1986. Desembre, dia 26
Quan som pocs, sempre és satisfactori que se’ns afegeixi algú més. Ara, a Parla memòria, em trobo amb un Vladímir Nabokov que escriu: “La música, em sap greu de dir, sols m’influeix com una successió arbitrària de sons més o menys irritants. En segons quines circumstàncies emocionals puc suportar els espasmes d’un violí viu, però el piano de concert i tots els instruments de vent m’avorreixen en petites dosis i en dosis més grans em rebenten” No sé com li van les veus. A mi, algunes, especialment càlides o especialment ronques, femenines, poden fer-me ben suportable la música que les acompanya. Tanmateix, és singular que m’”entressin” els Beatles i que, algun cop, m’atregui el jazz...
De jove m’agradava força i em divertia llegir “teories literàries”. Ara ja no tant. Però ni aleshores ni després no m’ha temptat mai d’escollir-ne una a l’hora d’escriure. Cap obra no té gaire a veure amb la bondat de la teoria que l’ampara, o en la qual s’empara, quan observem que pot procurar-nos textos magnífics i textos detestables, segons qui sigui l’autor.
D’altrta banda, qualsevol teoria literària és limitadora, no només perquè exigeix que t’hi subjectis i deixis doncs de costat d’altres i nombroses possibilitats, sinó perquè la voluntat de subjectar-t’hi pot frenar considerablement l’impuls creador. Em sembla que és sempre a posteriori i amb indiferència de la voluntat de l’autor que hem d’adscriure aquesta o aquella obra dins d’una doctrina, que res més no és qualsevol teoria.
Certament que hi pot haver excepcions, i n’és una, és clar, l’autor que crea la pròpia teoria; sap que només dins d’ella se sentirà confortable. Zola amb el seu naturalisme, per exemple. Però pensem en els innombrables novel·listes que s’han sacrificat, un altre exemple, al realisme socialista. De fet, sovint els hi ha sacrificat els crítics, en molts casos uns crítics que després no han tingut inconvenient a passar-se a d’altres coordenades estètiques i, doncs, a condemnar allò que abans aconsellaven o pràcticament exigien. Naturalment que és de savis canviar de parer... però també ho és de gent que vo9len conservar ulna situació de “guies” en el món de les lletres.
Quan som pocs, sempre és satisfactori que se’ns afegeixi algú més. Ara, a Parla memòria, em trobo amb un Vladímir Nabokov que escriu: “La música, em sap greu de dir, sols m’influeix com una successió arbitrària de sons més o menys irritants. En segons quines circumstàncies emocionals puc suportar els espasmes d’un violí viu, però el piano de concert i tots els instruments de vent m’avorreixen en petites dosis i en dosis més grans em rebenten” No sé com li van les veus. A mi, algunes, especialment càlides o especialment ronques, femenines, poden fer-me ben suportable la música que les acompanya. Tanmateix, és singular que m’”entressin” els Beatles i que, algun cop, m’atregui el jazz...
De jove m’agradava força i em divertia llegir “teories literàries”. Ara ja no tant. Però ni aleshores ni després no m’ha temptat mai d’escollir-ne una a l’hora d’escriure. Cap obra no té gaire a veure amb la bondat de la teoria que l’ampara, o en la qual s’empara, quan observem que pot procurar-nos textos magnífics i textos detestables, segons qui sigui l’autor.
D’altrta banda, qualsevol teoria literària és limitadora, no només perquè exigeix que t’hi subjectis i deixis doncs de costat d’altres i nombroses possibilitats, sinó perquè la voluntat de subjectar-t’hi pot frenar considerablement l’impuls creador. Em sembla que és sempre a posteriori i amb indiferència de la voluntat de l’autor que hem d’adscriure aquesta o aquella obra dins d’una doctrina, que res més no és qualsevol teoria.
Certament que hi pot haver excepcions, i n’és una, és clar, l’autor que crea la pròpia teoria; sap que només dins d’ella se sentirà confortable. Zola amb el seu naturalisme, per exemple. Però pensem en els innombrables novel·listes que s’han sacrificat, un altre exemple, al realisme socialista. De fet, sovint els hi ha sacrificat els crítics, en molts casos uns crítics que després no han tingut inconvenient a passar-se a d’altres coordenades estètiques i, doncs, a condemnar allò que abans aconsellaven o pràcticament exigien. Naturalment que és de savis canviar de parer... però també ho és de gent que vo9len conservar ulna situació de “guies” en el món de les lletres.
el millor critic és el ... millor no ho acabo :P És curiós que, en el nostre món, tenen més poder els crítics, els indexadors, els taxonomistes, que els propis artistes. Cap creador no sembla res si algú, que abans ja s'hagi destacat com a descobridor de talent, o crític, no en canta les lloances. Serà perquè l'art és consum i ens cal el "venedor" de torn, perquè del contrari ens veuríem obligats a reflexionar, conèixer, errar ... i això és lent i vol estudi. Preferim que ens enllaunin l'opinió, així tot és molt més fàcil.
ResponEliminaNo m'han agradat mai els Beatles i tampoc els Rollings. Buf! quin descans! això de sortir de l'armari sempre resulta un alliberament ;)
...ho acabarà el general Sheridan...
ResponElimina...boncapdesetmana Clidice et all.
...em sembla que ets l'única persona que conec que no li agraden ni els Beatles ni els Rollings...deus ser més de Sex Pistols, Dead Kennedys i Clash, oi?
No Future!!!!
po zi :P encara que ahir em vaig enamorar de Lady Gaga, i és que no tinc criteri :D bon capde!
ResponEliminaDiuen, que és hermafrodita, la Lady Gaga. Fes-li una ullada al seu paquet...:P
ResponEliminahttp://forodelblog.blogspot.com/2009/08/lady-gaga-es-una-hermafrodita.html
De Nabocov, sens dubte, el millor és "Ada o l'ardor".
ResponEliminaJa he tornat i amb una mica més de força, no gaire més, que no sigui dit. Ah, feu-li una ullada al meu mini post críptic.
Fgt
Jordi, no et fa vergonya fotre un fotolog on es veu aquest paio, enze per dir-ne d'alguna manera?
Siguem seriosos coi!
Thankyou Matilde. Ah, per cert, no s'escriu Nabocov, ho sento, s'escriu Nabokov. La prisa mata! ja m'ho deien allà, ja. Sort que no m'ha passat res.
ResponEliminaMe'n vaig al cau, que tinc jet lak, jajaja...
FGt
Si per seriós Ferran, un s'ha de vestir com en Bogart, com si d'una simulació hiperrealista es tractés, anem malament.
ResponEliminaVeig que has tornat ja del viatge noi, et convido a escampar la boira, com a bon vigatà! :PPP
Pel proper any al club de lectura dubto entre proposar Nabokov o Lady Gaga,
ResponEliminasón les 18:30 tocades, ha arribat la primavera, Jordi, no sé si m'entens...
Pel proper any al club de lectura dubto entre proposar Nabokov o Lady Gaga,
ResponEliminasón les 18:30 tocades, ha arribat la primavera, Jordi, no sé si m'entens...
Encara que ho escriguis dues vegades, no ho entenc.
ResponElimina