rutina productiva

Wallace Stevens, quan tenia una mica més de quaranta anys i vivia a Hartford, Connecticut, observava meticulosament una rutina productiva. Es llevava a les sis, llegia un parell d'hores i caminava una altra hora —gairebé cinc quilòmetres— fins a la feina. Dictava poemes a la seva secretària. No dinava; al migdia caminava una altra hora, sovint fins a una galeria d'art. Se'n tornava a casa a peu: una altra hora. Després de sopar es retirava al seu estudi; se n'anava a dormir a les nou. Els diumenges passejava pel parc. No sé que feia els dissabtes. Potser intercanviava algunes paraules amb la seva dona, que va fer de model per a la Llibertat de la moneda de deu cèntims. (Una s'estimaria més llegir aquests homes, o viure les seves vides, que ser les seves dones. Quan l'aristòcrata anglès Wilhelm Dinesen caçava aus tot el dia, bevia schnapps i es vestia per sopar, ell i la seva dona tenien tres fills de menys de tres anys. La del mig era la Karen.)

Igual que Stevens, Óssip Mandelstam componia poesia mentre caminava. Dante feia el mateix. Nietzsche, com Emerson, feia dos llargs passejos al dia. «Quan la meva energia creativa fluïa més lliurement, la meva energia muscular sempre es trobava en el punt més alt...És possible que m'hagin vist ballar sovint; solia caminar pels turons durant set o vuit hores seguides sense sentir ni gota de cansament; dormia bé, reia a cor què vols: em trobava en un estat perfectament vigorós i pacient». D'altra banda, A. E. Housman, d'una manera gairebé previsible, sostenia: «Rarament he escrit poesia a menys que estigués una mica malalt». Això també s'entén, perquè, quan escrius un llibre, pots estar massa ple de salut per al teu propi bé.

Jack London afirmava que escrivia vint hores al dia. Abans de dedicar-se a l'escriptura, va obtenir la llista de cursos i tots els programes de la Universitat de Califòrnia; es va passar un any llegint els llibres de text de filosofia i literatura. Anys més tard, quan ja treballava en un llibre seu, es posava el despertador perquè sonés després d'haver dormit quatre hores. Sovint continuava dormint mentre sonava, i per això, segons explicava ell mateix, el va col·locar de tal manera que li deixés caure un pes al cap. No puc dir que m'ho cregui, però una novel·la com El llop de mar és una prova convincent que alguna mena de pes li queia al cap amb certa freqüència, si bé no t'esperaries que un home es vantés d'això. London sostenia que tot escriptor havia de tenir una tècnica, experiència i una posició filosòfica, potser no cal que la posició sigui inamovible; London mateix se sentia còmode amb una estranya amalgama de Karl Marx i Herbert Spencer (Marks & Sparks)*.

 

Annie Dillard. Viure escrivint. Traducció d'Alba Dedeu. L'altra, 2021. P. 58-60.

__________

*Dillard fa un joc de paraules entre els noms dels dos filòsofs citats i el nom de la cadena de grans magatzems Marks & Spencer, que popularment també es coneix com «Marks & Sparks».

carta de jack london a la seva bibliotecària

The Letters of Jack London: 1913-1916. Volume three. Standford University press, 1988. 

--- --> Vegeu també: La bibliotecària de Jack London.

un i prou

Nancy Mitford. A la caza del amor. Traducció de Ana Alcaina. Libros del Asteroide, 2005. P. 97.

[Font: Twitter. Ramon Homs @ramonhoms]

london roig

El 1896, influït per les lectures de Marx i Engels i per les seves experiències amb les classes més pobres de la societat, Jack London ingressa al Socialist Labor Party. Es veu que per aquetes dates va ser detingut i empresonat a Oakland (CA) a causa de les reunions que mantenia amb treballadors on els parlava de la lluita de classes i de la necessitat d’una revolució obrera. El 1901 abandona el partit i entra al Socialist Party of America, una nova formació afiliada a la Segona Internacional, que pretenia unir totes les tendències a l’esquerra del partit demòcrata. Amb aquest partit es va presentar al càrrec d’alcalde d’Oakland i durant els anys 1906 i 1907 publica assaigs i ofereix lectures arreu dels Estats Units explicant “perquè és socialista” i la necessitat d’una revolució obrera.
Al llarg del temps, el seu extrem individualisme i les lectures de Nieztsche matisaren la seva postura política fins abandonar la confiança amb els partits que considerava poc compromesos amb la lluita de classes.
London, morí l’any 1916 sense poder veure com els bolxevics prenien el palau d’hivern.

