El 1896, influït per les lectures de Marx i Engels i per les seves experiències amb les classes més pobres de la societat, Jack London ingressa al Socialist Labor Party. Es veu que per aquetes dates va ser detingut i empresonat a Oakland (CA) a causa de les reunions que mantenia amb treballadors on els parlava de la lluita de classes i de la necessitat d’una revolució obrera. El 1901 abandona el partit i entra al Socialist Party of America, una nova formació afiliada a la Segona Internacional, que pretenia unir totes les tendències a l’esquerra del partit demòcrata. Amb aquest partit es va presentar al càrrec d’alcalde d’Oakland i durant els anys 1906 i 1907 publica assaigs i ofereix lectures arreu dels Estats Units explicant “perquè és socialista” i la necessitat d’una revolució obrera.
Al llarg del temps, el seu extrem individualisme i les lectures de Nieztsche matisaren la seva postura política fins abandonar la confiança amb els partits que considerava poc compromesos amb la lluita de classes.
London, morí l’any 1916 sense poder veure com els bolxevics prenien el palau d’hivern.
En aquest llibre hi ha més informació al respecte:
Jack London. Tiempos de ira: textos anticapitalistas. Los libros de la forntera, 2006.
Recordeu que Avui a les 20:00 parlarem de Martin Eden i de London amb Pascual Bernat
Al llarg del temps, el seu extrem individualisme i les lectures de Nieztsche matisaren la seva postura política fins abandonar la confiança amb els partits que considerava poc compromesos amb la lluita de classes.
London, morí l’any 1916 sense poder veure com els bolxevics prenien el palau d’hivern.
En aquest llibre hi ha més informació al respecte:
Jack London. Tiempos de ira: textos anticapitalistas. Los libros de la forntera, 2006.
Recordeu que Avui a les 20:00 parlarem de Martin Eden i de London amb Pascual Bernat
Caram, les coses que s'aprenen en aquest blog...
ResponEliminaPer cert, bibliotecaris, el proper 13 de maig surt un Pynchon nou, i en català: "cagate lorito". Per tu va Robert, especialment. CONTRALLUM
P.V, des de l'infern
Com va "El Tercer Reich" Matilde?
ResponEliminaEstà fent cua a la pila, el pobre!
ResponEliminaAi PV, jo hauré de demanar pròrroga, que una única vida no dóna per tanta teca.
agafa't vacances dona, serveixen per això, per llegir. si puc, marxo el mes vinent
ResponElimina...moltes gracies per la informació PV, començaré a estuviar ara mateix,...records a perebotero.
ResponEliminaGràcies per aquest post, Robert, i per la informació que donaves, Matilde, en un comentari anterior.
ResponEliminaEl teu oferiment de deixar-me la biografia, Matilde, s'agraeix però no tinc gaires ganes de llegir-lo. Ja sabeu que massa dades biogràfiques (els arbres) sobre un autor trobo que no deixen veure l'obra (el bosc).
El fet que per sant Jordi llegís aquel pròleg - del llibre, justament, que poseu avui a la foto - era perquè el teníem a la nostra parada de llibres anarquistes i em despertà la curiositat.
I sí, abans que m'ho demaneu, jo també em pregunto què hi feiem el dia del comerç llibresc venent llibres anti capitalistes.
Fins al vespre ! (però sense els deures fets : no m'he tornat a llegir "Martin Eden", que, a més, no el tinc...ara en guardo un bon record).
Jo tampoc vindré llegida de casa, Doctor! He tornat als vells costums...
ResponEliminaTé la seva conya això de la parada de llibres anarquistes per st.jordi, amb aquells drings de les caixes registradores...
Jo sabia alguna cosa de les debilitats socialistes del London, i per aquest motiu em va començar a caure bé.
ResponEliminaSobre el dring de la caixa a les parades anarquistes cal ser comprensiu: les revolucions són un hobby car.
Ai, Lluís, les revolucions són un hobby car!!!!
ResponEliminaAra m'has fet pensar en un conte de Mrozek (inclòs al recull La vida difícil). (M'encanta Mrozek, és d'una lucidesa brutal i molt divertit, molt jaja, però quan l'acabes de llegir no ha deixat títere con cabeza.
Comença així:
A la meva habitació el llit era aquí, l'armari allí i la taula al mig. Fins que això em va avorrir. Vaig posar aleshores el llit allí i l'armari aquí.
I acaba així (dura un suspir, dues paginetes):
Ara el llit és un altre cop aquí, l'armari allí i la taula al mig. I quan l'avorriment em fastigueja massa, recordo els dies en què vaig ser revolucionari.
El conte es titula La revolució.
M'agrada el tal Mrozek, Matilde!
ResponEliminaDr. Vilardekyll, si a la paradeta volue ajuda, l'any vinent, em fas un truc, perquè jo el vaig viure intensament i gairebé moro en l'intent. Rodolí. Per cert, no tot està perdut: VAIG VENDRE UN PYNCHON!!!
Ara ja saps qui sóc, Vilardekyll, per si en tenies cap dubte. Records de l'Arthur des de l'infern.
Atentament, P.V.
També tinc entès que el London, quan va deixar d'anar curt d'armilla, això del socialisme ho va acabar mantenint com una estètica.
ResponEliminaAra mateix em venen al cap no sé quants cassos similars i propers.
Més que estètica, jo diria a la seva manera. A mi em fa que aquest era un individualista per sobre de tot. Demà, si tot va bé, penjarem el resum de la trobada mensual, que acabem de celebrar, on hem parlat d'això i de moltes d'altres coses. De Nietzsche, per exemple. Hem parlat molt de Nietzsche. Però molt.
ResponEliminaJo... fa anys... vaig escriure una novel·leta titulada "El otro Friedrich", on escrivia i descrivia la nove religió, que per suposat em vaig treure dee la màniga en forma de parauleta grega: azanatós (immortal). La religió era l'azanateisme i el seu Déu era el diner. Curiosa novel·la inspirada en la meva etapa Nietsche.
ResponEliminaAra es a les escombraries, evidentment.