la rebel·lió de rimbaud (1)

A començaments de 1871 amb setze anys acabats de fer i poc abans d’emprendre la seva segona estada a Paris, aquest cop convidat per Verlaine, Rimbaud es passejava pels carrers de la seva Charleville natal escandalitzant els veïns amb blasfèmies. La primera fase de la seva rebel·lió estava dirigida contra la burgesia benpensant i sobretot contra l’església catòlica que considerava el gran obstacle per aconseguir una moral individual : “Crist, oh Crist, etern lladre d’energies”. El millor exemple d’aquest període és les premières communions, un llarg poema de 136 versos de 12 síl·labes alternant la rima que tracta d’una nena petita el dia abans de la seva primera comunió. Del poema se’n conserven dues versions incloses a l’anomenat dossier Verlaine, i a l’època va ser titllat de groller i blasfem fins i tot pels defensors del poeta.
Aquí en podeu llegir la versió completa i a sota n’hi ha un tros.


Curiositats lleugerament impúdiques
espanten la son de castes blavors
que es sorprenen al voltant de la roba, túniques
blau cel, amb que Jesús amagava la seva nuesa.

Ella vol, ella vol, així doncs, amb l’anima angoixada,
i el front al coixí enfonsat pels crits sords,
perllongar els suprems esclats de tendresa,
i baveja... -l’ombra inunda les cases i els patis.

I la criatura no pot més. Ella es belluga, cimbreja
els malucs i obre amb una ma el blau domàs
perquè arribi una mica de fresca de la cambra
a sota els llençols, fins el ventre i els pits que li cremen...

En desvetllar-se -mitjanit- la finestra era blanca.
Davant el blau somni de les cortines sense lluna,
la pren la visió de la ingenuïtat del diumenge;
somiava en vermell, li rajava sang del nas.


Des curiosités vaguement impudiques/ Épouvanten le rêve aux chastes bleuités/Qui s’est surpris autour des célestes tuniques,/Du linge dont Jésus voile ses nudités. /Elle veut, elle veut, pourtant, lâme en détresse, Le font dans l’oreiller creusé par les cris sourds, /Prolonguer les éclairs suprêmes de tendresse, /Et bave... –L’ombre emplit les maisons et les cours. / Et l’enfant ne peut plus. Elle s’agite, cambre/ Les reins et d’une main ouvre le rideau bleu/Pour amener un peu la fraîcheur de la chambre/ Sous le drap, vers son ventre et sa poitrine en feu.../ À son réveil,-minuit,-la fenêtre était blanche./Devant le sommeil bleu des rideaux illunés,/La vision la prit des candeurs du dimanche;/Elle avait rêvé rouge.Elle saigna du nez