En aquest llibre hi ha més informació al respecte:
Jack London. Tiempos de ira: textos anticapitalistas. Los libros de la forntera, 2006.


Recordeu que Avui a les 20:00 parlarem de Martin Eden i de London amb Pascual Bernat

yours for the revolution

Carta de Trostski a Joan London, la filla gran de Jack London i Bess Maddern, la seva primera dona.

**

Coyoacán, 16 de octubre de 1937

Querida camarada:

Experimento cierta confusión al confesarle que sólo estos últimos días, es decir, con un retraso de treinta años, he leído por primera vez El talón de hierro, de Jack London. Este libro me ha producido -lo digo sin exageración- una viva impresión. No por sus estrictas cualidades artísticas: la forma de la novela no hace aquí más que servir de cuadro al análisis y la previsión sociales. Voluntariamente, el autor es muy parco en el uso de los medios artísticos. Lo que le interesa no es el destino individual de sus héroes, sino el destino del género humano. Sin embargo, no quiero con esto disminuir en nada el valor artístico de la obra, y principalmente de sus últimos capítulos a partir de la Comuna de Chicago. Lo esencial no es eso. El libro me ha impresionado por el atrevimiento y la independencia de sus previsiones en el terreno de la historia.

[...]

Jack London ha sabido traducir, como verdadero creador, el impulso dado por la primera revolución rusa, y también ha sabido repensar en su totalidad el destino de la sociedad capitalista a la luz de esta revolución. Se ha asomado más particularmente a los problemas que el socialismo oficial de hoy considera como definitivamente enterrados: el crecimiento de la riqueza y de la potencia de uno de los polos de la sociedad, de la miseria y de los sufrimientos en el otro polo. La acumulación del odio social el ascenso irreversible de cataclismos sangrientos, todas estas cuestiones las ha sentido Jack London con una intrepidez que incesantemente nos obliga a preguntarnos con asombro: pero ¿cuándo fueron escritas estas líneas? ¿Fue acaso antes de la guerra?

Hay que destacar muy particularmente el papel que Jack London atribuye en la evolución próxima de la humanidad a la burocracia va la aristocracia obreras. Gracias a su apoyo la plutocracia americana logrará aplastar el levantamiento de los obreros y mantener su dictadura de hierro en los tres siglos venideros. No vamos a discutir con el poeta sobre un plazo que no puede dejar de parecernos extraordinariamente largo. Aquí lo importante no es el pesimismo de Jack London, sino su tendencia apasionada a espabilar a quienes se dejan adormecer por la rutina, a obligarlos a abrir los ojos, a ver lo que es y lo que está en proceso. El artista utiliza hábilmente los procedimientos de la hipérbole. Lleva a su límite extremo las tendencias internas del capitalismo al avasallamiento, a la crueldad, a la ferocidad ya la perfidia. Maneja los siglos para medir mejor la voluntad tiránica de los explotadores y el papel traidor de la burocracia obrera. Sus hipérboles más románticas son, en fin de cuentas, infinitamente más justas que los cálculos de contabilidad de los políticos llamados «realistas».

No es difícil imaginar la incredulidad condescendiente con la que el pensamiento socialista oficial de entonces acogió las previsiones terribles de Jack London. Si nos tomamos el trabajo de examinar las críticas de El talón de hierro que se publicaron entonces en los periódicos alemanes Neue Zeit y Worwarts, en los austriacos Kampf y Arbeiter Zeitung, no será difícil convencerse de que el «romántico» de treinta años veía incomparablemente más lejos que todos los dirigentes socialdemócratas reunidos de aquella época. Además, Jack London no sólo resiste, en este dominio, la comparación con los reformistas y los centristas. Se puede afirmar con certeza que, en 1907 no había un marxista revolucionario, sin exceptuar a Lenin y a Rosa Luxemburgo, que se representara con tal plenitud la perspectiva funesta de la unión entre el capital financiero y la aristocracia obrera. Esto basta para definir el valor específico de la novela.

[...]Cualesquiera que sean "las faltas" de detalle de la novela -y las hay- no podemos dejar de inclinarnos ante la intuición poderosa del artista revolucionario.

