resum de la 16a temporada

 

_______________

P.S.: Hem llegit tres femelles i quatre mascles. Tres traductores i dos traductors. Hem repetit una editorial: Periscopi. Pel que fa a la nacionalitat dels autors, un gitano de Taradell, dos nord-americans, dos alemanys, una espanyola i una francesa. Això és tot, amics. Fins aquí la setzena temporada.

 

la trobada de claus i lucas (òjut!, polisèmia)

Ella diu:

—Parla molt de diners. M'agradaria que parlés d'una altra cosa. Per exemple, què escriu?

—El que escric no té cap importància.

Ella insisteix:

—El que m'interessa, és saber si escriu coses reals o coses inventades.

Li responc que provo d'escriure històries reals però que, en un moment donat, la història esdevé insuportable precisament pel seu realisme i que, aleshores, em veig forçat a canviar-la. Li dic que provo d'explicar la meva història, però que no puc, que no soc prou valent, que és massa dolorosa per a mi. Aleshores, ho embelleixo tot i descric els fets no com van succeir, sinó com m'hauria agradat que succeïssin.

Ella diu:

—És clar. Hi ha vides que són encara més tristes que els llibres més tristos.

Dic:

—Exacte. Un llibre, encara que sigui molt trist, mai no serà tan trist com una vida.

Agota Kristof. Claus i Lucas. Traducció de Sergi Pàmies. Amsterdam, 2019. P. 305.

Com que hi ha tant coronavirus, han hagut de clausurar la Biblioteca. Si no faig la brometa del quadern gris, rebento. Dispenseu, continuo. La qüestió és que no podem celebrar la tertúlia (presencial) de Claus i Lucas. Ni les properes, em temo, tal i com van les coses. Ja ens ho trobarem. Ens hi anirem adaptant sobre la marxa. En tot cas, avui del que es tracta és que aneu consignant en el pis dels comentaris les vostres impressions, dubtes o el que us passi pel cap, a propòsit de la lectura de Claus i Lucas. No ens queda altre. Som-hi.

l'undemà

A cinc minuts de començar la tertúlia sobre Dies de frontera.

la temporada en deu girbens

Si no fos que estic ben llassada, ara embrutaria la bonica postal d'avui amb un resum de l'any com els que fan a la tele, i gosaria, il·lusa, demanar la participació dels assistents a les trobades presencials per tal de completar el mural. Estic ben fresca, també, i no de l'aire condicionat, precisament, sinó en el sentit de vas bé, cirerer: m'ho hauria de pintar a l'oli.

Així les coses, val més que calli abans no porti la metàfora aquesta dels pinzells fins a l'últim extrem, que seria, em conec, la rima consonàntica, i d'aquí a treure l'ampolla d'anís i el ganivet i perpetrar-vos una jota poc se'n faltaria. 

Agraïments:

Girb, per raons que salten a la vista. 

Ferran Ràfols Gesa, per la seva contribució al sarau Nothomb. 

XY-man de Random House Mondadori, per no llençar el meu correu a la paperera i respondre'l amb 15 exemplars de los juguetes muertos. 

Ramon Erra, per no haver pogut venir el dia que tocava i rescabalar-nos mesos després.

L'Àgueda, per això.

Lluís Anglada, per això, això i això altre.

Robert (Jové) Mitchum, Jordi Anglada, Miquel Vilardell, Pasqual Bernat, Isàvena Opisso i l'Espai de llibres, per ser-hi. (A l'Espai li haig d'agrair, també, això).

Lluís Bosch i Eulàlia Mesalles, per les col·laboracions virtuals que s'han traduït en un parell d'entrevistes. 

Juan Marsé i Marta Rojals, per la paciència i la generositat de contestar-les. 

I als amables lectors d'aquesta casa, és clar, per la companyia. Au.

abans no se'ns faci estiu

Estaria bé recuperar alguns vells i bons costums, abans d'adquirir-ne de nous i més roïns, li deia l'altre dia a l'Òscar Roig a propòsit de l'undemà, que és el nom genèric que reben les cròniques de les trobades presencials del club de lectura. Així que, a petició d'alguns amables lectors d'aquesta casa, talment el que li va passar a Conan Doyle amb en Sherlock Holmes -la comparació ofen, però m'esperona-, avui el ressuscito.

Érem quinze i amb presses, que el Barça s'hi jugava el passi a la final de la Champions, de manera que no vam estar ni de protocols ni de romanços ni d'allò altre que reparteixen a missa, i un cop la Isàvena, la conductora de la sessió, va haver dit bon vespre i quatre coses de la Rojals, la resta vam anar per feina, llengües ajudeu-nos. I ens vam passar pel folre l'ordre en les intervencions, i ens vam trepitjar tant com vam poder, que semblava un campionat d'avera quantes converses simultànies érem capaços de mantenir. Un goig, vaja. No hi ha pas ni un bri d'ironia en les meves paraules: que la cosa tingués tot l'aire d'un galliner no fa més que certificar que tothom havia llegit la novel·la i que havia agradat molt. De vegades és tan senzill com això.

The Times They Are a-Changin'

Malgrat que la novel·la s'ha editat pel mètode tradicional, tallant arbres, no es pot dir el mateix de la seva difusió. Cap inversió en cartells amb la fotografia de l'autora a mida natural enganxats als autobusos, res de sortir a L'hora del lector, res de fer bolos per llibreries i biblioteques. La promoció no ha set cosa ni de l'autora ni de l'editorial, ha anat a càrrec dels lectors que han alimentat un boca-orella, esa variante chismosa del marketing literario, que deia Benítez Reyes, d'eficàcia inqüestionable: que la novel·la vagi per la sisena edició sembla prou aval. 

De l'ús de la xarxa com a aparador ja en teníem notícia, el cas típic de blocs d'escriptors que fan bona la frase aquella de l'Umbral "Yo he venido a hablar de mi libro". I de l'eficàcia inqüestionable del boca-orella, fins fa poc només disponible en versió analògica, del que hem tingut grans exemples en Soldados de Salamina o  La pell freda, també. El curiós d'aquest cas és que el llibre, que va néixer amb un perfil de feisbuc sota el braç i d'una autora que no dóna la cara, però de qui podem saber un munt de coses si llegim les seves col·laboracions setmanals a Vilaweb -què en pensa de l'afer Undargarin o de les putes instal·lades a les carreteres, per exemple-, s'ha promocionat, sobretot, als blocs i a les xarxes socials. I la feina l'han feta lectors corrents, la qual cosa sempre ofereix un cert plus de netedat que ajuda a esvair les sospites d'amiguisme o endogàmia que de vegades planen sobre la crítica literària en els mitjans tradicionals. Total, que a la Rojals ningú l'ha vista, però que campa per la xarxa, a un tir de tecla, organitzant clubs de lectura virtuals i participant en xats amb els lectors de la seva novel·la. Anonimat estrictament analògic.

