la nana

Després de la immensa decepció de l’Alicia de Tim Burton és reconfortant sortir del cinema havent gaudit de la Nana, una pel·lícula excepcional i m’explico.
Generalment, ben aviat entenem si un film és comèdia, un drama o bé una comèdia dramàtica fins i tot les que es qualifiquen com a inqualificables; aquesta, però, no. A mi em va costar deu i ajut saber si estava contemplant una comèdia o un drama, per això li dic excepcional. Però no només per això, el guió és molt bo, la fotografia suau i exquisida i la posada en escena pròpia d’un director amb coses a dir i un estil propi per fer-ho.
La Nana és una producció xilena de 2009 dirigida per Sebastián Silva que gira al voltant de la vida de Raquel, una Nana (així anomenen a Xile a les dones que treballen a les cases de l’alta societat, en castellà l’equivalent seria Chacha, ignoro si n’hi ha cap en català) que fa més de vint anys que treballa a la mateixa casa i ja s’ha convertit en un membre més de la família que, si cal, lluita per conservar la seva posició quan la veu amenaçada.
La pel·lícula és una condescendent mirada a la burgesia xilena que, malgrat tot, deixa ben clar els estrats d’aquesta societat. He trobat el treball dels actors magnífic, sobretot les de Caterina Saavedra (la nana) i Claudia Celedón (la senyora de la casa) que trobo en alguns moments fregant la genialitat. Bonísima pel·lícula que us recomanem.
A destacar: el travelling final.