Escribo precipitadamente estas líneas. Mucho temo que las circunstancias no me permitan completar mi apreciación de Jack London. Me esforzaré más tarde por leer las otras obras que usted me ha enviado, y en decirle lo que pienso de ellas. Puede hacer de mis cartas el uso que usted misma juzgue necesario. Le deseo éxito en el trabajo que ha emprendido sobre la biografía del gran hombre que fue su padre.

Con mis saludos cordiales.

**

P.S.: · Yours for the revolution, era la fòrmula de comiat que utilitzava sovint Jack London en les seves cartes.

· Si voleu llegir la carta sencera, l'he treta de la Fundación Andreu Nin.

eden, martin eden

"El método de London está sujeto a esta agria metáfora de dinámica donde hombres y animales conviven luchando por la pervivencia. La batalla contra la adversidad se hace más y más enigmática y sospechamos que se trata de establecer un nuevo orden moral absurdo."

"Martin Eden es una novela de afirmación de la personalidad, un manifiesto donde Herbert Spencer y Darwin quedarán inmersos en una atmósfera de nebulosa búsqueda de la identidad. Ruth es el amor redentor que seduce, pero traiciona, y Martin se sabe perdido. Busca aprender en todo momento. [...] Esa sospecha no es propia de un mero Bildungsroman, sino que busca una plenitud ontológica que el artista adolescente no podrá conquistar. Swinburne, ya lo sabemos, será el apoyo simbólico en una novela que lleva hacia la destrucción, advirtiéndonos del difícil camino que espera a los creadores en América. La creación artística es el mayor dilema de Martin, y el amor le supone su única salvación."

Cándido Pérez Gállego. Historia de la literatura norteamericana. Taurus,1988. P.151

la bibliotecària de jack london

No he tingut mai una bibliotecària de capçalera[1]. No és estrany si considerem que les meves visites a les biblioteques han set molt puntuals i sempre forçades per la necessitat. Parlo de l'altra banda del taulell, del lado de allá, d'anar-hi com a lectora, que com a treballadora ja començo a córrer el risc que em caigui el sostre a sobre.

D'això, de que vaig per la vida sense bibliotecària de capçalera, me n'he adonat fa poc, arran d'un magnífic post signat per la Tina Vallès amb motiu de la mort del seu bibliotecari. Confesso que el sentit homenatge em va fer ballar el cap i la cosa va derivar cap a una pregunta inevitable: MAI ALGÚ afegirà un possessiu al meu quefer professional? No, no, gràcies, no vull les vostres amables respostes. Vull la pregunta sense compliments, neta, fent-me de pigall.
Amb aquest estat d'ànim laboral, i de la mà de Jack London, m'arriba notícia d'un altre exemplar de l'espècie bibliotecària que deixa petja: Ina Coolbrith.

D'aquesta dona us puc dir el que es pot dir de qualsevol vida: va néixer aquí, va morir allà i mentrestant va fer el que bonament va poder. O el que és el mateix, 1841-1928, escriptora, bibliotecària, amiga de Mark Twain i Bret Harte, fundadora de la revista Overland Monthly, la primera dona que va rebre la menció poeta laureada a l'estat de Califòrnia.
Però el que m'ha frapat d'aquesta història és la carta que li va escriure London. Ho sento, està en anglès; cas que no l'aixafeu, haureu de recórrer al traductor de Google (us garanteixo un parèntesi còmic, de tan inversemblants com poden resultar les seves traduccions). Malgrat això, i a poc que us feu, hi trobareu respecte, gratitud i estimació. I una declaració d'aquelles de per a mi la voldria: no he trobat mai una dona tan noble com vosté, diu London a la seva bibliotecària. Au.

Que la pregunta m'agafi confessada.

December 13, 1906

[...] The old Oakland Library days! Do you know, you were the first one who ever complimented me on my choice of reading matter. Nobody at home bothered their heads over what I read. I was an eager, thirsty, hungry little kid — and one day, at the library, I drew out a volume on Pizzaro in Peru (I was ten years old). You got the book & stamped it for me. And as you handed it to me you praised me for reading books of that nature. Proud! If you only knew how proud your words made me. For I thought a great deal of you. You were a goddess to me. I didn't know you were a poet, or that you'd ever done so wonderful a thing as write a line. I was raw from a ranch, you see. But I stood greatly in awe of you—worshipful awe. In those days I named adjectives. And I named you "Noble." That is what you were to me—noble. That was the feeling I got from you. Oh, yes, I got, also, the feeling of sorrow and suffering, but dominating them, always riding above all, was noble. No woman has so affected me to the extent you did. I was only a little lad. I knew absolutely nothing about you. Yet in all the years that have passed I have met no woman so noble as you.

