rainer maria rilke

Publicat per primer cop l'any 1929 a Leipzig, Cartes a un poeta jove és un recull de les deu cartes que el poeta Rainer Maria Rilke va escriure entre 1903 i 1908 a Franz Xaver Kappus, cadet de l'escola militar austrohongaresa. Kappus es volia iniciar en la creació poètica i es va adreçar a Rilke, que ja era un autor reconegut, per demanar-li consell sobre l'art de l'escriptura i per mostrar-li els seus primers treballs.

****************

Borgeby gard, Flädie, Suècia
12 d'agost de 1904

Vull tornar a parlar una estona amb vostè, estimat senyor Kappus, tot i que gairebé no puc dir res que sigui profitós, res amb prou feines que sigui útil. Vostè ha viscut moltes i grans tristeses, que ja han passat. I diu que el fet que hagin passat també ha estat difícil i desagradós per a vostè. Però, si us plau, pensi si aquestes grans tristeses no han passat més aviat a través seu. Si dintre seu no s'han transformat moltes coses; si no ha canviat en alguna part del seu ésser mentre estava trist. Perilloses i dolentes, només ho són aquelles tristeses que passegem entre la gent per ofegar-les; com malalties tractades superficialment i a la lleugera, només retrocedeixen i tornen a esclatar de manera encara més terrible després d'una pausa breu; i es recullen a l'interior i són vida, són vida no viscuda, desdenyada, perduda, de la qual un pot morir. Si ens fos possible de veure més enllà d'on arriba el nostre coneixement, i encara una mica per damunt de les fortificacions més avançades de la nostra intuïció, potser suportaríem les nostres tristeses amb més confiança que les nostres alegries. Perquè són els instants en què alguna cosa nova ha entrat dintre nostre, alguna cosa desconeguda; els nostres sentiments emmudeixen cohibits i temorosos, tot en nosaltres es fa enrere, es produeix un silenci, i allò que és nou, que ningú no coneix, s'instal·la al bell mig i calla.
Jo crec que gairebé totes les nostres tristeses són moments de tensió, que experimentem com una paràlisi perquè ja no sentim viure els nostres sentiments desconcertats. Perquè estem sols amb aquella cosa estranya que s'ha fet realitat en nosaltres; perquè per un instant ens ha estat pres tot el que ens és familiar i conegut; perquè ens trobem al mig d'una transició i no ens hi podem quedar aturats. Per això mateix la tristesa passa: allò que és nou en nosaltres, que se'ns ha afegit, ha entrat a l'interior del nostre cor, al seu estatge més íntim, i alhora ja ha deixat de ser-hi: ja ha passat a la sang. I no sabem què ha estat.
[...]I per aquest motiu és tan important estar sol i alerta, quan s'està trist: perquè l'instant aparentment petrificat i buit en què el nostre futur ens penetra es troba molt més a prop de la vida que aquell altre moment sorollós i casual en què el futur ens esdevé com des de fora.
Com més silenciosos, pacients i oberts ens mantinguem en la tristesa, més endins i amb més fermesa penetrarà el que és nou en nosaltres, millor ho adquirirem, més es convertirà en el nostre destí, i quan més tard "succeeixi" (és a dir: quan surti de nosaltres cap als altres), ens hi sentirem propers i lligats en el més íntim. I això és necessari.
[...]I si parlem de nou de la soledat, cada vegada es veu més clar que en el fons no es tracta de res que es pugui triar o rebutjar. Estem sols. Ens podem enganyar i fer com si no fos així. Això és tot. Però és molt millor reconèixer-ho, i fins i tot partir gairebé d'això. Aleshores passarà sens dubte que tindrem vertigen; perquè tots els punts en què els nostres ulls solien descansar ens són arrabassats, ja no hi ha res que sigui proper, i tot el que és llunyà ho és infinitament.
[...]I si cal que li digui encara una altra cosa, és aquesta: no cregui que aquell que intenta consolar-lo viu sense penes i treballs enmig de les paraules senzilles que de vegades li fan bé a vostè. La seva vida té moltes dificultats i tristors i queda molt per darrera de vostè. Si fos altrament, mai no hauria pogut trobar aquelles paraules.

Seu,

Rainer Maria Rilke

P.S.: Cartes a un poeta jove, Rainer Maria Rilke. Angle, 2008. Traducció de Ramon Farrés i pròleg de Jordi Llovet. P. 93-103.