The End

Ni a Fuenteovejuna recorden una unanimitat tan absoluta com la que vam aconseguir a l'hora d'assenyalar els aspectes més remarcables de la novel·la: la llengua (l'ús del registre col·loquial i la variant dialectal occidental) i el tremp narratiu de l'autora.

Per sort, no hi ha res més avorrit que un cor d'amén, amén, els parers van divergir a mesura que  sortien d'altres temes i la cosa es va anar animant.

Que si m'estimo més la primera part (el passat idealitzat, l'exercici de memòria tramposa i parcial) que la segona (el present instantani) [van guanyar els partidaris de la segona], 

que si és una novel·la generacional [sí, però no; vol dir que, malgrat que els referents corresponen a una franja d'edat concreta, qui més qui menys ha set adolescent, o té un poble del que fugir i/o al que tornar, o un quiqui pendent (o un amor no resolt, si em voleu més fina), o secrets de família, o, en un determinat moment de la vida s'ha trobat pensant i ara què?], 

que si és una "novel·la per a dones" [no, però sí; al menys en determinats moments de la segona part que s'allarguen un pèl massa, tot i que fa gràcia que una dona es depili per escrit (i amb qualitat d'urgent) davant la imminència d'un combat cos a cos i yo con estos pelos. Clar que només hi havia un mascle, el dia de la trobada, pobre Josep C., així que ens falten dades al respecte],

etcètera.

I després està el final, que no és tal, que la novel·la acaba a l'última línia de l'hivern,"I he tancat la porta de cal Pedró, i he deixat la clau a la bústia, que és sempre oberta, i he engegat un motor", perquè l'epíleg, l'Etcètera, és una mena de joc proposat per l'autora per tal que cada lector se'l faci a mida, en funció de com hagi rebut i interpretat la informació dels capítols anteriors, una mica com passava en aquella col·lecció de novel·la infantil de la Timun Mas que va tenir molt èxit als vuitanta, Tria la teva aventura, es deia. I és clar, tants caps, tants barrets, i gresca assegurada. El més curiós del cas és que aquest epíleg, que, dit per l'autora, va estar a punt de desaparèixer ja en la segona edició, és l'element de la novel·la que va aixecar més polseguera, va generar més desconcert i més postures contrastades, per no dir enceses. És lògic, triar un final també ens retrata. I de quina manera.

pulp fiction

La prèvia (excurs)

Els pulp magazines (literalment revistes de polpa) van ser unes publicacions de ficció molt barates i molt populars als Estats Units entre els anys 20 i la dècada dels cinquanta. El terme pulp fiction també es pot referir a llibres en rústica de mercat popular, que tindria el seu equivalent català en el terme literatura de cordill. El nom "polpa" ve del paper de pasta barata en el qual es publicaven tals revistes. (Font: Viquipèdia).

*

Al llarg del segle XX, la definitiva accessió de les masses als grans centres de decisió i, més en concret, al consum literari i, per altra banda, el ràpid desenrotllament tecnològic i la progressiva concentració capitalista han provocat, en el món de la producció popular, una sèrie de canvis que, a grans trets, podríem resumir en els termes següents: 1) institucionalització de dues, o tres, literatures dominants, que, a la pràctica, s'han reduït, des del 45, a una de sola, la dels USA, que han imposat internacionalment els seus productes i que, per tant, han convertit totes les altres en mers referents subsidiaris, és a dir, en comparses destinats a traduir-los o, en el millor dels casos, a imitar-los; 2) aparició d'un tipus de producte, amplificat per les tècniques publicitàries més refinades i dissenyat a partir d'un estudi minuciós del mercat, capaç de ser, per la seva asèpsia i la seva facilitat de comunicació, internacionalitzat i de ser, a més, 3) explotat a través de totes les formes "literàries" possibles o, almenys, de les més rendibles econòmicament (novel·la, cinema, TV); 4) fabricació constant de noves modes i nous mites, que, per alimentar les demandes de consum, se substitueixen de manera periòdica els uns als altres...

Joaquim Molas i Enric Gallén. "La literatura popular i de consum". A: Història de la literatura catalana. Vol. 11. P. 301.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Al llibreter Jordi Anglada, que és el noi concentrat de la foto, feta abans que comencés la sessió, li devem una de les tertúlies més animades i participades que recordo, i crec que la majoria dels assistents hi estaran d'acord, considerant l'espontani i sonor aplaudiment que va rebre en arribar l'hora dels adéus.

Si faig anar el cap -natura me'l deu haver posat a sobre de les espatlles per a alguna cosa més que no sigui organitzar-me la tofa, dic jo- arribo a la conclusió que les claus de l'èxit van ser dues:

1. En Jordi ho va fer de primera (no va acaparar la paraula, proposava temes amb el clar propòsit de fer xerrar el personal, etc.)

2. El llibre (triat per ell, no ho oblidem) va agradar molt. Però molt.

De la novel·la, no en puc dir gaire cosa; del perquè ha agradat tant, vull dir. I no ho faré, en deferència als amables lectors d'aquesta casa que encara no l'han llegida però tenen la intenció de posar-s'hi, un dia d'aquests, ja que, per molt que vigilés, els acabaria aixafant la guitarra, prou que ho sé, perquè en una història d'aquestes d'avera qui ha mort el mort, com és el cas, has de fer mans i mànigues per no referir-te a la trama -a les trames, hauria de dir, que n'hi ha dues de principals i unes quantes de secundàries- i en el meu historial ja consten un parell de Sextos sentidos esguerrats, i perxò.
Només afegiré, per si sou d'aquella mena de gent a qui agrada tenir els calaixos ben compartimentats i endreçats, que hauríeu d'encabir El verano...en el corresponent a la "literatura d'entreteniment" (o de quiosc), subespècie "lladres i serenos", ideal tren (o metro o platja o piscina).

