l'undemà

El hombre es un misterio. Un misterio que es necesario esclarecer. Si pasas toda la vida tratando de esclarecerlo, no digas que has perdido el tiempo; yo estudio este misterio porque quiero ser hombre.
FMD

Sessió número 27. Assistents: 12 noies i 6 nois, nova incorporació masculina inclosa (Josep J.), a qui donem la benvinguda. Trenca el gel i modera en Mitchum.

La vida de Dostojevskij és una novel·la de Dostojevskij. Aquest miratge obeeix a la utilització literària que va fer de les experiències pròpies. Resumir la vida de Dostoievskij demana, simultàniament, donar compte del seu resultat literari, llegim a la guia de lectura. Així que, abans d'entrar en matèria, era obligat que en Robert ens fes un repàs bio-bibliogràfic, farcidet de dades i anècdotes. Sembla que parli d'un seu veí de tota la vida, diu la Quimi, referint-se al mètode Mitchum® d'aproximació als escriptors. Agradarà o no, però jo no em cansaré mai d'agrair-li que ens arribi a les trobades tan net d'estupendisme, tan sense escoltar-se.

De què vam parlar:

· L'Imma va obrir foc amb la pregunta del milió de dòlars. Per què Dostojevskij i El jugador. La primera part fa de bon respondre: volem llegir un parell clàssics l'any i ens venia molt de gust un rus. Un clàssic entès com esos libros que nos llegan trayendo impresa la huella de las lecturas que han precedido a la nuestra, y tras de sí la huella que han dejado en la cultura o en las culturas que han atravesado. Paraula d'Italo Calvino. La segona part encara és més fàcil: el llibre havia de ser curt; no ens vam atrevir amb les Memòries del subsòl i, entre El jugador i L'idiota, va guanyar el ludòpata. Tot molt planificat, com podeu veure. El millor del cas és que, de sobte, ens van ploure un munt de propostes de cara l'any que ve. En Josep C. vol un Dickens (si pot ser el Club Pickwick, millor). En Miquel V. vol un Stevenson o un Céline (o ambdós...eh, si pot ser). En Jaume vol un Zweig amb nom i cognom: El món d'ahir. Oído cocina.

· De la gènesi del llibre (mig autobiogràfic, mig expiatori); de com fou dictat i acabat en un mes perquè si no presentava una nova novel·la, perdia el dret de propietat de les seves obres en favor del seu editor.

· De l'estructura, que respon a l'esquema bàsic de plantejament, nus, desenllaç, narrat en primera persona, però utilitzant d'altres tècniques discursives (diàlegs, estil indirecte lliure), i d'una manera que correspondria més a un diari que no pas a un relat fluid i ben travat. Ves que no hagi influït el fet de ser una novel·la dictada i amb presses.

· Dels personatges. Com deia en Camus, els protagonistes de Dostojevskij són gent que no té por de fer el ridícul; al cap i a la fi, un condemnat a mort no té temps per a ser educat. Un condemnat a mort es troba més enllà de la vida conjugal, de la vida literària, de la vida social...; en una paraula: es troba més enllà de la vida. I aquí, en Miquel V., dostojevskià de cor, va enfilar uns quants adjectius: personatges autodrestructius, ambivalents, fascinats pel mal, amb tendència a allò de "cap a la felicitat pel patiment"...

A El jugador hi trobem també un ampli ventall d'estereotips i de prejudicis respecte a les diferents nacionalitats dels personatges, per mitjà dels quals l'escriptor critica durament els costums de l'Europa burgesa. Val a dir que els anglesos són els únics que queden una mica ben parats.

Cal destacar la sobtada aparició de l'àvia russa, digna d'una pel·li de Berlanga (apunta en Mitchum), amb unes pinzellades de Mamá cumple cien años d'en Saura (hi afegeixo jo). Un tip de riure; qui ens ho havia de dir, tractant-se de FMD.

I si la cosa va de cine, també hi hem trobat una escena a la manera Buñuel: I tragué, efectivament, un peuet adorable, moré, petit, gens deformat, com gairebé tots aquests peus que llueixen tan encisadors en botins. Em vaig posar a riure i vaig començar a posar-li la mitja de seda.[...]En aquell moment jo li calçava l'altre peuet, però no vaig poder-me contenir i li'l vaig besar.

Ja no puc més, francament. Anem pel comiat.

Després de repetir, fins a dir prou, que acabàvem de llegir una obra menor de FMD, en Jaume, - aquest ha set el seu primer Dosto, l'ha llegit seriosament i molt em temo que ja no és la mateixa persona-, volia que li recomanéssim una de les majors. Crim i càstig, Crim i càstig!!...no, home no, Els germans Karamàzov...Els Karamazov són la bíblia!!...què dius ara, la bíblia Dosto són Memòries del subsòl...

Val més equivocar-se sol, Jaume.