L'Ovidi era un ésser excepcional, que va viure una vida meravellosa, ja que va fer el que volia i el que creia, que encara és més divertit i gratificant, va rebre el respecte i l'admiració d'un públic amplíssim, que el volia sincerament, va elegir cantar, parlar, pensar, actuar i viure en la nostra llengua catalana i no es sentia minimitzat en absolut, perquè ell deia que si hagués volgut que l'entenguera més gent, hauria cantat en xinès.
L'Ovidi sempre tenia un humor excel·lent, s'ho passava bé i ho feia passar pipa a tothom; era simpàtic, sensible i intel·ligent, bona persona, treballador i tots el volien. Es pot demanar quelcom més en aquesta vida?
L'Ovidi era el millor ésser i el millor artista que he conegut, i això és més que moltíssim. El meu homenatge serà permanent i sempre em sentiré feliç d'haver-lo tingut per amic, pel millor amic. Quina sort, la meva.
Antoni Miró
No sap com m'agrada este post, no s'ho imagina. A casa he sentit l'Ovidi des de molt abans de nàixer, ja des de la panxeta. El meu poble està al costat d'Alcoi, el poble de l'Ovidi (el que té costeres i ponts i música de telers), i mon pare i la seua familia són d'allà, i encara que jo he viscut sempre a L'Alqueria (i tinc part de Benimarfull) també he estat sempre lligada a Alcoi: els meus pares han treballat sempre allí, la família de mon pare ja li dic que és d'allà i són "molt alcoians", i vaig anar des dels tres anys fins als 16 a un col·legi a Alcoi, a més de que als 17 quan vaig decidir independitzar-me farta del poble va ser la "ciutat" que vaig triar per a viure. Porte la veu d'Ovidi Montllor per dins sempre. Tenia set o vuit anys quan va morir, d'això que parle al post de hui, i a casa clar, es comentava. Quan al dia següent vam anar a escola només una companya de classe sabia qui havia sigut, qui continuava sent l'Ovidi. Jo, per la magnitud que s'havia donat a la notícia en el meu entorn, pensava que en classe faríem algo, ves a saber (innocent que era), que parlaríem d'ell, que cantaríem alguna cançó... res d'això va passar, clar, em fa que a les monges ni els anava ni els venia, però jo tenia eixa esperança de que no tindríem classe com sempre... Després el primer novio seriós que vaig portar a casa (també fa vacances, va decidir fer-les) era, com no podia ser d'altra manera, ovidià empedernit. L'última cosa que vam fer junts va ser un concert del Raimon homenatge a l'Ovidi, a un teatre d'Alcoi. El desé aniversari de la mort i l'ajuntament ni puto cas, totes les activitats que es programaren foren organitzades per associacions i col·lectius aliens a les autoritats... al meu cole supose que tampoc se'ls passaria pel cap ni que fóra ensenyar-los la lletra d'El meu poble, Alcoi.
ResponElimina(Homenatge a Teresa és de les meues preferides)
Merda, ara m'ha fet entrar la "morriña" alcoiana, que la tenia tan pujada últimament que fa poc que vinc fent plans per a tornar allí al setembre, mire què li dic. I ara amb més (molta més) força que l'última volta que vaig fer plans per tornar. Els carrers del centre, el cantó Pinyó que diu ell... aiiiiii:
ResponEliminahttp://bajocafarcida.blogspot.com/2009/10/un-post-dun-post-i-en-part-un-desig.html
...Ovidi, sempre seras amb nosaltres...coral romput.
ResponEliminaP.s. només un moment: en un post anterior un anònim es queixa de que ignorem la literatura feta per dones, només vull dir que és una crítica completament injusta.
No sap com m'agrada el seu comentari, comtessa. Quasi que hauria de ser un post.
ResponEliminaI d'això de la morriña (jo sóc molt de morriña, que em paso la vida trobant a faltar una cosa o una altra) potser és que ha arribat el moment de tornar, no? En tot cas, segur que un matí d'aquests de primavera finlandesa us llevareu, mirareu per aquesta finestra tan collonuda que teniu al sostre i ho veureu clar. Segur.
Mitchum, passo la cabra, que a mi això de les quotes m'arronse els dits dels peus i em fa venir fred.
ResponElimina[Crec que la crítica venia perquè era el dia de la dona treballadora, i ja se sap. A mi això de la dona treballadora (suposo que deuen voler dir assalariada) em toca allò que no sona, perquè sempre m'ha semblat que la meva iaia quedava fora del rotllo aquest. I era gran dona i gran treballadora, no com la seva néta, que tira a mandrosa. En fi]
Em pensava sincerament que parlaveu de mi. En qualsevol cas GRAN Ovidi, gran Ferran.
ResponEliminaapa, bones vacances.... ai no, sóc jo que marxo...
Gràcies per recordar Ovidi i gràcies, Comtessa, pel seu preciós homenatge (no compta això com literatura feta per dones?)
ResponEliminaTens tota la raó Allau: és literatura. (que la comtessa sigui dona no és rellevant, oi?)
ResponEliminaAi, Ferran, veig que li has comprat un autu a la teva estima. Ben fet. Que si no s'ho diu un, ja em diràs..
ResponEliminaI on vas?, si és que es pot saber, clar.