No vam parlar de fraseig ni de recursos estilístics; res d'estètica, vaja. Hagués set una impertinència. Com demanar deconstruccions de truita de patata o escumes d'ull de llamàntol a un menú d'onze euros. La cosa va anar de l'encaix i la resolució de les trames, del catàleg de personatges, dels temes que hi apareixen

-la relació pares-fills manifestada en l'ampli i divers ventall de nous models familiars que conviuen avui dia amb la família nuclear tradicional: monoparentals, homoparentals, famílies reconstituïdes (composades per parelles viudes o separades o divorciades que refan la seva vida amb una altra parella i aporten els seus fills a la relació, i/o a més poden tenir o adoptar fills en comú),
-xarxes de prostitució,
-una mica de drogues,
-violència domèstica,
-pedofília...,

tot això situat a Barcelona en un estiu molt i molt xafogós, per tal de combatre (o aprofitar i adaptar, amb molt bon ull, sigui dit de pas) la fredor nòrdica que, darrerament, prolifera en el gènere policíac, a remolc de l'èxit de la trilogia d'en Larsson. I com que d'aquest gènere s'espera que actuï, d'alguna manera, de mirall, vull dir que reflecteixi com estan les coses al carrer, fins i tot pel que fa a l'atrezzo, allà on Biscuter trucava a Carvalho des d'una cabina, ara ens hi ha crescut un telèfon mòbil; els fumadors ho han de fer al carrer, ja no es pot fumar en CAP establiment públic, en aplicació de la llei 42/2010 (la qual cosa ens fa afirmar, rotundament, que l'acció de la novel·la ha passat aquest estiu, ja que la l'esmentada llei va entrar en vigor el dos de gener del 2011; si la llegíssim l'any que ve ja no podríem ser tan precisos en la datació, per manca d'altres referències a fets reals); i no hi falta cap estri o recurs tecnològic: feisbuc, messenger, blocs, un uessabé que juga un paper fonamental en la resolució d'una trama...

Total, el mecanisme funciona amb precisió, d'acord a la fórmula establerta, la novel·la atrapa des de la segona pàgina, en Toni Hill mostra competència narrativa, sense pretensions literàries, i aquí pau i després glòria. Ah, i que això no acaba aquí, que tindrem més inspector Héctor Salgado. Segur.



_____________________
P.S.: 1) En Jordi Anglada ens va portar, eixint de fer, l'edició en català d'El verano..., ara en tapa dura, paper de més qualitat i amb sobrecoberta i tot. Vuit o nou euros més cara que l'edició pulp que hem llegit nosaltres. Han desaparegut, de la coberta, aquelles entranyables especificacions "inédito" i "bestseller". Jo hi vaig trobar a faltar un adhesiu "Bon Nadal" o "Bones Festes". Ideal caga tió, vaja.

2) La tertúlia va ser tan fantàstica i en Jordi va quedar tan encantat que vol tornar la propera temporada. Ja hi pot comptar. Honor que ens farà.

3) Recordem que hem pogut llegir aquesta novel·la gràcies a la gentilesa de l'editorial, que ens en va regalar quinze exemplars. Pròximament viatjaran cap a la Biblioteca La Bòbila, com a lot per a futurs clubs de lectura negres. Gràcies, doncs, a M.V., de Random House Mondadori pel seu granet de sorra en això de la lectura pública. Moltes, moltes de gràcies, que diem a pagès.

el sarau nothomb

l'undemà: work in progress

l'undemà fa mesos que ningú l'ha vist

En el capítol anterior:

La Matilde, empesa per les circumstàncies -eixes males pues-, va haver de fer-se càrrec, sobtadament (qualsevol argument exculpatori serà poc; la defensa haurà de recórrer a la retòrica de la negreta i ni així), de la moderació de la trobada per a parlar de la Carson McCullers, ja que en Mitchum, l'encarregat de torn, es va posar pedres al fetge. No s'ha fet crònica de l'esdeveniment  perquè hi ha coses que val més oblidar, o provar-ho, si més no.

En el capítol d'avui:

En Mitchum continua refent-se de les seves temptatives minaires, però, afortunadament, la presentació i conducció de les glòries incertes era cosa de dos (l'esmentat Mitchum i en Pasqual Bernat) i ens ha quedat l'altre, en perfecte estat de salut, gràcies a déu, la qual cosa allibera la pobra Matilde, que torna al vell costum d'omplir la llibreta amb dibuixets d'aquells que es fan mentre es parla per telèfon. Malgrat això, no crec pas que aquest l'undemà acabi per arribar mai. M'ho noto que no. La inspiració i la voluntat són de vacances i m'han deixat tirada, amb la sra. Desidia al meu càrrec, una dona afartadora com n'hi ha poques, tot el dia amb l'uf a la boca. Valgui, de moment, el reportatge fotogràfic, gentilesa de la Núria Puigivila.

l'undemà

La tertúlia d’ahir, dedicada al llibre un món feliç d’Aldous Huxley, va estar presentada (coordinada, dirigida, conduïda, diem-n’hi com vulgueu) per en Pasqual Bernat, un vell amic de la casa que en la seva doble vessant de lector i científic es trobava plenament integrat en el seu element. Amb la Matilde on the road i alguna baixa, qui sap si per empatx de mona, sobredosi de caramelles o viceversa, la rotllana era formada per una vintena llarga d’exemplars tipus Alfa-Beta degudament decantats i condicionats per la lectura que en general vam xalar de valent amb aquesta mena de mare de totes les novel•les de ciència ficció publicada l’any 1932 tot i que a alguns ens costa acceptar les convencions pròpies del gènere.
En Pasqual ens va presentar l’obra i l’autor, membre d’una família d’intel•lectuals anglesos referents ineludibles de la vida cultural de l’Anglaterra dels anys 20 des de molts camps com la ciència i la biologia sempre des de una perspectiva racionalista i liberal. Huxley ens presenta una societat utòpica ( o distòpica) basada en el culte a Ford, és a dir la producció en cadena en que la població està sotmesa al condicionament, la jerarquia i l’educació dirigida en la que la llibertat és una relíquia del passat; de fet, l’absència de llibertat és condició indispensable per què funcioni aquest model de societat que condiciona a ser feliç, els súbdits podríem dir que estan obligats a ser feliços.
Aquesta és una d’aquelles novel•les que t’inpacten més o menys depenent de l’edat en que la llegeixis (com d’altra banda ho són totes les lectures, no?) . Sempre que es parla d’aquesta obra es contextualitza històricament i es parla que s’acabava de sortir d’una gran crisi econòmica, la superpoblació era un tema recorrent i sobretot que a Europa es gestaven els règims totalitaris. La novel•la en definitiva és una ficció sobre les conseqüències d’aquestes problemàtiques. De totes maneres crec que vam arribar a la conclusió que més que una crítica a l’estat totalitari és una crítica a tota mena d’estat que procura pels seus habitants un “món feliç”.
El que més es valorà del llibre és que genera reflexions sobre la vida actual i fa que ens adonem de molts aspectes de la nostra societat que potser no estan tan allunyats com sembla del món de Huxley. O és que la publicitat no condiciona certs comportaments?, o no hi ha alteracions de la consciència com el soma?, o no està l’educació dirigida?, però no ens posem negatius perquè en definitiva el llibre és un avís sobre cap a on poden portar aquestes societats totalitàries i un cant a la llibertat de l’individu capaç de generar dinàmiques creadores a base d’acerts i errors. És sorprenent com hi ha aspectes de la novel•la, no oblidem que escrita el 1932, que apareixen a l’actualitat com la clonació. També es va esmentar l’humor negre i la sàtira de certs passatges com la deificació d’Henry Ford, els noms dels protagonistes i certes situacions com el condicionament sexual i respecte a la mort. En definitiva, potser tenim prou sort de no viure en un món feliç.

