Diari, 1986

1986. Desembre, dia 26
Quan som pocs, sempre és satisfactori que se’ns afegeixi algú més. Ara, a Parla memòria, em trobo amb un Vladímir Nabokov que escriu: “La música, em sap greu de dir, sols m’influeix com una successió arbitrària de sons més o menys irritants. En segons quines circumstàncies emocionals puc suportar els espasmes d’un violí viu, però el piano de concert i tots els instruments de vent m’avorreixen en petites dosis i en dosis més grans em rebenten” No sé com li van les veus. A mi, algunes, especialment càlides o especialment ronques, femenines, poden fer-me ben suportable la música que les acompanya. Tanmateix, és singular que m’”entressin” els Beatles i que, algun cop, m’atregui el jazz...

De jove m’agradava força i em divertia llegir “teories literàries”. Ara ja no tant. Però ni aleshores ni després no m’ha temptat mai d’escollir-ne una a l’hora d’escriure. Cap obra no té gaire a veure amb la bondat de la teoria que l’ampara, o en la qual s’empara, quan observem que pot procurar-nos textos magnífics i textos detestables, segons qui sigui l’autor.
D’altrta banda, qualsevol teoria literària és limitadora, no només perquè exigeix que t’hi subjectis i deixis doncs de costat d’altres i nombroses possibilitats, sinó perquè la voluntat de subjectar-t’hi pot frenar considerablement l’impuls creador. Em sembla que és sempre a posteriori i amb indiferència de la voluntat de l’autor que hem d’adscriure aquesta o aquella obra dins d’una doctrina, que res més no és qualsevol teoria.
Certament que hi pot haver excepcions, i n’és una, és clar, l’autor que crea la pròpia teoria; sap que només dins d’ella se sentirà confortable. Zola amb el seu naturalisme, per exemple. Però pensem en els innombrables novel·listes que s’han sacrificat, un altre exemple, al realisme socialista. De fet, sovint els hi ha sacrificat els crítics, en molts casos uns crítics que després no han tingut inconvenient a passar-se a d’altres coordenades estètiques i, doncs, a condemnar allò que abans aconsellaven o pràcticament exigien. Naturalment que és de savis canviar de parer... però també ho és de gent que vo9len conservar ulna situació de “guies” en el món de les lletres.