I have never seen you since those library days, yet the memory picture I retain of you is as vivid as any I possess. When I hear your name mentioned, or think of you, up, at once, flashes that memory picture, and with it, it's connotation, & its connotation is "noble."

Often and often, the mere word, noble, recalls you to my mind.

Do forgive me what you may deem my foolishness. I am all iron these days; but I remember my childhood, I remember you; and I have room in me yet, and softness, too, for memories.

Sincerely yours,

Jack London

[1]. Sé que em dispensareu l'ús del femení com a genèric per a referir-me al col·lectiu bibliotecari. (oi que sí, Espai, Veí, Lluís Anglada, Mitchum, Un que passava, Josep que no té bloc...?)

London als manuals

“Jack London (1876-1916) debe recordarnos sus primeros años pasados junto a los muelles de San Francisco; dejó, entre otras obras importantes, tales of the fish patrol (1905), the sea wolf (1904), the people of the abyss (1903), the call of the wild (1903), human drift (1917), martin eden (1909), white fang (1906) o the iron heel (1907), mientras en su obra se fundía una clara tendencia a la autobiografía, así como a una visión ideológica de la sociedad, que exageraba con su alcoholismo o vida aventurera. Era un rebelde, con una enorme cultura literaria, y hasta el descubrimiento del comunismo supuso en él una posibilidad de soñar. Admiraba lo mismo a Marx, como a Nietzsche o G.B.Shaw y tenía una enorme vitalidad, y los problemas sociales y económicos le preocupaban muchísimo. Por un lado no está lejos de James Oliver Curwood, Zane Grey o Edgar Rice Burroughs, pero, por otro, su método de self-made man era sumamente atractivo, y hasta su afán aventurero –imaginémoslo en Alaska buscando oro en 1897- creaban una mitología personal. Su misma vida agitada y violenta prefigura la de Hemingway y en ese gesto de romanticismo rebelde de revivir el Klondike como paraíso por descubrir. La hostilidad era su medio familiar; la aventura, su código cotidiano, y la actuación ideológica, su respuesta sincera”.

Cándido Pérez Gállego. Historia de la literatura norteamericana. Taurus, 1988.

navegar és precís

A la comtessa d'Angeville.

Preferiría vencer en un combate acuático en la piscina o montar a horcajadas en un caballo que se me quisiera quitar de encima, antes que escribir la gran novela americana...la frase definitiva es ME GUSTA. Es ese ME GUSTA lo que lleva al borracho a beber y al mártir a llevar el cilicio; lo que convierte a un hombre en un libertino y a otro en un ermitaño; lo que hace que uno persiga la fama, otro el oro, otro el amor y otro a Dios. Con frecuencia la filosofía es el modo en que el hombre se explica su propio ME GUSTA.

Jack London, The Cruise of the Snark, 1911.

Ja ho sabia, que en Jack London tenia un veler. Ho tenia colgat a la pila del greix, barrejat amb un munt de foteses inútils que he anat acumulant amb els anys. La marca de tabac que fuma Paul Auster, la quantitat exacta de cartes de comiat que va escriure Zweig abans de suïcidar-se, la cançó que sona a La Nàusea de Sartre, l'edat que tenia Stevenson quan va anar a escola, el nom del gos de la Mercè Rodoreda...Aquesta mena de coses que no demanen pa; aquesta mena de coses que cremen en somort, esperant el seu moment encara que no arribi mai.
Ara, llegint London i sobre London, s'ha trencat la quietud a la pila del greix i tot són crits i corredisses. Que si el Yukón i Alaska. Que si un fragment de la teulada de Wolf House, una pota del gos Buck, i una fotografia de Jack i Charmian London a la coberta de l'Snark, que així és com s'anomenava el veler en qüestió. I també li sabia el nom, tot i que no n'era conscient; m'ha calgut aquesta revolució a la pila del greix per a recordar que me'l va dir l'Allau, no fa gaire, i en el marc de la seva ofensiva Carroll.