l'undemà

Jo em vaig arrepapar al còmode seient gris i vaig tancar els ulls. 

L'aire de la campana de vidre s'agombolava al meu entorn i no em deixava bellugar.
Sylvia Plath

Com deu ser llegir La campana de vidre sense saber-ne ben res de la vida i miracles de la Sylvia?, es (ens) demanava l'altre dia en Miquel V. Enfrontar-se al text sense Hughes, ni forns de gas, ni pares entomòlegs ni lectures en clau feminista de l'obra, per exemple. Sembla ser que no ho sabrem mai perquè cap dels presents (un pilot, per cert, amb noves i participatives incorporacions, que sempre són tan benvingudes) no n'estava prou desinformat, o si ho estava (i va aconseguir fer una lectura "neta" de l'obra) va callar com un mort, que pel cas és el mateix. No es tracta de tornar a l'eterna cançoneta aquella de si, en llegir, és millor centrar-se en el text i prou, o, pel contrari, enfrontar-s'hi ben documentat sobre l'autor i l'obra. Hi ha qui viatja sabent exactament què visitarà, com i per què, d'altres tenen prou amb comprar el bitllet i  ja ens ho trobarem, Pepita. Hi ha qui, fins i tot, s'estima més sortir de casa sense destinació. I després estan els qui fan de turistes, és clar.

Tornant a la pregunta, cal dir que la vam aprofitar per mirar de comentar la novel·la tal i com no vam ser capaços de llegir-la, és a dir, oblidant totes les dades que havíem acumulat. Llavors La campana de vidre esdevé una novel·la d'iniciació -una d'aquelles de fer-se gran-, una reflexió sobre el conflicte que suposa haver de triar entre múltiples opcions,

Veia que davant meu, la meva vida es feia esparsa com la figuera del conte. De la punta de cada branca, com enorme figa morada, un futur meravellós em cridava fent-me l'ullet. Una figa era un marit i una llar feliç, amb nens, una altra figa era una poetessa famosa [...] i una altra figa era una remadora olímpica, i més enllà, i per damunt d'aquestes figues, hi havia moltes altres figues que no podia discernir. Em veia a mi mateixa asseguda a la forcadura d'aquesta figuera, morint-me de gana perquè no podia decidir-me a escollir cap de les figues. Les volia totes i cada una, però escollir-ne una significava perdre'n la resta...(P. 92)

narrada en primera persona (una veu que fa pensar en El vigilant en el camp de sègol, sobretot en la primera part, la localitzada a Nova York)  amb una fredor sorprenent. Així, doncs, el punt de vista és absolutament subjectiu i parcial: veiem tan sols el que veu l'Esther i tal com ho veu l'Esther. Fixem-nos en la mare, per exemple. Només en sabem  allò que l'Esther ens vol explicar. Que és una dona convencional que la vol empényer a aprendre taquigrafia quan el que ella vol és ser escriptora (i dispenseu, però jo ara veig l'ombra de Bartleby l'escrivent)

En acabar el sopar la mare ja m'havia convençut d'estudiar taquigrafia durant els vespres. [...] L'única pega era que, quan intentava veure'm a mi mateixa en algun lloc de treball, apuntant eficientment ratlla rere ratlla de taquigrafia, el cap se'm quedava buit. (P. 140)

una dona poca-solta a qui no se li acut res més que portar flors a la seva filla el dia del seu aniversari; llàstima que la noia acabi de sobreviure a un intent de suïcidi i s'ho prengui com una impertinència

Aquella tarda la meva mare m'havia portat les roses.
-Guarda-les per al meu funeral -li havia dit.
La meva mare va fer mala cara, estava a punt de plorar.
-Però, Esther, ¿que no recordes quin dia és avui?
-No.
Potser era el dia dels enamorats.
-Avui fas anys.
I aleshores va ser quan vaig tirar les roses a la paperera. (P. 231)

Aquesta visió parcial és aplicable a la resta dels personatges. No sabrem mai la seva versió de la jugada.

Si bé reconèixer en La campana una novel·la d'iniciació va comportar un cert consens, no va passar el mateix  amb el fet de veure-hi un cerimonial de caràcter ritual. En aquest punt en Robert i jo ens vam quedar força sols: la immolació violenta del vell jo (el sacrifici de part de la individualitat) per a permetre el naixement d'un de nou. La cosa comença a Nova York, quan l'Esther es desfà de tota la seva roba

Peça a peça, vaig anar lliurant el meu vestuari al vent de la nit, i tot vibrant, com les cendres d'una persona estimada, s'allunyaven els trossos grisos i anaven a raure aquï i allà, exactament allí on jo no sabria mai, al cor fosc de Nova York. (P. 130)

torna a casa seva vestida amb una faldilla verda i una brusa alienes i dues ratlles diagonals de sang que li marquen les galtes

