els germans karamázov

Els germans Karamázov és la darrera novel·la que va escriure FMD. Ja tenia enllestit l’esquema del que seria la segona part però no va ser-hi a temps, la mort el va sorprendre abans de començar a escriure la vida en l’edat madura de Ivan (o era Aliosha?) Karamázov. En diuen una novel·la de síntesis perquè en ella hi ha expressat tot el pensament de la novel·lística dostoyevskiana. La frase que l’encapçala resumeix el sentit del llibre, és un versicle de l’evangeli segons Sant Joan que també figura en l’epitafi de l’escriptor: “un gra de blat si cau a terra mor però si s’enterra dona fruits” (Joan 12:24)
Amb aquesta novel·la em passa una cosa estranya, tinc la sensació d’haver-la començat a llegir a finals dels anys setanta en una edició de Bruguera que hi havia (hi ha) per casa i que tot just l’he finalitzat avui, però, que per acabar d’entendre-la com a mínim necessitaré trenta anys més. No és estrany que Freud la considerés la millor novel·la mai escrita (hem de tenir en compte, Ferran, que Faulkner encara no havia nascut) perquè hi deuria trobar caràcters més que útils pel seu estudi sobre el parricidi, de fet, el va basar en aquesta obra. Jo la trobo una novel·la enorme, genial, tot i haver estat publicada originalment per lliuraments, un prodigi de composició amb escenes memorables com els parlaments finals dels advocats, la conversa entre germans i el capítol de el gran inquisidor. En un post pretèrit alguna de les múltiples personalitats d’en Miquel ja va lloar la novel·la abastament jo només m’afegeixo a el que va dir.

Però no vull enganyar a ningú, jo veig els germans Karamázov en Metrocolor. La pel·lícula està dirigida per Richard Brooks, un director que no estava per romanços a l’hora d’adaptar: a sang freda, lord Jim,... . No penso que sigui una bona adaptació de la novel·la, més ben dit, com a adaptació és pèssima, més que una obra de FMD sembla un melodrama del sud signat per Teenesse Williams però té el mateix encant nostàlgic que poden tenir allò que el vent s’endugué o los siete magníficos. No puc fer-hi res, així com mai he pogut identificar Raskolnikov amb Peter Lorre no hi ha manera que hem tregui del cap a Yul Brynner quan sento parlar de Dmitri i el pare indigne i sense sentiments no pot ser altre que el gran Lee J. Coob. M’agrada recordar l’escena de la festorra que es tiren en Dmitri i la Grushenka amb els diners de la pobre Katia.
Malgrat tot, és difícil adaptar a Dostoyevsky, hi ha una adaptació molt bona de la que (segurament) ja en parlarem en un altre post i en un parell de pelis de Woody Allen (Delitos y faltas; Match Point) també s’hi troba el ressò del rus. Tolstoi, en canvi, ha tingut més sort en les adaptacions no tant pel film de King Vidor sinó perquè una de les seves heroïnes té el rostre de la inmortal Greta Garbo.