Edward Bunker. No hay bestia tan feroz. Sajalín editores, 2009.
No hay bestia tan feroz
que no conozca algo de piedad
W.Shakespeare. Ricardo III
Si Jordi si, la paella era boníssima i aquell priorat era excel·lent, la sobretaula i el cafè van ser molt agradables sobretot quan em vas treure la ma de sobre i vam començar a parlar de pel·lícules i videojocs, però si t’he de ser sincer, el millor record d’aquella memorable vetllada va ser aquest fotut llibre publicat per primer cop el 1973 que em vas recomanar i del que no m’he pogut desenpellegar fins que l’he acabat. No sé si me’n vas parlar perquè saps que m’agrada Shakespeare o per tirar-te un “farol” típus: "jo també en sé de recomenar llibres capullo", però fos com fos la vas ben acertar. Ja a la contraportada James Ellroy ens avisa que estem devant de, segurament, la millor novel·la sobre els baixos fons de Los Angeles, i realment és bona. He vist al teu pou de saviesa (em refereixo al focoforo) que ha estat adaptada al cinema amb el títol de Libertad condicional, no l’he vist i segur que tu tampoc perquè hagués estat el primer que m’haguéssis dit, no?. Clar que em sonava el careto de l’autor, és Mr.Blue a Reservoir Dogs i a més és el guionista d’una de les meves pelis preferides el tren del infierno de Konchalovski (si, en tinc un pilot, tens res a dir?)
El llibre està escrit en primera persona i té forma de memòries d’algú que surt de la presó i es troba de morros amb la societat que l’acull amb “els braços oberts”, més o menys com passava a solo se vive una vez de Lang, però més bèstia. Hi ha trossos realment espectaculars que segur agradaran a tots els amants de la novel·la negra i un final, com el vas anomenar?, enigmàtic, descoratjador?, si, és possible, però a mi em va agradar molt, és com si tinguéssim el destí marcat i no ens en poguéssim desempallegar, oi? Gràcies, nano.
Per cert, el teu (de destí) és un post sobre les referències literàries a Lost, per quan, company?
No hay bestia tan feroz
que no conozca algo de piedad
W.Shakespeare. Ricardo III
Si Jordi si, la paella era boníssima i aquell priorat era excel·lent, la sobretaula i el cafè van ser molt agradables sobretot quan em vas treure la ma de sobre i vam començar a parlar de pel·lícules i videojocs, però si t’he de ser sincer, el millor record d’aquella memorable vetllada va ser aquest fotut llibre publicat per primer cop el 1973 que em vas recomanar i del que no m’he pogut desenpellegar fins que l’he acabat. No sé si me’n vas parlar perquè saps que m’agrada Shakespeare o per tirar-te un “farol” típus: "jo també en sé de recomenar llibres capullo", però fos com fos la vas ben acertar. Ja a la contraportada James Ellroy ens avisa que estem devant de, segurament, la millor novel·la sobre els baixos fons de Los Angeles, i realment és bona. He vist al teu pou de saviesa (em refereixo al focoforo) que ha estat adaptada al cinema amb el títol de Libertad condicional, no l’he vist i segur que tu tampoc perquè hagués estat el primer que m’haguéssis dit, no?. Clar que em sonava el careto de l’autor, és Mr.Blue a Reservoir Dogs i a més és el guionista d’una de les meves pelis preferides el tren del infierno de Konchalovski (si, en tinc un pilot, tens res a dir?)
El llibre està escrit en primera persona i té forma de memòries d’algú que surt de la presó i es troba de morros amb la societat que l’acull amb “els braços oberts”, més o menys com passava a solo se vive una vez de Lang, però més bèstia. Hi ha trossos realment espectaculars que segur agradaran a tots els amants de la novel·la negra i un final, com el vas anomenar?, enigmàtic, descoratjador?, si, és possible, però a mi em va agradar molt, és com si tinguéssim el destí marcat i no ens en poguéssim desempallegar, oi? Gràcies, nano.
