dilluns, 15 de març de 2010

els idus de març



Segons el calendari romà, no el d'ara, el de quan els romans duien togues i aquelles sandàlies que es van tornar a posar de moda l'estiu passat (no es pot llençar res, que tot torna), avui són els idus de març (idibus martiis). Un dia com avui, però de l'any 44 aC, va tenir lloc un dels més cèlebres magnicidis de la història: l'assassinat de Juli Cèsar a mans d'uns quants senadors, entre ells, Brutus, el seu fill adoptiu.
Qui m'havia de dir (a mi, que només coneixa Juli Cèsar a través de les seves aparicions als Astèrix) que, anys més tard, traduiria al castellà la seva obra més coneguda, De bello gallico, sí home, sí, aquella que comença Gallia est omnis divisa in partes tres. El text més versionat de la història de la traducció amateur.
Tornant al magnicidi, resulta que ens ha deixat la manera més descansada de rebutjar un argument, o de respondre a una crítica, que s'hagi inventat mai. Només cal dir Tu quoque, Brute, fili mi (o, tu també, Brutus, fill meu, si sou més de llatí vulgar), que representa són les paraules que Juli Cèsar va adreçar al seu fill adoptiu quan ja estava més foradat que un colador. I dic representa, perquè em sembla que el tu quoque li devem al guionista de la pel·licula rodada per Joseph Leo Mankiewicz, l'any 1953: William Shakespeare. L'única referència als darrers mots que he set capaç de localitzar la signa Suetoni a De Vita Caesarum, Liber I Divus Iulius, LXXXII, on afirma que el dictador va morir parlant en grec. Καὶ σὺ τέκνον (Kai su teknon, Tu també, fill meu). El cas em porta, inevitablement, a l'Elementary, my dear Watson que Conan Doyle no va fer dir mai a Sherlock Holmes. En fi.
I després d'haver voltat per uns jardins que no tenia previst visitar, ara hauré de córrer a explicar el meu autèntic propòsit inicial, que no era altre que recordar una novel·la de Thornton Wilder, llegida, fa molts anys, per culpa d'una mestra segura d'encertar amb la recomanació, perquè el llibre en qüestió reuneix dos elements als quals jo no sé dir no: romans i cartes.
Així, doncs, és una novel·la epistolar, on partint de fets i personatges reals, però bastint una ficció que va més enllà de la reconstrucció històrica, Wilder ens fa passejar pels dos anys anteriors a l'assassinat de Juli Cèsar, que és com dir de la fi de la República romana a l'adveniment de l'Imperi. Una de romans.



L'entranyable equip de traductora amateur.


21 comentaris:

  1. Així veig de lluny el turó de la seu de Lleida em venen al cap les moltes hores esmerçades en la traducció del setge d'Ilerda segons Juli Cèsar.
    Havia de ser una bicoca per a l'Spes això d'editar l'obligat diccionari de llatí. El meu, apart d'il·lustrat, és ple d'anotacions; bé, de juraments on el llatí queda molt malt parat.

    ResponElimina
  2. A mi el llatí m'agradava molt, Girbén. (ho dic amb la boca petita, que alimento massa la fama de boja). Era com fer puzzles.

    Quant al diccionari Spes, recordo l'exemplar d'una companya de classe. Es va prendre la molèstia d'afegir-hi unes pestanyetes (només a la part latino-español) que et conduïen directament a cada lletra.
    El millor de tot eren les il·lustracions (les monges en deien instituciones romanas). Las ceremonias fúnebres, El campamento, Las naves, El ajuar...El que et deia, Girbén, com una cabra.

    ResponElimina
  3. vaig fer tooootes les assignatures de llatí i de món romà (el profe estava com un formatget ^^), encara que sempre he odiat De bello gallico perquè el pare me'l recitava de memòria i ja se sap que passa amb les coses dels pares :P M'agrada que parlis de "llatí vulgar", perquè, en realitat el llatí no és una llengua morta, és la que parlem nosaltres no? :) De la novel·la ni idea, aconsellable?

    ResponElimina
  4. Això de les pestanyetes mereix un post com déu mana.
    Jo hi tinc tirada. Heus el totxo del Dioscórides amb una escaleta de colors que remet a cada família botànica (com al preciós Diccionari Visual Oxford, sols que aquí venen de fàbrica). Ajuden a fer via en les obres de referència.

    ResponElimina
  5. Clidi, la vaig llegir fa quasi 30 anys (pataplaf, desmai).
    Jo odio el gènere històric tal i com es coneix ara, perquè hi ha molt barrut que puja al carro per a vendre aquesta mena de productes-fòrmula magistral i blablabla. Ja m'entens.
    Aquesta (si el record no em traeix) seria parenta de les Memòries d'Adrià, o del Jo, Claudi. No s'ha d'anar a buscar rigor històric, perquè l'autor es pren totes les llicències d'aquest món (contemporitza fets i personatges que no van coincidir mai dins una mateixa època, per exemple).
    I tiro l'ham: un dels personatges és Catul.