L'any 1907, Jack London va fer realitat un dels somnis de la seva vida: es va fer armar un petit vaixell de vela per creuar les aigües del sud del Pacífic que li va costar uns trenta mil dòlars de l'època. Tela marinera. London relata aquest viatge a El crucero del Snark: hacia la aventura en el Pacífico Sur, Juventud, 2000. Llegeixo a la contracoberta d'aquesta edició:

"La permanente búsqueda de nuevas vivencias lo llevó a encargar la construcción de un velero de quince metros aparejado en queche, en el que empleó una verdadera fortuna y no menos paciencia.
Sin saber mucho de navegación, zarpó de San Francisco a bordo del Snark cuyos defectos incluían la falta de estanqueidad y la incapacidad de orzar y ponerse proa al viento. Le acompañaron su mujer y unos amigos."

El nom el va treure de l'extens poema de Lewis Carroll The Hunting of the Snark, 1876, i el va triar perquè no se li va acudir cap de millor:

"Le pusimos el nombre de Snark porque no se nos ocurrió ningún otro -lo digo en beneficio de todos aquellos que de otra manera podrían creer que hay algo oculto en este nombre." (pàg. 10)

L'Snark va solcar els mars del Sud durant dos anys, però va arribar a Austràlia tan fet pols que se'l van haver de malvendre i tornar a Amèrica en un vapor. I com a darrera curiositat, va ser justament durant la travessa de l'Snark quan Jack London va escriure la novel·la que ens ocupa aquest mes: Martin Eden.




















P.S.: El títol de l'apunt fa referència a una frase que, segons ens explica Plutarc a Vides paral·leles, Pompeu va adreçar als seus mariners perquè es negaven a embarcar a causa d'una terrible tempesta:

Navigare necesse est, vivere non necesse.

Ve a dir que cal superar les dificultats immediates per tal d'aconseguir un objectiu, un ideal; que hi ha deures ineludibles que són més importants que la pròpia vida. Va ser la divisa de la Lliga hanseàtica. I el títol d'un poema de Fernando Pessoa. I, per què no, també podria ser un tatuatge.

famèlic!

A la biblioteca tenim dues biografies de Jack London que en realitat són la mateixa amb títols diferents: l’edició castellana és fidel al títol original i es diu ¡Hambriento!:la vida de Jack London i la catalana es titula escuetament Jack London. L’autor és en Michail Krausnick.

A la contraportada del llibre hi llegim:
La vida de Jack va ser la seva millor obra: la història de l’ascensió d’un repartidor de diaris per arribar a ser l’escriptor més famós del seu temps; una carrera en imatges, un somni americà. En moltes de les seves novel·les i històries d’aventures Jack esdevé ell mateix el protagonista, el seu propi heroi: fent de pirata d’ostres, policia d’una patrulla pesquera, mariner, vagabund de tren, presidiari, buscador d’or i granger. Però Jack va viure també en pròpia pell la pobresa i la gana. Una vegada rera l’altra es veu emés fins a ran de l’abisme. Però Jack té un somni: amb una gran tenacitat ell mateix es converteix en escriptor. No busca una sortida només per a ell: lluita apassionadament com a autor i orador polític contra l’opressió i l’explotació, per un món millor i més just.
Aquest llibre no vol ser ni més ni menys que una guia per a “viatjar” dins el món de Jack London i un estímul per a continuar llegint la seva obra.

els calçotets de jack london

Aquest mes tornem a ensopegar amb un d'aquells escriptors que barregen vida i obra de tal manera que resulta quasi impossible destriar l'una de l'altra.

Ho dic perquè des que he començat a llegir coses sobre Jack London, no puc evitar pensar en Mishima. El detonant (prou que sabeu com n'estic de delicadeta de les sinapsis) ha set aquesta remaleïda foto de Jack en calçotets, que m'ha dut de pet a la de Yukio en ienesecuá. Tots dos són capricorn (Poe també, per citar-ne un altre d'aquests de vida...sucosa?, adelerada?, singular?...què tal mogudeta: vida mogudeta). Tots dos es van suïcidar; tots tres, de fet, perquè encara que els altres dos no ho fessin tan explícitament com el japonès, a veure qui gosarà negar-me que Poe i London van decidir anar passant abans d'hora. Poe tenia 40 anys, els mateixos que London. Mishima, 45. Poe i London sempre tenien molta set. En fi, ja m'enteneu, aquesta mena de detalls que fan llegenda.

Cal anar amb compte i procurar que el personatge no superi l'escriptor. Dic jo.

Per obrir boca, aquí trobareu una biografia de Jack London.