Per cert, el teu (de destí) és un post sobre les referències literàries a Lost, per quan, company?
Jo sí que vaig veure la pel.lícula. No em demaneu per què, però hi vaig anar amb els meus pares, a Barcelona. No en tinc gaire bon record, però com que era jovenet - jo, no el record -, tinc al cap una escena en que Dustin Hoffmann despulla a Theresa Russell. El director, Ulu Grossbard, té una altra pel.lícula anterior, de títol llarguíssim - "Quien es Harry Kellermann y porque dice esas cosas tan terribles de mi" -, també protagonitzada per en Dustin, que és bastant bona, sobre un ídol roquer multimilionari.
ResponElimina...caram doctor quines coses de recordar...i del llibre què?, vos que sou tant de novel·la negra....
ResponEliminaHe sentit dir El tren del infierno del Konchalovski? Ostres! Quina grandíssima peli! I quantes vegades l'han volguda imitar sense arribar-li a la sola de la sabata...!
ResponEliminaLa mà a la cuixa, Robert, només te la poso a sobre quan desitjo alguna cosa que tens i jo vull, però sempre amb el teu consentiment. Ho recalco.
ResponEliminaI si, el final em va deixar una mica XOF, amb una reflexió final tant digne com pertorvadora. Tot i així et dic, no és moment per discutir-ho. Potser devant d'un xampany desbravat, que és el que realment et mereixes, la cosa acabaria amb una abraçada final i ensabonades vàries mentre desaprareixem entre uns fosa a negre.
En tot cas, la recomano, recomanem amb fervor.
Però feu més cas en Robert, que jo jugo a la cònsola mentre em cruspeixo unes llesques de pà amb Nutella.
Perdó Matilde, adjunto que l'autor del llibre, Edward Bunker, estava inmers en un canvi de sexe quan el va publicar...
ResponEliminaAcceptem vaixell com animal aquàtic?
Pop, jo només accepto pop com a animal de companyia.
ResponEliminaI si és Eduarda, millor, que anem escassos/es. [Jo també sóc operada, de fet, abans em deia Manolo].
Desconec la novel.la i al autor, però James Ellroy em mereix molt respecte, i també em refio del teu comentari, Robert. L'anoto a la meva llarga llista de possibles lectures.
ResponEliminaLA NOVELA FEMENIL Y SUS LECTRICES.
ResponEliminaLAURA FREIXA
(La desvalorización de las mujeres y lo femenino en la crítica literaria española actual.)
Premio Leonor de Guzmán. Universidad de Córdoba
THEOPHILUS NORTH.
ResponEliminaTHORTON WILDER
451 Editores, 2009
(Cualquier vida es trágica en la medida en que lo permite quien la vive.
Publicada en 1973, Theophilus North fue la última gran obra de Thornton Wilder, que dotó a su personaje de su propia y excéntrica personalidad y recobró con ella algunos episodios de su juventud. El joven graduado en Yale Teophilus North emprende un viaje con el fin de conocer el mundo, pero una avería en el coche hace que no vaya muy lejos. Tras instalarse en Newport, Rhode Island, North busca trabajo en las grandes mansiones del lugar, habitadas por una sociedad entregada al ocio, y se sorprende adoptando, alternativamente, el papel de tutor, espía, amigo, confidente, amante y enemigo de las distintas personas que se van cruzando en su camino, enredado siempre en la búsqueda de las experiencias necesarias para hacerse con una base moral en la que sustentar su futura obra literaria y su vida.)
(Cap premi. Cap universitat)
...estic amb tu Lluis respecte al tren del infierno...
ResponElimina...la vida té això: de tant en tant et dona sorpreses agradables,una d'elles va ser coneixe't Jordi...., va haber-hi un moment que no sabia si entomaries bé la broma,...
...Bienvenido Manolo....
....Bienvenido anonimo/a, parece que tu campaña entra en la fase decisiva, no?...
...Miquel, crec que et pot agradar,....
Bientrobado, Robert.
ResponElimina