdes Cirlot és una de les filles del Cirlot de Dau al Set i especialista en símbols.
ResponEliminaQuè dius del rem de trenta-quatre!? Si et torna a passar una cosa així has d'interrompre la lectura de manera immediata. El llegir pot ser com prendre el sol.
Ja ho sé prou, ja, el del diccionari de símbols. D'aquí ve, que l'altra dia en parlàvem a cal Riell Bulevard.
ResponElimina(Si algú encara no sap de què va això d'en Jaume Puig amb en Ruyra, us haureu d'embarcar a la Nau Argos. Ras i curt, com si un de la Plana gosés ficar-se amb en Mossèn Cinto. Heretgia!)
Ai Mitchum, que ens hem tornat a equivocar.
ResponEliminaHagués hagut de sospitar, quan en el teu post de l'1 de desembre deies que, segons els detractors de Poe, Les aventures... és la millor obra de l'escriptor. Per què no hem fet cas als qui l'estimen, Mitchum? Penso sobretot en els clubaires que tasten Poe per primer cop. Els estem fent arribar a Poe per mar. Com si Poe fos Venècia i nosaltres Thomas Mann.
Jo no l'acabaré (quina novetat, oi?). No tinc res en contra del medi aquàtic. Al contrari, alguns dels llibres responsables de la lectora que sóc estan passats per aigua. Les aventures de Tom Sawyer, L'illa del tresor. Moby Dick, Lord Jim. En definitiva, que abandono la nau, però no a Poe. Tornaré a llegir alguns contes.
Ah, i una coincidència. No sé si ho porta el mar, però Les aventures comença amb una presentació en primera persona tal que Moby Dick: Em dic Arthur Gordon Pym vs. Digueu-me Ismael. Coses.
Matilde, aquest recurs de començar un relat en primera persona "presentant-se" era molt típic d'alguns escriptors anglesos de XVIII que segurament Poe havia llegit. Això no treu que potser sí va influir en Melville. Jo hi veig més influència en Stevenson, ves per on.
ResponEliminaFerran, com que les nostres posicions respecte Salinger ja estan clares i tal com passa en política i altres temes, és estèril seguir discutint, torno a dir-te que, si no és la millor del seu autor, "El vigilant..." és la més seminal, la que més ha influït de les seves. Jo tinc una especial predilecció pel conte que esmentes tu Matilde - dels millors que s'hagin escrit mai -, però el poso al costat del delirant "Pugeu la biga mestra, fusters !" i "Seymour : una introducció". Crec que aquestes tres superen el "catcher". "Franny i Zooey", Ferran, que pertany al mateix cicle de la família Gross, estaria, en el meu gust, per damunt d'alguns contes però sota d'"El vigilant..."
Jo també estic marejat, Matilde, però ja se sap que per viatjar s'ha de patir una mica.
ResponEliminaMatilde, jo no tinc aquesta necessitat imperiosa de publicar (els escriptors d'ara, ves per on, SÍ). Jo escric, i quan estigui convençut que allò que escric es meravellós, per mi i per la resta i per Bloom i tot, i per en Miquel i per tu i per en Robert, i serà un daltabaix literari, després pot ser que intenti publicar-ho. Sinó, no val la pena, és engraixar la pseudoliteratura que corre avui en dia, i d'això ja se n'encarreguen els altres.
ResponEliminaEt tout le rest est literatur...
Apa, que es festa i vaig a disneytzar-me una mica (a Bcn a comprar regalets per Nadal, com fan totes les ovelles cegues, burregues) perquè toca. Toca, quins collons...
Hi, Hyde, vols una biodramina?
ResponEliminaVeus, ja tenim dues coses en comú. Ho dic pel bananafish.
Altu!! que ara que em fixo, les coses en comú les tinc amb el teu antigermà, pas amb tu.
Ferran, no voler publicar està bé, t'honora. Ara, a mi els escriptors que em tenen el cor robat no són els inèdits, són els àgrafs. Ja saps, Bartleby y compañia. El meu candidat al Nobel de literatura àgrafa (pòstum, en aquest cas): Pepín Bello. Quin tiu. No va escriure mai una ratlla, però tothom el va considerar sempre un gran escriptor. Això sí que té mèrit.
El llibre de Vila-Matas, "Bartleby y compañia",... Matilde, per mi es el millor que ha escrit l'Enrique, que no m'agrada massa, per variar. M'entusiasme molt més, ni comparar, en "Bartleby l'escrivent".
ResponEliminaJa t'entenc, ja. La Cesarea Tinajero d'"Estrella distante" i l'Archimboldi de "2666" d'en Bolaño... potser son uns exemples, però ni ha molts més i de més bons, com ara en Pepín Bello, i aquest de carn i os!
Ara m'agrades, Ferran.
ResponEliminaDesconeixia Pepín Bello, tot i que em penso que Rafael Alberti l'esmenta a "La arboleda perdida" (vaig bé ?), però m'ha agradat molt això del premi Nobel dels àgrafs. En qualsevol cas, jo detesto una espècia d'escriptor que és el que reescriu i/o comenta, documenta, documenta sobre el documenta,recomenta, subcomenta, descomenta, incomenta, precomenta, doblecomenta, anticomenta, acomenta i,per postres, PONTIFICA sobre obres que només s'haurien de llegir, i punt. Ja sé que escriptors boníssims, vaques sagrades ho han fet - el mateix Poe -, però, normalment, ho compensen amb obra pròpia original. No és el cas del meu cordialment odiat Harold Bloom. O, pel que he vist, un besnét de Bram Stoker que s'atreveix a fer una segona part de "Dràcula" !!
ResponEliminaJejeje... ja l'he vist jo aquest Stoker del qui parles. Agafa't: ni ha una que intenta escriure una versió ampliada de "Orgullo y prejuicio". Es diu "Orgullo y prejucio y zombis"!!! i, evidentment, l'he fullejat, i, evidentment, m'he "cagat" amb ella!
ResponEliminaHyde, jo no sé d'on l'he tret. D'en Vila-Matas, diria. En Pepín Bello és (era, que va morir l'any passat als 103 anys) un personatge gloriós.
ResponEliminaGràcies a tota aquesta història dels escriptors acabo de descobrir la meva autèntica vocació. Vull ser artista. Cantant i (líder) d'un grup de pop de cambra.
Ens direm MATILDE URBACH I LOS ESCRITORES ÁGRAFOS.
El nostre primer àlbum: El repugnante olor de la tinta seca.
Temes:
1. Aparta de mi esta coma.
2. Me lo dijo Bartleby.
(...continuarà)
Ferran, d'aquest Orgullo y prejuicio y zombies es va parlar, a bastament i fa cosa d'una setmana, al bloc d'El llibreter. Jo ja el tinc avorrit i encara no l'he vist.
ResponEliminaMATILDE URBACH Y LOS ESCRITORES ÁGRAFOS
ResponEliminaEl repugnante olor de la tinta seca
Disco 1:
1. Aparta de mi esta coma.
2. Me lo dijo Bartleby (Mambo. Letra: matilde. música: pérez prado)
3. Se me murió el tío Celerino y me quedé sin argumentos.(letra juan rulfo)
4.Las palabras son cansancio (garcia&portet)
5. Juan sin letras. (alalá popular)
Suggerència:
ResponElimina5. Juan sin letras. (Goytisolo) (ah, no, que era Juan sin tierra..., perdo. no he dit res). Es dolent, ho sé, avui tinc un humor fred, com el temps.