A l'A.U.
Un dia d'abril, no recordo exactament quin, em vaig despertar i em vaig dir: s'ha acabat tocar el piano. I no vaig tornar a posar la mà a l'instrument.
He arribat
als 44 anys sense haver llegit ni una línia de Bernhard. Afortunadament, penso ara que acabo de tancar El malaguanyat, que si arribo a ensopegar amb aquest llibre als vint (i si l'hagués entés, oi Jaume Puig?) sospito que ara estaria fent vacances amb l'Ovidi Montllor, que és com dir criant malves. I si en faria de dies.
Res de ressenyes (no en sé); ni miraré d'explicar-vos com m'ha quedat el cos, metonímies a banda, després d'aquestes cent i escaig pàgines (no vull). He fet passar massa camions, mentre el llegia. Tràilers immensos, d'aquells de val més que no t'atropellin.
Afortunadament (avui, per segon cop), en Jaume Puig em va deixar la feina feta, abans de ser devorat per Борис Савинков, una mena de terrorista rus, entestat a enfonsar-li la Nau. Aquí us ho explica tot la mar de bé (no, el seu afer amb Boris el terrorista, no; vull dir que parla del llibre).
Em cal, però, i per tal de justificar el vídeo que segueix, fer-vos saber que la cosa va de tres artistes, tres músics, tres pianistes. I que un d'ells és en Glenn Gould. (avís per a despistats: aquest va existir de debò). I que una de les grans obsessions de Gould van ser Les variacions Goldberg, de Bach, una de les meves peces preferides del calaixet aquell de la música clàssica. I que de tots els vídeos que puc triar sobre Gould i Les variacions, em quedo amb aquest, un documental rodat per Manuel Huerga l'any 1992. Coses meves.
Thomas Bernhard, El malaguanyat.
He arribat
als 44 anys sense haver llegit ni una línia de Bernhard. Afortunadament, penso ara que acabo de tancar El malaguanyat, que si arribo a ensopegar amb aquest llibre als vint (i si l'hagués entés, oi Jaume Puig?) sospito que ara estaria fent vacances amb l'Ovidi Montllor, que és com dir criant malves. I si en faria de dies.Res de ressenyes (no en sé); ni miraré d'explicar-vos com m'ha quedat el cos, metonímies a banda, després d'aquestes cent i escaig pàgines (no vull). He fet passar massa camions, mentre el llegia. Tràilers immensos, d'aquells de val més que no t'atropellin.
Afortunadament (avui, per segon cop), en Jaume Puig em va deixar la feina feta, abans de ser devorat per Борис Савинков, una mena de terrorista rus, entestat a enfonsar-li la Nau. Aquí us ho explica tot la mar de bé (no, el seu afer amb Boris el terrorista, no; vull dir que parla del llibre).
Em cal, però, i per tal de justificar el vídeo que segueix, fer-vos saber que la cosa va de tres artistes, tres músics, tres pianistes. I que un d'ells és en Glenn Gould. (avís per a despistats: aquest va existir de debò). I que una de les grans obsessions de Gould van ser Les variacions Goldberg, de Bach, una de les meves peces preferides del calaixet aquell de la música clàssica. I que de tots els vídeos que puc triar sobre Gould i Les variacions, em quedo amb aquest, un documental rodat per Manuel Huerga l'any 1992. Coses meves.
P.S.: Afortunadament -i ja en van tres-, tinc 44 i tot Bernhard per llegir.
Mira, quina casualitat, jo també vaig començar pel mateix llibre d'en Bernhard i en vaig quedar tan meravellat que vaig anar directament a comprar-me un disc del Gould. I mira com són les coses, en aquella època que em bategava el cor com si saltironegés i em llegia el Babèlia de pe a pa, que hi vaig trobar una ressenya d'una nova edició de Gould completíssima i remasteritzada. I pam! Me la vaig anar a comprar. I ara mateix, crec recordar que em va fer enredera les 10.000 gardènies que valia. Però alguna cosa vaig adquirir, que deu estar perduda per casa meva, perquè recordo que les vaig escoltar sovint aquestes variacions; aquesta nana endimoniada. Però no aconsegueixo recordar si era l'edició de luxe o una de més pobre. Ja diuen que en la joventut un hi deixa un tros d'ànima. I alguns, a més, hi deixem mig cervell.
ResponEliminaAi, Veí, quan vaig passar l'adolescència (encara no sé qui me la va encomanar) de poc que no m'hi quedo. Era pitjor que viure dintre d'una centrifugadora. Un no parar de fer passar camions. Allò no s'arreglava ni amb ibuprofé. L'única cosa bona és que va ser llavors quan em vaig penjar un cartell que deia: en construcció, i encara el porto.