Visita el meu blog i ho sabràs, i et recomano, a més, un llibre meravellós.
ResponEliminaAixò teu no és publicitat encoberta, precisament. Huashuas. Carai, quin domini de les tècniques de màrqueting!
ResponEliminaI gràcies per la recomanació, crec que no he llegit mai Goytisolo. Todo se andará. Bones vacances.
No, Matilde, no és rellevant. Ho deia només pel sexador comptable.
ResponEliminaJijiji, sexador comptable. Molt bo.
ResponElimina(qui sap si es pot dir sexadora, perquè pa mi que lanònim és lanònima, i després s'enfaden si utilitzem el masculí com a genèric, i a la Montserrat Abelló, vas i a mi se'm caurà el pèl; tant me fa, però, que en tinc per a donar i per vendre. I ves que et dic, Allau, a veure si jo ni treballadora ni dona. El que em faltava. Ah, i Ovidi 4ever!!
clar que si dius poetessa en comptes de la poeta, també s'enfaden, així que jo ja no sé què. Val més no dir res.
ResponElimina...i una adreça:
ResponEliminaCentre Dona i Literatura (universitat de Barcelona)
Jo sóc de negre
ResponEliminam'ho va ensenyar l'Ovidi,
i, com ell, sé que un dia:
faré vacances.
Girbén, allà va:
ResponEliminaTot ben senzill
i ben alegre.
Em creureu mort.
Jo no hauré mort.
Faré vacances!
El color negre
que tant m'estime,
se'n vindrà amb mi.
Jo sol de negre!
Beveu conyac,
i vi i caçalla.
I si m'arriba
el pressupost
beveu bon "whisky".
Ràpidament,
em boteu foc.
Sóc valencià!
Si no és molèstia
per als amics,
amb una capsa
de cartó,
fiqueu la pols
d'un servidor,
i el millor llibre
de poemes
d'aquell poeta
que creieu.
Es per anar
passant l'estona
amablement.
I al mateix temps,
aprendre, viure,
conèixer coses
per a la propera
cançó a fer.
Porteu-me a Alcoi,
que és el meu poble
I allà on comença
el "Barranc del Cinc",
prop d'un romer,
al seu costat,
deixeu-me ja.
Així tindré l'aroma bo.
I a prop també
del rierol.
Així a les nits,
amb la quietud
vindrà la música.
Mireu també
de fomentar
els berenars
a la muntanya.
Així per fi,
s'aproparan
al romaní
dolces xicones.
I despistant,
com qui no vol,
alçaré els ulls
i entrant pel peus
arribaré fins al seu cor.
Res d'adéus
ni de records.
Vaig de vacances!
Qualsevol dia
impensat,
us tornaré a emprenyar
amb les darreres
cançonetes.
Potser d'entrada
us estranyeu,
bé pel físic
o la veu.
Però seré altre cop jo.
Doncs com el mestre
Maragall,
també crec jo
amb la resurrecció,
de la carn.
Seré més jove
i tornaré a estimar
a cada instant.
Ai les xiquetes!
Ai les donetes!
Ai quines joies!
I si per cas,
jo no crec pas,
encara dura
la vida dura,
doncs altre cop
de part dels bons,
fins a la mort!
Però llavors,
no em moriré:
faré vacances.
No sóc en Girbén, però ho agraeixo igual. Gràcies Matilde, gràcies Ovidi! [I es pren un whisky sense gel]
ResponEliminaDoncs mira, Allau, vaig a buscar l'ampolla de ginebra, que la cosa s'ho val. Salut!
ResponEliminaCentre Home i Literatura
ResponEliminaEn fi.
ResponEliminaanònim....ja està bé, no?
ResponElimina...de totes maneres entrant en el fons de la qüestió ets molt injust/a fent aquest típus de crítica perquè no és veritat..a mi, particularment m'ofen una mica...
No t'hi capfiquis Matilde, que aquest no-argument irracional que exposa l'anònim, es pròpi o de l'aburriment o d'una solteria molt entesa...
ResponEliminaSaps què passa, Jordi, no entenc aquests que s'instal·len en la cançó de l'enfadós, i au, ahí me las den todas. no parleu de dones escriptores!!, aquí no hi ha poesia!, i el teatre??, i els tebeus, parleu massa d'autors estrangers...i els catalans?, sou una biblioteca pública..teniu l'obligació de blablabla. No hem parlat d'un milió de coses. Clar que si ens hem de refiar de les magnífiques( per profundes, argumentades, suggeridores, enriquidores...) aportacions del comunicant anònim (ves que no sigui el comprovador de paraules, que ja hagi pres consciència, definitivament), llavors sí que la pujarem dreta. Lamento no estar a l'altura de les expectatives de l'anònim dels trons. Amén.
ResponEliminano/a sóc/a bibliotecari/a però/a estic/a d'acord/a amb/a tu/a, matilde/a
ResponEliminasobre aquestes qüestions jo poso l'exemple del blues: és un gènere bàsicament negre i nord-americà ; algú s'imagina que un català preguntés : per què no parleu o poseu més bluesmen catalans ? o un racista, més blancs ? o una feminista, més dones ? la qualitat no té nacionalitat, ni raça, ni gèneres....ni quotes, caram !!!