Platja a l'hivern
L'or del migdia s'entreté un instant
sobre l'aigua encalmada.
La brisa escriu desitjos breus
a les branques apàtiques dels pins.
Desfici de les barques que somien
el final d'un hivern malagradós.
Sorra submisa als peus
i un obstinat silenci de rocalla.
Postal de març
L'hivern, mesell, encara s'estarrufa
sobre les tanques i els jardins glaçats.
Callen els arbres estrafets de Roath
i els verds fredíssims de la gespa absorta.
El cor, però, amb prou feines enregistra
aquest silenci vegetal.
..................................................Nomès
la llum, la pura llum, impuls que dubta
i creix, o s'arrauleix entre els matolls
i la tristesa groga dels narcisos.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Jordi Larios va
néixer el 1959 a Palafrugell (Girona). Va estudiar Filologia Catalana, primer al Col·legi Universitari de Girona i després a la Universitat Autònoma de Barcelona, on es va llicenciar el 1981. El 1986 es va doctorar a la mateixa Universitat Autònoma de Barcelona. De 1982 a 1987 va treballar de professor a la Universitat de les Illes Balears, de Palma de Mallorca (Departament de Filologia Catalana i Lingüística General). Des de 1987 resideix a Cardiff, al País de Gal·les. Entre 1987 i 2007 va fer de professor a la Cardiff University (School of European Studies) i des del setembre de 2007 treballa a Queen Mary, University of London (School of Languages, Linguistics and Film).
néixer el 1959 a Palafrugell (Girona). Va estudiar Filologia Catalana, primer al Col·legi Universitari de Girona i després a la Universitat Autònoma de Barcelona, on es va llicenciar el 1981. El 1986 es va doctorar a la mateixa Universitat Autònoma de Barcelona. De 1982 a 1987 va treballar de professor a la Universitat de les Illes Balears, de Palma de Mallorca (Departament de Filologia Catalana i Lingüística General). Des de 1987 resideix a Cardiff, al País de Gal·les. Entre 1987 i 2007 va fer de professor a la Cardiff University (School of European Studies) i des del setembre de 2007 treballa a Queen Mary, University of London (School of Languages, Linguistics and Film).
És autor de dos llibres de poesia: Home sol (1984) i El cop de la destral (2006), i d'un estudi sobre les novel·les canòniques de Llorenç Villalonga: Llorenç Villalonga i la fi del món (2007). Ha traduït al català diverses obres d'autors anglesos i americans com Oscar Wilde, Henry James, Saki, Anthony Powell, Dorothy Parker o Robert Coover.
P.S.: A la platja de la fotografia, ni és hivern, ni hi ha pins que l'envoltin, ni narcisos ni res de res. És a praia das catedraes (Ribadeo, Lugo), i l'autor de la foto, un amic.
I els dos poemes-excusa que he triat de Larios pertanyen a El cop de la destral. I ja està.
Mira que la saps llarga, Matilde. La platja sembla la del planeta de los simios quan aquell amant de la pólvora descarrega aquell discurs a l'horitzó. I no respira ni un llautó.
ResponEliminaUn lloc impressionant la fotografia. Ja veig que m'estic perdent moltes coses no anant a Galícia. De la poesia, ho sento, no en comento mai :)
ResponEliminaSí, Veí, sí, aquest tros de pedrolo té alguna cosa d'estàtua de la llibertat. Cap llautó a l'horitzó. Ni bossa de plàstic, ni llauna de coca-cola.
ResponEliminaCom va dir un dia l'Espai: qué bien hecho que está el mundo.
Ja ho sé, ja, Clidi, que a tu això dels versos no t'acaba de fer el pes. Prou que t'entenc.
ResponEliminaEl perquè d'en Jordi Larios ve d'aquí.
és que matildinha, a mi això dels adjectius em fa esgarrifances i m'ho he de prendre amb molta calma :)
ResponEliminaBrrr!!! Que jo hi he estat a as catedraes, frontereres i a un no res de ser asturs!