La cara del mirall semblava un indi marejat. [...]
M’havia oblidat de guardar cap vestit de carrer dels que havia fet volar sobre Nova York, però la Betsy m’havia donat una brusa i una faldilla a canvi de la meva bata[...]
Al darrer moment havia decidit de no rentar-me les dues ratlles diagonals de sang que em marcaven les galtes.[...]
La mare m'esperava amb el Chevrolet de color gris guant.
-I ara, vida meva, ¿què t'ha passat a la cara?
-M'he tallat -vaig dir breument... (P. 131-132)

i aquest uniforme prestat l'acompanyarà al llarg de la segona part de la novel·la

Encara portava la brusa blanca de la Betsy i la seva faldilla camperola. Estaven una mica músties, ara, perquè en les tres setmanes que duia a casa encara no les havia rentades. (P. 148)

El ritual d'iniciació a la vida adulta culmina amb la pèrdua de la virginitat. En la primera part, l'Esther ja ens havia anunciat la càrrega simbòlica d'aquest fet

Quan jo tenia dinou anys la puresa era el gran què.
En comptes de dividir el món entre catòlics i protestants o entre republicans i demòcrates o entre blancs i negres i fins entre homes i dones, jo veia el món dividit entre gent que s’havia ficat al llit amb algú i gent que no ho havia fet, i aquesta em semblava l’única diferència significant entre una persona i una altra.
Em va semblar que m’arribaria un canvi espectacular el dia que jo creués la frontera.
Em semblava que seria, si fa no fa, com em sentiria el dia que visités Europa. Com si hagués arribat finalment a casa...(P. 97)

més endavant ens fa explícit com vol que passi

Jo volia que el primer home amb qui m'anés a dormir fos intel·ligent, de manera que el pogués respectar. 
[...]També em calia algú amb prou experiència per compensar-ne la meva manca. [...]A més a més, per anar més segura, volia algú que no conegués i que no veiés més -una mena d'oficiant impersonal, sacerdotal, com els que surten a les històries dels ritus tribals. (P. 259)

i, finalment, passa, enmig d'un bany de sang.

Se'm va acudir que la sang era la meva resposta. Ja no podia ser verge. Vaig somriure en la fosca. Em sentia part d'una gran tradició. [...]
Volia pau completa per meditar calmadament sobre la meva nova condició. (P. 261)

El ritual conclou i l'Esther abandona la faldilla i la brusa prestades.

Vaig anar mirant amb impaciència la porta tancada de la sala de reunions. Duia les costures de les mitges ben rectes, les sabates negres una mica trencades però lluents, i el meu vestit de llana vermella tan llampant com els meus plans. Algunes coses velles, algunes coses noves...
Però jo no em casava. Hi hauria d'haver, pensava, algun ritual per quan es neix dues vegades: apedaçada, reenfilada i aprovada per sortir al carrer, intentava d'imaginar-ne un d'escaient... (P. 277)

Si acabés aquí la crònica, sense cap menció a les complicacions addicionals al fet d'entrar a la vida adulta que pateix l'Esther -un cert desordre mental que no s'arriba a diagnosticar mai al llarg de la novel·la, un no dormir, un no llegir, una apatia terrible que la condueix primer al metge i després a un intent de suïcidi i a l'internament en una clínica- perillaria la versemblança, prou que ho sé. Si no dic Hughes, ni que sigui per a recordar que en un moment de la trobada algú ho va deixar caure com qui no vol la cosa, però que un altre va replicar, ràpidament, Hughes? No recordo en quin capítol surt. Si goso posar punt i final sense esmentar les coincidències entre la protagonista i  la biografia de l'escriptora -un premi literari, un pare mort, un intent de suïcidi, electroxocs, etc. etc.- la credibilitat arrenca a córrer cames ajudeu-me.

Els qui no hi éreu, no us queda altre que creure'm. Els altres (els de cos present) haureu d'entomar que això és el que passa per encarregar la crònica de la trobada a un personatge de ficció: el més probable és que l'acabi utilitzant en representació pròpia.

l'undemà

<-- aquesta és la cara que li va quedar al Frederic de cal Marc quan va saber que no podria venir a la trobada del club.

Ahir va ser el dia de la trobada per parlar de Robert L. Stevenson i de la seva obra l’estrany cas del Dr. Jeckyll i Mr. Hyde. Érem una vintena i la reunió va estar moderada per Miquel Vilardell, amic de la casa i Stevensonià de soca-rel. Tothom va estar d’acord en qualificar la novel·la breu de deliciosa peça d’orfebreria . Penso que tothom va gaudir d’una lectura agradable i que més o menys vam arribar a les mateixes conclusions tot i que una sentada com la d’ahir serveix per matisar les diferències.
En Miquel va articular la seva intervenció en tres punts: primer va donar unes petites pinzellades biogràfiques per situar cronològicament l’autor, després va fer un repàs a la seva obra (la d’Stevenson) aturant-se en les seves novel·les preferides i esmentant els temes que recorren l’obra de l’escocès com per exemple els personatges aparentment dolents però que tenen altres virtuts, va parlar de l’estil i la forma de les seves narracions i també de la seva poesia i dels seus articles de crítica literària. Finalment ens vam centrar en el llibre del mes, strange case of dr.Jekykll and mr. Hyde i llavors va ser quan van apareixer els nostres més baixos instints que en aquesta ocasió no detallaré. Primer, però, en Miquel va parlar del narrador i de la primera persona de la carta final que l’emparenta encara més amb Edgar Poe. Uns deien que era una al·legoria moral sobre la dualitat humana, l’ambigüitat dels valors socials, altres que era una crítica a la societat victoriana altres al revés que era una reivindicació dels valors de l’època, uns es qüestionaven si tenia un final feliç o no, etc, etc, un diàleg fèrtil i il·lustratiu. Una interessant pregunta va ser: què deurien pensar els lectors de l’època lliures dels clixés visuals incorporats per la munió d’adaptacions que hi ha, la deurien veure com una novel·la de misteri?, ...