    ResponElimina
  6. merd ...a! ara l'hauré de llegir! ^^

    ResponElimina
  7. I sobre això de la novel·la històrica, l'opinió d'un tal Darío Xohán Cabana:

    "La seducció de la llunyania, deien abans. Perquè aquesta és una manera de fer novel.les històriques molt pròpia avui de la tradició anglosaxona dels escriptors «professionals». Respon a l'afany humà —dels escriptors i dels lectors, que humanes són les dues subespècies— per la fantasia evasiva. Molta novel.la històrica que es fa avui arreu del món —de qualitat o no, això és el que menys importa— la situen els autors en llocs o temps que a penes els pertanyen. En alguns dels millors casos, corresponen a les profundes obsessions personals dels seus autors: posem per exemple els magnífics romanços de Gore Vidal de títol Julià l'Apòstata o Creació, o les Mémoires d'Hadrien de Yourcenar. Però també hi ha d'altres magnífiques novel.les en què les obsessions personals semblen menys importants, com per exemple algunes de Robert Graves".

    Aquí l'article sencer.

    ResponElimina
  8. I Darío Xohán Cabana és aquest home.

    ResponElimina
  9. Ostres! Aquest kit de traducció del llatí em sona molt, però molt. Es nota que ens van escolaritzar pels mateixos anys.

    ResponElimina
  10. Ves que el kit no és pugui arribar a considerar un distintiu generacional!!
    Qui sap si ara es fa llatí a l'ensenyament dit obligatori.

    ResponElimina
  11. Ara que m'hi fixo, que el diccionari es digués espès té la seva conya.

    ResponElimina
  12. I grec? Vosaltres també vau fer grec? Ai, quins records...

    ResponElimina
  13. Grec? Oi tant!
    Si mal no recordo, l'Spes de grec era gris perla.

    ResponElimina
  14. Ego quoque, Espai, fill meu!!
    A 3r de bupbup.
    El diccionari Vox de grec era gris perla.

    ResponElimina
  15. Dr. Vilardekyll15/3/10 17:50

    Tot i que vaig tenir bons professors, jo odiava el llatí !! També vaig fer un intent de traduir les guerres de la Gàl.lia, però em vaig quedar en quan li sonava el despertador a Cèsar. M'admira la vostra memòria ! Sóc incapàç de recordar res en aquell idioma, amb l'excepció de l'"odi et amo" de Catul, el "vini, vidi, vinci" i l'"alea jacta est". Clar que de gran reconec que es bo conèixer els origens del nostre llatí actual...
    Amb tot, per Juli Cèsar jo ja en tinc prou amb Shakespeare, via Mankiewicz via Salvador Oliva.
    De Thorton Wilder només conec "El puente de San Luis Rey", que vaig llegir d'adolescent i que no estava malament.
    La novel.la històrica no m'agrada, en general, l'escrigui qui l'escrigui. Per cert, no deixaré mai de dir que la millor obra de Marguerite Yourcenar no és ni l'"Adrià" ni l'"Obra negra", sinó "El laberint del món", una mena de memòries familiars cap enrere.

    ResponElimina
  16. Doncs a mi m'agradava el llatí, malgrat la meva professora. Ens detestàvem (mútuament i cordial).
    Jo de Madame Yourcenar ho aprofito tot! Hasta los andares!

    ResponElimina
  17. Jo m'allunyo del tema romà (per a mi tot l'interès dels romans es resumeix en dos noms: Sèneca i les seves impressionants cartes a Lucili, i Gladiator!), però en canvi sí que recomano ferventment Thornton Wilder i el seu teatre: Our Town, la seva obra més coneguda, és una obra de teatre, senzilla en aparença, però extraordinàriament tendra i que que va exercir una forta influència en el realisme teatral posterior (Tennessee Williams, Buero Vallejo i fins i tot el nostre Benet i Jornet...). És un dramaturg fi i sarcàstic, tot i que pel que Williams deia a les seves memòries, es veu que personalment era d'una arrogància i una petulància enormes..., però això, més enllà de l'anècdota, a qui li importa avui dia, oi?
    Una abraçada a tothom,
    Jordi

    ResponElimina
  18. Oi, Jordi, oi.
    Ets com una d'aquelles pastilles de brou concentrat, t'ho juro. Ja saps, allò de cueces o enriqueces?. Pa mi que tu enriqueixes. Gràcies!

    ResponElimina
  19. Gràcies, Matilde!
    Jordi "Avecrem" Vilaró ;-)

    ResponElimina