la bibliotecària de jack london

No he tingut mai una bibliotecària de capçalera[1]. No és estrany si considerem que les meves visites a les biblioteques han set molt puntuals i sempre forçades per la necessitat. Parlo de l'altra banda del taulell, del lado de allá, d'anar-hi com a lectora, que com a treballadora ja començo a córrer el risc que em caigui el sostre a sobre.

D'això, de que vaig per la vida sense bibliotecària de capçalera, me n'he adonat fa poc, arran d'un magnífic post signat per la Tina Vallès amb motiu de la mort del seu bibliotecari. Confesso que el sentit homenatge em va fer ballar el cap i la cosa va derivar cap a una pregunta inevitable: MAI ALGÚ afegirà un possessiu al meu quefer professional? No, no, gràcies, no vull les vostres amables respostes. Vull la pregunta sense compliments, neta, fent-me de pigall.
Amb aquest estat d'ànim laboral, i de la mà de Jack London, m'arriba notícia d'un altre exemplar de l'espècie bibliotecària que deixa petja: Ina Coolbrith.

D'aquesta dona us puc dir el que es pot dir de qualsevol vida: va néixer aquí, va morir allà i mentrestant va fer el que bonament va poder. O el que és el mateix, 1841-1928, escriptora, bibliotecària, amiga de Mark Twain i Bret Harte, fundadora de la revista Overland Monthly, la primera dona que va rebre la menció poeta laureada a l'estat de Califòrnia.
Però el que m'ha frapat d'aquesta història és la carta que li va escriure London. Ho sento, està en anglès; cas que no l'aixafeu, haureu de recórrer al traductor de Google (us garanteixo un parèntesi còmic, de tan inversemblants com poden resultar les seves traduccions). Malgrat això, i a poc que us feu, hi trobareu respecte, gratitud i estimació. I una declaració d'aquelles de per a mi la voldria: no he trobat mai una dona tan noble com vosté, diu London a la seva bibliotecària. Au.

Que la pregunta m'agafi confessada.

December 13, 1906

[...] The old Oakland Library days! Do you know, you were the first one who ever complimented me on my choice of reading matter. Nobody at home bothered their heads over what I read. I was an eager, thirsty, hungry little kid — and one day, at the library, I drew out a volume on Pizzaro in Peru (I was ten years old). You got the book & stamped it for me. And as you handed it to me you praised me for reading books of that nature. Proud! If you only knew how proud your words made me. For I thought a great deal of you. You were a goddess to me. I didn't know you were a poet, or that you'd ever done so wonderful a thing as write a line. I was raw from a ranch, you see. But I stood greatly in awe of you—worshipful awe. In those days I named adjectives. And I named you "Noble." That is what you were to me—noble. That was the feeling I got from you. Oh, yes, I got, also, the feeling of sorrow and suffering, but dominating them, always riding above all, was noble. No woman has so affected me to the extent you did. I was only a little lad. I knew absolutely nothing about you. Yet in all the years that have passed I have met no woman so noble as you.

I have never seen you since those library days, yet the memory picture I retain of you is as vivid as any I possess. When I hear your name mentioned, or think of you, up, at once, flashes that memory picture, and with it, it's connotation, & its connotation is "noble."

Often and often, the mere word, noble, recalls you to my mind.

Do forgive me what you may deem my foolishness. I am all iron these days; but I remember my childhood, I remember you; and I have room in me yet, and softness, too, for memories.

Sincerely yours,

Jack London

[1]. Sé que em dispensareu l'ús del femení com a genèric per a referir-me al col·lectiu bibliotecari. (oi que sí, Espai, Veí, Lluís Anglada, Mitchum, Un que passava, Josep que no té bloc...?)