dimecres, 13 de gener de 2010

john belushi


post dedicat a Jordi Ararà

L’altre dia des d’aquest mateix blog el grup de de rock’n roll Manel ens recordava que de tant en tant trobem una petita cosa, una fotesa que ens anima a continuar que ens diu que ens en sortim. Permeteu-me presentar-vos una d’aquestes petites coses, un actor que m’ajuda a continuar. D’acord, no era un gran actor. Possiblement el seu humor no agradi als estudiants d’Oxford ni als amants de sutileses; no, el seu humor no és intel·ligent ni va tenir mai sèrie pròpia. Va treballar en unes quantes pel·lícules però va anar massa enllà i la putada és que no en va poder tornar. Se’l coneix sobretot per ser el gras del Blues Brothers però les seves aparicions a les dues primeres temporades del programa de tv Saturday Night Live, són antològiques vegeu per exemple: Samurai delicatessen, Beethoven i Cheesburger, només de pensar-hi …..marededeusenyor que gran.
Amb tots vostès: John Belushi


26 comentaris:

  1. Espai de llibres13/1/10 18:20

    Mmmm, això de Beethoven i Cheeseburguer sona molt bé. Ho buscaré!

    ResponElimina
  2. miquel hyde13/1/10 18:32

    què enteneu per rock'n roll ?

    ResponElimina
  3. El rock'n roll és soroll! I el soroll molesta!!

    ResponElimina
  4. Espai de llibres13/1/10 18:48

    Ferran, et contradic citant el títol d'una cançó d'aquells grans poetes, els AC/DC: "Rock n'roll ain't noise polution"

    ResponElimina
  5. Ferran maco no em facis contestar,
    el rock n'roll molesta?, perlamordedeu!!!!!!
    ...i vos miquel hyde deixeu la retòrica pel club de dimarts...

    Espai, a una cadena de tv, no sé si cuatro o plus o alguna plataforma d'aquestes emeten una selecció dels millors SNL, fa poc van emetre lo mejor de John Belushui,...amb la memorable imitació de JOe Cocker i....és que no em trec del cap això de que el rock (una de les mlanifestacions culturals més gran del segle XX)molesta!!!!!

    A veure Manel és un grup més aviat Pop que rockero, però tot és dins la gran familia del Rock n'roll,..llarga vida al rock n'roll

    ResponElimina
  6. Be, espai, bé,...si senyor.

    ResponElimina
  7. Espai de llibres13/1/10 19:07

    Ferran, diriem que el rock està sobrevalorat? (Ho sento, Matilde: no m'he pogut estar...)

    ResponElimina
  8. Bueunuuu, per un dia no passa reeeessss.

    ResponElimina
  9. ..el que està sobrevalorat és la intel·ligència....

    ResponElimina
  10. Espai de llibres13/1/10 19:19

    L'especial aquest, Robert, el buscaré allà on tu, jo i un animal de granja sabem. La veritat és que no he vist gaire SNL, només algunes coses de la nostra estimada Tina Fey.

    ResponElimina
  11. ...quina memòria espai,...jo ja trobo a faltar episodis de 30 rock....

    ResponElimina
  12. Va eixir l'any passat (o l'altre igual, ara no sé, però ho vaig llegir l'any passat), COMO UNA MOTO, sobre ell, de Bob Woodward, que m'agradà molt.

    ResponElimina
  13. ...como una moto: la vida galopante de Jim Belushi.... quin bon gust que té la noblesa....

    ResponElimina
  14. ...como una moto: la vida galopante de John Belushi, sorry,...no ens confonguem de Belushi.

    ResponElimina
  15. De maco en sóc, no de mico. Gràcies. I sí, està sobrevalorat, Espai de llibres. El rock'n roll està sobrevaloradíssim. Siguem francs, cony, és soroll! i el soroll molesta, es com un mosquit quan estas plàcidament al llit mirant de dormir perquè son les 3 de la matinada d'una nit calorosa, i no pots perquè aquest mosquit fot un sorollet "aixordador" (a aquelles hores t'ho sembla) i insuportable!!
    Va, home, va... a la presó els guns'n'roses i la resta, i de passada tota la música actual, i clàssica posats a fer.

    ResponElimina
  16. Hi ha rock´n roll de moltes menes.

    Jo us recomano l´obra de teatre ROCK´N ROLL del Teatre Lliure dirigida per l´Àlex Rigola.

    Des de la primavera de Praga han passat moltes coses...(cal veure l´obra)
    Imma

    ResponElimina
  17. Ai, Ferran, tu estàs bé, fill meu?


    Henriette, que us haig de dir que els vostres dos darrers posts son de mascletà. Què visquin L'alqueria d'Asnar, la tia Reme i la mare que us va parir. De debó i amb tots els respectes, comtessa.

    ResponElimina
  18. BÉ O NO BÉ, LA MÚSICA FA PUDOR!
    Hi ho diu un fan de l'Ian Curtis.

    ResponElimina
  19. ...molt ben trobada la relació d'Ian Curtis amb Dostoyevski, Ferran...

    ResponElimina
  20. En el fons Ferran, tot es base en la ignorànica. Res més, que el voler parlar d'allò que es desconeix, d'altra banda una mentalitat molt catalana aquesta de voler ser capaç de afeitar tots els caps. Si el teu afany musicòleg es redueix a ac/dc, guns... anem malament. És com iniciar-te a la lectura i no passar dels clàssics enciclopèdics, és com se fan del cine i no haber passat del blanc i negre. Has de rescar una mica per veure el que hi ha a sota...

    Ja estic una mica recuperat Rob, s'agraeix la dedicació, però no tindrà un rerafons macabre tot això teu, i m'estaràs anomenant perdedor, looser, borratxo i còmic barat? I a sobre davant de l'aparador?

    ResponElimina
  21. ....perlamordedeu Jordi, la duda ofende...m'alegro que ja estiguis millor, xaval.

    ResponElimina
  22. Prefereixo viure en la ignorància, Jordi, que en el soroll!

    Salut i Faulkner

    ResponElimina
  23. Tenim una concepció del soroll bastant diferent, ni que hu juris...

    ResponElimina
  24. El pitjor soroll és el que se sent dins del propi cap. Aquest sí que és xungo. No?

    ResponElimina
  25. Parles d'aquest soroll Matilde, que podría dir-se prejucidi, potser? Aquest tan refotut que dóna voltes com un "murcielagu", buscant excuses per no sap què?

    ResponElimina
  26. Parlava més en general, Jordi, però m'ha agradat molt això d'aquest murcielagu girant i girant, fotent-se de lloros contra les parets del crani.

    I ara se m'ha anat la bola fins a Lars Von Trier, Breaking the waves, on la Watson sentia la veu de déu. Uff.

    ResponElimina