ResponEliminaI potser que parem, que semblem un parell d'auelos cebolleta, vigilant obres un dissabte a la tarda.
De fet, i què, no, misinet?
No sé, Matilde, perquè Bernhard té aquesta fama d'inductor al suïcidi; a mi sempre em resulta còmic i tonificant. Estic perquè em tanquin, senyora Francis?
ResponEliminaNo, no, Allau, més que inductor al suïcidi, el que faltava pel duro.
ResponEliminaEm resulta, més aviat, com el segon mirall, ja saps, el que cal per veure's el clatell.
De donar tensió i vigor a l'organisme, en dóna, a fe de déu, ara...CÒÒÒÒMMMMIIIICCC???
És clar, depèn del clatell amb què es miri!!
La señora ha salido, si usted quiere, yo le dejo recado....
Au, tots cap a Herisau, que hi falta gent!
vAIG LLEGIR eL MALAGUNYAT EN VERSIÓ CASTELLANA. Se'n diu El Malogrado i em fa colpir tan original i reiteratiu com un estudi de música germànica. A parti d'El Malogrado he seguit tot el que l'austriac té publicat inclosa la biografia escrita pel seu traductor a l'espanyol, Rafael Saenz.
ResponEliminaAlgunes obre de Sebald, el malaurat i, en especial la preciosa Austerlitz empren l'estil forjat Bernhardt si bé d'una manera més seriosa i trascendent. També perquè Austerlitz així ho exigeix.
Salutacions,.
Glòria,
ResponEliminaDiumenge passat, al dominical de La Vanguardia, en Quim Monzó parlava de Copi, perquè ara Anagrama li edita un llibre. Monzó deia es lástima que vayan llegando al mundo nuevas generaciones de lectores que puedan pasarse la vida entera sin saber nada de él. He aprofitat l'excusa per a treure la meva llista d'urgències lectores. És immensa. Una era Bernhard. Sebald és una altra. I César Aira i Pierre Michon (d'aquestes en té la culpa el llibreter). I Ricardo Piglia. I,i,i.
Llàstima haver arribat als 44 sense ells, però vist en clau optimista, sort, que m'espera un autèntic festival.
[próxima estació: Sebald. Hi aniré via Austerlitz. En Mitchum sempre em diu que no m'ho puc perdre. Us faré cas]
Així que gràcies, Glòria, i benvinguda.
L'autèntic inductor al suïcidi, al menys per a mi, és "El foc follet" de Drieu La Rochelle.
ResponEliminaUn apunt anti cultural : les "Variacions Goldberg" no les aguanto, sigui en versió de cèmbal, de piano amb la cadència de Gould o de gralla pagesa. Ara, "El malaguanyat" em va agradar molt. Però també "Trasbals" i la seva obra de teatre "L'imitador de veus". De tota manera, jo, que sóc una mica sistemàtic com a lector i desconfio de recomanacions de temporada, diria que hi ha autors anteriors, pares del seu estil, molt millors : Knut Hamsun, o el mateix Céline,o fins i tot el Sartre de "La nàusea", si ens hi posem.
Ai, Miquel V., per un moment he pensat que parlava Hyde!
ResponEliminaDoncs per a mi, l'autèntic inductor és Cioran, i sempre m'ha despistat el fet que va viure fins als 84, el tio!!!!
Sebald és una recomanació de temporada?
Ai, Cioran, l'alegria de la huerta.
ResponEliminaCom no seria, l'home, que un dia, la seva mare li va dir allò de fill meu, si arribo a saber que havies de patir tant, hagués avortat.
I de La nàusea, no en vull parlar, que em va centrifugar de valent. Cagum Bouville dels trons.
ResponEliminasí, sebald, em sembla "pret-a-porter" temporada finals segle XX/principis segle XXI (2020-a-tot-estirar), com la majoria dels autors de moda
ResponEliminaJo, el model Sebald no em queda bé, però sóc una mica contrafet.
ResponEliminaTothom en diu meravelles, tanmateix.
cioran és tot pose filosòfica, drieu la rochelle crueltat real i empírica
ResponEliminasí, allau, tothom diu meravelles, però en els suplements culturals dels cecs, el borni és el rei
ResponEliminaHyde, vols una tasseta de pasiflora?
ResponEliminaÉs que ara diré una cosa d'aquelles que et farà venir urticària i et posaràs molt nerviós i tot això:
drieu la rochelle era CAPRICORN I ES VA SUÏCIDAAAARRRRRR!!!!!
hUASHUAShuas
Una flor no fa estiu (que, dit entorn del suicidi, queda més aviat bèstia).
ResponElimina