En els apunts que en Miquel es va deixar a la biblioteca s’hi llegeix: Argument, tema/es. Clara influència d’Edgar Allan Poe en l’argument (William Wilson). Format de novel·la d’intriga i misteri, amb elements, al final, propis del relat gòtic [!!!1] i fantàstic. Més que de la lluita entre el bé i el mal, jo crec que parla de la fascinació pel mal (des de la seva primera novel·la quan Jim allibera John Silver, l’ambigüitat en el comportament dels personatges de Stevenson sol ser bastant habitual). El mateix Utterson es defineix com un personatge que “de vagades fins i tot admirava, gairebé amb enveja, la vitalitat i l’energia que demostraven la maldat dels altres” (p.7; és a dir maldat igual a “vitalitat i energia”!) També hi ha una crítica als valors morals i a les lleis (veure la desconfiança cap a un funcionari, [!!! 2] (p.35). La dualitat, mental i intel·lectual (p.84). El mal vist com la part mortal de l’home (p.89), però també la d’alliberament (p.91, en consonància amb l’admiració d’Utterson). El dilema –present en quasi tota l’obra de Stevenson- de triar entre el bé i el mal (pps.96/97). La “normalitat” del conflicte de Jeckyll, metàfora de l’home modern escindit entre l’ordre moral i la seva subversió (pps.100/101). 3
Per acabar citaré al mateix Vilardell en un article que podeu llegir al diari Avui del dia 8 d’abril de 1988.
La vigència de “Dr.Jekyll”, en una època esquizofrènica com la nostra, crec que està assegurada i penso que la grandesa de Stevenson està en haver sabut penetrar en els racons més temuts de la naturalesa humana en un temps en què Freud encara no era conegut. A part d’això, i del que dic més amunt, “El cas misteriós...” és un llibre que dóna per fer-ne un estudi molt més llarg que el d’una simple ressenya crítica. En fi, que com sol dir el tòpic, em sembla que seria el llibre (entre d’altres coses) que m’enduria a una illa deserta (suposant que en quedi alguna)


1.- Aquests signes d’admiració són meus
2.- Aquests també
3.-La paginació correspon a l’edició d’en Miquel, que suposo deu ser l’editada pels llibres de Glauco, l’any 1988 en traducció d’Andrew Langdom-Davies que correspon al número 36 de la col·lecció “L’Arcà”.

<-- en Miquel i jo després de la trobada fent una copa al pub Dickens

l'undemà

Ell es pensava que jo em pensava,  però jo no volia ni ell tampoc. Total, tres quarts de cinc de la tarda, la casa sense escombrar  i el més calent, a l'aigüera. Així, doncs, aquesta serà una crònica  xiripitiflàutica, amb caràcter d'urgència. Cordeu-vos els cinturons.

l'undemà

Ahir ens vam trobar per parlar del darrer llibre de l’any, aquest Jakov Von Gunten de Robert Walser que en general va agradar força tot i que van haver-hi algunes excepcions possiblement defraudades perquè el llibre no ofereix cap trama distingible ni segueix cap estructura reconeguda de les que s’acostumen a fer servir a les novel•les. Ahir érem una dotzena de fidels lectors que desafiant el temps, l’hora i l’atmosfera nadalenca vam quedar embadalits escoltant el conductor i recordant el lirisme poètic d’un autor dels que s’amaguen. Abans de començar vaig fer notar (entre certes rialletes de condescendència) als assistents, que el que realment atorgava distinció i categoria a la trobada d’ahir no era tant en Walser -que en definitiva no hagués vingut mai, ni segurament li fes gens de gràcia que parléssim de la seva obra- sinó el conductor de la tertúlia, en Pep Parés: un d’aquells mestres amb capacitat (qui sap si innata o adquirida) per a transmetre el seu amor vers la literatura als que l’escolten; em sembla que al final de la sessió tothom era molt conscient del privilegi que vam tenir podent-lo escoltar.
En Pep va començar situant l’obra i l’època i ens va dir que era l’obra més estimada pel propi autor i que segurament és la més personal perquè en ella hi figura la seva interpretació del món i és la que més bé retrata la manera de ser del propi Walser. En realitat és una mena de Bildungsroman o novel•la d’aprenentatge en la que hi ha una àcida crítica al poder establert i a l’ordre antic representat per la mateixa institució dels Benjamenta.
Després ( o abans ara no recordo) en Pep va llegir un conte-redacció-exercici literari del mateix Walser titulat la professió que es pot trobar al llibre El Quadern de Fritz Kocher (quaderns crema, 2000) i que podria ser una anticipació del que després tractaria a Jakov Von Guten i ens informà que existeix una adaptació cinematogràfica. Aquí en trobareu informació.

El llibre està construït en una successió de petits capítols sense cap estructura aparent amb una veu que a alguns va sonar arrogant i a altres naïf però que aviat es distingeix i pren protagonisme en la narració. El que va captivar a tothom van ser aquestes aparents contradiccions que trobem al llarg de la novel•la i que creen una sensació de joc constant entre el protagonista i el que representa l’Institut Benjamenta. Perquè en definitiva, deia en Pep, tot i que ingressa a l’escola, en Jakov no vol formar part de cap tipus d’engranatge social, es passa el contracte social de Rousseau pel folro dels pantalons i aspira a la total llibertat individual que, segons em va semblar entendre, només s’aconsegueix d’una forma: desapareixent. A l’Institut Jakov aprèn a perdre, desempallegar-se de les idees socials que esclavitzen l’individu.
Finalment una de les assistents va fer un comentari interessant i que il•lustra la participació del moderador, va dir que tant de bo haguéssim fet la xerrada abans així s’ho hagués pogut llegir desde una altra perspectiva.
Aquest post hauria de tenir un subtítol: l’undemà o com vaig poder acabar de llegir Walser sense entrebancar-me. Pep, gràcies i fins aviat.

P.S 1. No voldria acabar sense fer esment d’una curiositat il•lustrativa, ahir va venir un antic alumne a escoltar el mestre (un mestre ho és per sempre) i ho va fer perquè segons pròpia confessió, a ell li deu en bona part el seu amor per la llengua i la literatura.

