l'undemà

Ahir erem 16 i quan tot just passaven un parell de minuts de les vuit vam començar a parlar de Martin Eden (1909) la novel·la de Jack London. El llibre havia estat proposat per Pascual Bernat i va ser ell mateix qui va iniciar la tertúlia introduint-nos a la persona i obra de London. En poques trobades hi ha hagut una unanimitat tant aclaparadora, a tothom que l’havia llegit l’hi va agradar bastant o molt i per a alguns (com el que això escriu) va significar una agradable sorpresa.
En Pascual va començar remarcant els aspectes autobiogràfics que tenia l’obra i la forma de plasmar en ficció les idees evolucionistes d’Spencer i el pensament de Nietzsche, present en moltes obres de London. Ens va confessar que des de la seva joventut aquest és un dels seus autors preferits sobre tot pel vitalisme humà que desprèn la seva obra i per la sensualitat narrativa que fa de la seva lectura un plaer gairebé físic.

Una de les coses més interessants que va dir és que Martin Eden es podria llegir com una traducció en forma de ficció del pensament Nietzschià, en concret la metamorfòsi de l’esperit explicada a Així parlà Zaratrusta i que transcorre per tres fases simbolitzades pel camell (els que suporten la càrrega de la moral), el lleó (estadi en que es neguen els valors tradicionals) i el nen (es quan es lliura d’aquesta càrrega i adquireix uns nous principis),
Els aspectes que més van atreure de la novel·la són: que representa una contundent crítica de la societat fins el punt que el protagonista es rebel·la contra ella amb totes les seves conseqüències, l’impuls de vida que traspua el relat, l’estil planer i entenedor, i la facilitat que té l’autor amb la seva prosa de comunicar emocions que moltes vegades semblen tant actuals que resulta difícil creure que faci més d’un segle que hagi estat escrita.
Un petit punt de discrepància va ser quan es valorà la importància de l’amor en el desenllaç final del relat. Per alguns el protagonista fa gala d’una radicalisme tant extrem que no li permet cap relliscada o errada ni seva ni dels que l’envolten el que provoca que la vida es converteixi en un turment.
Per cert, en MV va recomanar la lectura d’un relat titulat El fuego de la hoguera, és present en alguns reculls de contes com la Quimera del oro i segons ell és d’una perfecció inaudita, cosa que creiem de dalt a baix perquè les seves recomanacions per nosaltres són com un dogma.
Res més, només agraïr la presencia de totes/tots i en especial la d’en Pascual Bernat i la seva esposa.