Els camins de la lectura són inescrutables. Això pensa ara la que va ser una nena de tretze anys que mirava la tele en blanc i negre. La tele de quan la tele només oferia dos canals de programació. La tele de l'UHF i la Carta de ajuste. Cal tenir més de 40 anys per saber de què parlo.
Los dramáticos, tu; Estudio 1 i companyia. Una d'aquestes sèries dramàtiques de producció pròpia es deia Novela. Era el culebrot del migdia. Adaptaven clàssics de la literatura universal i va suposar el meu primer contacte amb El conde de Montecristo, David Copperfield...i Crimen y Castigo, on la Lola Gaos feia de la vella usurera. I així va ser com per culpa d'aquell secall de veu rogallosa, d'aquella dona que em trasbalsava de dalt a baix, la que després s'aixecaria la faldilla a Viridiana, la que atonyinaria un gos fins a matar-lo a Furtivos, vaig anar a buscar la novel·la de Dostojevskij. I me la vaig empassar, sense entendre de la missa la meitat, amb aquell desfici sense matisos de l'adolescència. Tot per culpa de la Gaos.
Los dramáticos, tu; Estudio 1 i companyia. Una d'aquestes sèries dramàtiques de producció pròpia es deia Novela. Era el culebrot del migdia. Adaptaven clàssics de la literatura universal i va suposar el meu primer contacte amb El conde de Montecristo, David Copperfield...i Crimen y Castigo, on la Lola Gaos feia de la vella usurera. I així va ser com per culpa d'aquell secall de veu rogallosa, d'aquella dona que em trasbalsava de dalt a baix, la que després s'aixecaria la faldilla a Viridiana, la que atonyinaria un gos fins a matar-lo a Furtivos, vaig anar a buscar la novel·la de Dostojevskij. I me la vaig empassar, sense entendre de la missa la meitat, amb aquell desfici sense matisos de l'adolescència. Tot per culpa de la Gaos.
... se acepta nostalgia como animal de compañia...
ResponElimina...recotrdo una entrevista a la tele que no va fer res més que reivindicar la memòria del seu germà filòsof...
...apareix Dickens un altre cop, com vaig disfrutar llegint David Coperfield, que gran que és l'anglès...
de part d'una que també en té més de 40 i no es perdia els Estudio 1 tampoc, gràcies per recordar la Gaos. A mi em tenia fascinada :)
ResponEliminaNo, no, Mitchum, nostàlgia, no. Homenatge.
ResponEliminaAquella tele ens proporcionava moments estel·lars (i no parlo de la programació). Em refereixo a l'escena (entranyable) de pèrdua del senyal. Llavors havies d'estovar l'aparell receptor amb determinació. Si la cosa no millorava, s'havia de sentenciar: És d'ells. Batallitas de la abuela cebolleta, ara sí.
Saps, Mitchum, he estat rumiant i el que sí que enyoro, de tant en tant, és aquella manera de llegir. Com si m'hi anés la vida. Com si, un cop tancat el llibre, ja no fossis la mateixa persona.
ResponEliminaAi... Viridiana...!
ResponEliminaAquella tele, de la que tan malament parlàvem, tenia coses molt bones (no podíem imaginar que el que vindria seria molt pitjor).
ResponEliminaAi Robert, Dickens...
La Gaos, entestada en ser ella i prou; amb maneres de dona ruda i un tridestil·lat essencial de la ferotgia hispànica -exiliada Antígona de cor rebel!-... No intentava agradar sinó rascar, ferir, emocionar...
ResponEliminaViu encara, avui un bocí més.
A mi Derek Jacobi em va fer entusiasta del món clàssic. Bé, ell i l'Astèrix.
ResponEliminaI a mi, Sílvia, que em sé el Jo, Claudi de la BBC de memòria. I la novel·la de Robert Graves, que la regalava La Caixa per St. Jordi, i me la vaig llegir dos cops...
ResponEliminaLa Gaos em remou l'entranya, Girbén!
ResponEliminaQuina gràcia Matilde! Igual que jo, em sé trossos de memòria de tant de veure la sèrie (per a mi la millor que s'ha fet mai), i també em vaig llegir dos cops la novel·la que regalava La Caixa, encara la tinc.
ResponEliminaYo Claudio, Retorno a Brideshead, Doctor en Alaska, i... The Sopranos.
ResponEliminaI també Frasier, Sí ministre, Arriba y abajo i L'escurçó negre.
Ara sóc seguidora de Mad Men, Weeds i em falta per veure The wire (sempre me la recomana en Mitchum).
La Gaos era brutal, en molts aspectes.
ResponEliminaTinc més de quaranta i era teleadicta, però la meva memòria és patètica...
Parlant de "llegir dos cops", l'únic llibre que he llegit dos cops ha estat "Love story" (l'adolescència és dura!).
Petons, Matilde! I també al Mitchum, és clar!
SU
Ai, Matilde que t'estovaré, tant parlar dels progenitors "nostrus", pel què fa a la televisió, i no fer referència a "Historias para no dormir", de l'estirpe Ibáñez. Allò sí que eren guions, i molts grabats en directe!!!!
ResponEliminaUn dia es podria anar desglossant els episodis, i parlar-ne una miqueta...
Ai, sí en Chicho, Jordi. Però no m'estovis, que sóc gran i em fa mal l'asiàtica!
ResponEliminaAi Su, sí que és dura, si l'adolescència. Ara, jo Love story només el vaig llegir un cop. [i vaig veure la peli i volia tenir els cabells estirats com l'Ali MacGraw!]
Thanks SU
ResponElimina...Jordi maco, però si tu encara no habies nascut quan en Chicho ens feia por amb el seu pare Menta...de totes maneres has tingut una bona idea, quin dia comences?
M'he llençat al deuvedé fa uns dies, Rob, m'ofereixo a fer-ne un post si vols, d'aquells que sorgixen del meid literari...Tot i que, el chicho és autor dels millors guions! Crec.
ResponEliminaPerò tampoc és que tingui molt a dir, per aquí, no sé si és bona idea.
Abasn m'has d'enssabonar degudament.
...home jo sempre he pensat que tu tens molt a dir (n'hi ha prou?), una persona cultivada, inteligent i guapa com tu sempre és un actiu per qualsevol blog (ara?)...les teves idees sempre aporten un punt de vista nou que invita a la reflexió (què et sembla?)
ResponElimina..respecte als guions, darrerament he vist les 4 o 5 adaptacions de Poe i la veritat és que no estaven gens malament...
T'has guanyat unes postres; una deliciosa combinació de xixona i nata montada al seu punt.
ResponElimina...chachipiruli.....boncapdesetmana a tos els habitants de Malmec....
ResponEliminaCarallo! mira por donde aparece a Lola Gaos, unha señora cuxa presenza máis que pasións levantaba respeto, polo menos eso pásabame a min cando alá polo Neolítico nun barrio do centro madrileño a vía pasar cun cadelo. Dende logo, Lola Gaos tiña algo de personaxe de Doistoievski aínda que de rusa nada, a pesar de que era sabido que militaba no PCE cando este partido aínda non se desprenderas das esencias estalinistas nalgunha parte da súa militancia.
ResponEliminaUnha aperta
Lola Gaos 4ever, Sam. Aunque si yo la hubiera visto pasear con un perro no hubiera podido evitar la escena de Furtivos. Y ahora acabo de recordar a otro de los grandes: Ovidi Montllor.
ResponEliminaUn abrazo, Sam.