P.S.2. Als diaris de Kafka he trobat un parell de referències a aquesta novel•la, en una d’elles Kafka diu que l’ha llegit i que està bé. Dies més tard en torna a fer referència i diu que Walser li fa pensar en Dickens per l’ús que fan ambdós autors, diu Kafka, de metàfores abstractes.

l'undemà

Ahir ens vam trobar per parlar de les històries naturals, segurament la novel·la més coneguda de Joan Perucho. La tertúlia va estar moderada per Lluís Bosch autor del bloc Mil Dimonis i bon coneixedor de l’obra de l’autor a qui agraïm la seva amable disposició per estar amb nosaltres.
Érem força colla, uns vint, i a tothom -per una o altra raó (tot i que no va ser unànime)- va agradar l’obra; alguns van haver de fer esforços per passar el primers capítols però després de l’esforç van trobar que valia la pena. Per començar, en Lluís va comentar un llibre d’Alfonso Sastre (la noche lúgubre) on, en el pròleg, d’alguna manera, l’autor
-prototipus d’intel·lectual combatiu-, es justifica per haver escrit un conte de vampirs, temàtica poc adient per un autor compromès. La seva actitud durant el franquisme el va convertir en una figura políticament incòmoda a finals dels anys setanta i segurament es podria afirmar que la seva qualitat, tant com a poeta com a narrador, mereixia un altre tipus de reconeixement.
Aquesta és una novel·la poc corrent en l’obra literària dels anys seixanta, sobretot per que tracta la realitat no d’una manera “social” sinó fantàstica. No obstant en Lluís ens va fer adonar que si hi ha algun element connector com per exemple la voluntat que hi troba de reivindicar la llengua catalana; el protagonista pràcticament recorre tota la geografia catalana en la seva odissea vampírica. La novel·la conté el món de Perucho, un món de fantasia i imaginació que també trobem en la resta de la seva obra.
Ambientada en les guerres carlines de meitat del segle XIX, la novel·la barreja tant bé els elements històrics amb la ficció que a vegades porta el lector al terreny de la confusió. El llibre recull els tòpics de la literatura fantàstica però hi afegeix un humor que generalment manca en les obres d’aquest gènere, per exemple quan es parodia el llenguatge erudit i científic de l’època. A la tertúlia es va dir que sembla que a l’autor no li interessi gaire la psicologia dels personatges, que es defineixen no tant pel què pensen o el què són sinó per les seves accions és a dir pel què fan, com els herois de la literatura medieval.
Els assistents van parlar de la novel·la com la visió i concepte de la vida que té l’autor (J), també que pot representar un viatge iniciàtic de l’agosarat naturalista (MU) i que l’anècdota del vampir no és el més important del trajecte.
Al final, en una poc habitual ronda final ( i després diuen que no sé rimar), va semblar que havia agradat força i que molts volien continuar llegint altres novel·les de Joan Perucho


A més dels coneixements sobre Perucho i la seva agradable presència, en Lluís ens obsequià amb un grapat de sugus ja que celebrava un dia important en la seva vida, moltes gràcies Lluís, ...per tot.

el gos encara porta cua

l'undemà

Quan les biblioteques de la comarca vam decidir participar en la campanya "Osona per la salut mental" a través dels nostres clubs de lectura, érem plenament conscients que la proposta suposava llençar un torpede a la línia de flotació d'aquesta mena de trobades, ja que si alguna gràcia tenen és, justament, que els assistents  puguin dir-hi la seva. Sí, n'érem plenament conscients. Hagués resultat francament més còmode programar una conferència o una hora del conte, per què ens hem d'enganyar. Res d'omplir un parell d'autocars (proporcionats per la Diputació de Barcelona),  res d'aconseguir prop de dos-cents exemplars d'El curiós incident del gos a mitjanit. Però no, vam voler contribuir-hi amb el nostre capital més valuós: els lectors.
Aquí els teniu, una nodrida representació de participants en els clubs de lectura de deu biblioteques d'Osona que permet, fins i tot, entretenir-s'hi una estona buscant a Wally. Un goig, què voleu que us digui.
En Pasqual i la Mar (gràcies, benvolguts, moltes gràcies) van superar amb nota el repte que suposa trencar el gel i moderar una trobada d'aquesta magnitud. La resta, ja us la podeu imaginar. Entre que el pobre amplificador ja no es pot permetre gaires emocions, un micròfon tenia la veu escanyada i l'altre es va declarar afònic (i punt), al fons no se sentia res. Suposo que no esperàveu altra cosa. En fi, malgrat tots els inconvenients tècnics, logístics etc. etc., encara vam trobar gent voluntariosa que va voler opinar. Poc que us puc dir pas res sobre el contingut de les intervencions, d'altre feina en tenia exercint d'hostessa de pa sucat amb oli. En aquest cas, les fotos hauran de fer el fet.

 ***

Recull de premsa:

Elter, el portal d'Osona

El 9nou.cat

Osona.com

MésOsona.cat


Addenda (19:53)

l'undemà (versió oficial)

Volia quedar bé, avui. Mirar de confegir un resum de la reunió amb puntadetes delicades.  Polit,  arregladet, vaja. Una crònica on no hi faltés pas res, ni l'alegria del retrobament després del parèntesi estival, ni l'emoció d'encetar la quarta temporada, ni el passet endavant que ha suposat llegir això de les Esperances, el nostre primer "totxo", ni el gloriós experiment de comptar, per primer cop, amb un presentador de muralles enllà,  arribat, qui ens ho havia de dir, via bloc. De tant com ho volia, no ha pogut ser, i no se'n parli més, que el meu mal no vol soroll.