ResponEliminaJa és que l'oblid preserva i que d'això, a Galícia, -involuntàriament- quasi en fan una bandera.
A la inversa dels francesos, que mai posaran fi a la reproducció del normand Arc d'Étretat, aquest providencial racó del litoral gallec resta incòlume per a la nostra meravella.
Doncs ves que no tinguis raó en això de la bandera, Girbén.
ResponEliminaQuan era petita patia un malson recurrent. La cosa anava de que a l'aldea dels avis entraven les excavadores i, en un tres i no res, em creixien una plaça, un banc, una font i una cabina telefònica. Sempre despertava amb tots els camins asfaltats i una parada de taxi.
Si per mi fos, hagués plantat un rètol enorme a l'entrada: Noli me tangere.
En aquest post hi ha el reflexe clar d'un fenomen que de vegades em preocupa. Vull parlar d'una cosa i n'anomeno una de marginal, o hi poso una imatge "tangencial". Els comentaris, invariablement, sempre fan referència a les coses adjacents. Per cert: la foto, brutal. Toca anar a Galícia?
ResponEliminaTens raó, Lluís, els camins dels comentaris són inescrutables: el full de ruta, a can Pistraus. Però mira, m'acaben de trucar da Conselleria de turismo da Xunta de Galicia. M'han ofert feina!!
ResponEliminaEl Lluís té tota la raó del món.
ResponEliminaN'exculparé dient que he estirat el fil d'aquests versos del Jordi Larios:
Sorra submisa als peus
i un obstinat silenci de rocalla.
I MU, no facis cas al cants de sirenes galaiques.
Hola, Matilde i cia.
ResponEliminaDe "Platja a l'hivern" em fascina com el jo poètic expressa els seus neguits tot projectant-se en els objectes i els elements de la naturalesa. Per això el fet d'humanitzar tots aquests elements va molt més enllà de la humanització d'animals i plantes que trobem, per exemple, a les faules. Així, els desitjos breus i el desfici perquè arribi la primavera són sentiments que tots compartim. El silenci de la rocalla pot ser (i ara especulo) el bloqueig de l'escriptor a què el poeta fa referència en un altre poema, "Writer's block". La sorra sumisa podria ser el reconeixement de les renúncies que comporta viure en aquest món i avançar en els anys. És un poema que diu molt en molts pocs versos.
Pel que fa als adjectius, penso que Jordi Larios, en part, és hereu de Josep Pla. Vull dir que la seva adjectivació és rica i mai evident. Sóc dels que pensa que l'adjectivació ben treballada sempre és millor que la no-adjectivació. Els adjectius ben triats en narrativa fan més precís el significat, però en poesia produeixen l'efecte màgic de multiplicar les possibles interpretacions.
En fi, què us haig de dir, que la poesia de Jordi Larios m'agrada molt.
Una abraçada,
S.
....
ResponEliminaO mar que brinca na areia
Está sempre a chamar
Agora eu sei que não posso faltar
....
As praias desertas
Jobim
Un abrazo y buen fin de semana, Matilde.
plas plas plas, Sadurní. Un comentari modèlic, gràcies!
ResponEliminaAprofitant la teva intervenció, vull reprendre el tema que plantejava en Lluís. Aquest fenomen que es dóna al pis dels comentaris no difereix gaire d'allò que passa a les converses de cafè, vull dir que una cosa porta a l'altra, cadascú per on l'enfila, i s'acaba parlant del sexe dels àngels. A mi ja m'està bé.
Aquest bloc, pel que fa als comentaris, té una peculiaritat: els comentaristes (tret d'una o dues excepcions) no són clubaires. No assisteixen a les trobades del darrer dimarts de mes, per a entendre'ns. I em consta que els destinataris oficials dels nostres apunts ens llegeixen, però no comenten. Com hi ha món.
A mi, no tan sols m'està bé, sinó que em sembla magnífic....continuarà, o no.
Buen fin de semana, Sam. A por el mar.
ResponElimina