En Mitchum no hi era, que va haver d'anar al mecànic a que li reparessin un neumàtic. D'aquí ve que la responsabilitat d'aixecar acta sigui tota meva, i no vaig prendre nota de res perquè, com ja és habitual, me la vaig passar xerrant pels descosits.
Amb absències destacables i noves incorporacions, a qui vam mirar de donar la benvinguda, l'Allau, el nostre convidat blocosfèric, va trencar el gel fent-nos cinc cèntims (i creieu-me que du força més calés a les butxaques) sobre la vida i l'obra de Dickens.
De les vint-i-una animetes allà presents, tan sols set hem pogut acabar les esperances (i per un cop que puc, permeteu-me subratllar HEM). Alguns (algunes; dues, de fet!) van abandonar Carner -sense cap recança, val a dir- i es van procurar una edició en castellà. Els altres cinc l'hem patit, conformats, fins a la darrera pàgina, qui sap si  tenim el llindar del dolor més alt, per no parlar dels plaers que neixen del propi sofriment. En fi, la qüestió és que la Dolors Costa mai més tornarà a caminar a poc a poc, que ho farà "a pleret", i jo, després d'aquest intensiu de carneriana llengua, res de molts cops, "manta vegades".
Pel que fa als desertors, unanimitat a l'hora d'assenyalar amb el dit el culpable, la llengua, un català estrany, foraster, feixuc, massa florit, de malentendre, inventat, anacrònic i no sé què més, que cito de memòria l'enfilall de qualificatius. No tornarem a dir que Carner és un traductor molt particular, n'hem parlat a bastament, ara, una cosa és que ell digui pastanagues allà on Dickens diu naps, i una altra, de ben diferent, que els lectors -majoritàriament, catalans per part de pare i de mare- percebin la seva pròpia llengua com estrangera. Que no sigui que, tal i com ens va suggerir un comunicant anònim no fa gaires dies, hem pujat a palau i no anem prou ben calçats.
I de tots els abandonaments, el que sap més greu és el de l'Esther, que ja portava llegides cent i escaig pàgines, justament perquè a partir d'aquest punt,  la cosa flueix més, ves a saber si  per costum o perquè ja s'ha assolit un grau de suspensió de la consciència proper a l'anestèsia, però el fet és que la segona part fa de bon llegir i la tercera és trepidant, de tantes coincidències dickensianes com s'acumulen, que tot és un anar tancant trames quasi vertiginós, per a desembocar en un final d'aquells oberts, on cadascú entén el que pot. O el que vol. Un cosmos sobredeterminat, que deia en Bloom, i superpoblat, de tants personatges com hi surten, però a la manera del dinou, amb descripcions detallades, plenes d'adjectius, amb vestuari i attretzo inclosos, apostant per la caricatura, fent quasi impossible que el lector es pugui identificar amb un d'ells. Ningú vol ser Joe, però tothom se l'enduria a casa.
De vegades, una hora no és una hora, i es queden un munt de coses al pap, no tantes, però, com les que jo he anat perdent avui pel camí.
Acabo recordant una pregunta que em va adreçar l'altre dia en David, un amable lector d'aquesta casa:  I de debò que hi ha gent que queda per parlar de Dickens? Sí, David, en sóc testimoni.

****

Fins aquí la versió oficial. N'hi ha una d'alternativa, la que no escriuré mai, on Vic és l'escenari,  Dickens l'excusa, sona Moon River i, de tant en tant, se sent un  Pip, Pip, hurra! Figues d'un altre paner. Tot i així, i si us pregunteu què carai representa l'Audrey Hepburn tancant la sessió, haureu d'anar a The Daily Avalanche. Allau a la ciutat dels sants, es titula la seva crònica.

l'undemà ningú l'ha vist

L'undemà ningú l'ha vist, sentencia la saviesa popular, eixa dona. I qui sóc jo, Teresa Panza d'estar per casa, per a contradir l'obvietat. Ningú. Punt i final: m'estalvio el resum de la darrera trobada, la dedicada a 1280 ànimes, (l'undemà, n'aquesta casa, és el títol de les cròniques de les nostres reunions) i aquí pau i després glòria, que fa una calor que eixorda les pedres, la vida real em manté entretingudeta amb les seves coses (que si no vols caldo, tres tasses, per exemple), i sobretot, sobretot, l'undemà m'avorreix, perquè ja és passat, jo hi era i, per tant, sé com va anar tot. Clar que llavors ve en Mitchum i em recorda que la gran postuladora de l'undemà és aquesta contradictòria personeta que ara no el vol redactar, és a dir, servidora. Com hi ha món.

Ja se sap, qui no vulgui pols..., rebla el clau, sorneguera, la sàvia Parèmies, -que així és com li diuen al seu barri- sempre a l'aguait, sempre amb aquestes veritats tan sòbries, la Parèmies. Val més tard que mai. Prou, perlamemòriadejoanamades, prou. I colpejo les tecles per tal d'acabar amb la cuca, que, com sap tothom, és l'única manera de fer desaparèixer el verí.

Érem tretze; un sant sopar, amb nou noies, però. Miquel Vilardell, el nostre moderador convidat, repassa la biografia de Thompson, parla de neonaturalisme, dels autors que el van influir (Steinbeck i un parell més cuyo nombre, Miquel, faries bé de recordar-me, si et plau). Aprofitem per a parlar dels perills d'internet, de com s'ha d'anar amb guants i pinces, que tota precaució és poca. I és que en Miquel ha ensopegat amb alguna dada biogràfica que caldria contrastar i jo us vaig penjar al bloc una suposada fotografia de Jim Thompson. Sí, suposada vol dir que no era ell. Era un altre Jim Thompson, un que vivia a Thailàndia, obsessionat amb els jardins tropicals, i que un dia va sortir de casa seva per a no tornar-hi mai més. Vaig treure la fotografia d'un bloc pretesament especialitzat en novel·la negra, i vaig mantenir l'espifiada prop d'una setmana, fins que, per casualitat (casualitat? CASUALITAAATTT?), un diumenge a la tarda, escarxofada al sofà, mirant-me a la tele un reportatge sobre jardins del món, de sobte, a l'interior d'una casa thailandesa, a sobre d'una tauleta, una fotografia: la mateixa que jo tenia penjada al bloc. La falsa fotografia de Jim Thompson escriptor. Tots dos de front esclarissat, és cert, però amb això no n'hi ha prou.
Tornem a la novel·la. Pels que no l'heu llegida, la cosa va d'un xèrif d'una petita població que ha conservat el seu càrrec gràcies al fet de desentendre's de les activitats irregulars dels seus conveïns, però la seva inhibició ha anat massa lluny: la comunitat no desitjava un representant de la llei tan manifestament corrupte. En la ment febril del xèrif es desencadenen tota mena d'autojustificacions i autoexculpacions alhora que la decisió d'utilitzar el crim: és la individualització patològica de la moral hipòcrita de la nostra societat, diu la contracoberta. Rabiosa actualitat!, dic jo.
Pel que sé, el llibre no ha agradat gaire (ha molestat la brutalitat i el llenguatge groller, principalment), i, per a compensar aquest fet, tres infatigables entusiastes de Thompson -en Miquel, en Gaietà i servidora- que vam garlar de valent i vam mirar d'explicar el perquè de la nostra admiració.
No puc donar fe del que es va dir, perquè, com ja us he anunciat, estava massa ocupada xerrant. Com a notària, no tinc preu, ja ho veieu. Ara, com a participant, vaig gaudir i com. Vam parlar molt i molt del llibre, però no tant de les nostres impressions personals, que també, com de l'artefacte, d'aquesta primera persona que, inevitablement i des de la primera línia de la novel·la, converteix el lector en còmplice de tot el que s'esdevindrà. De la brutal violència sense ni una gota de sang explícita. Com del realisme crític, en un escenari que podríem qualificar -en paraules de Jordi de l'Alf que ja han fet fortuna- de western crepuscular, i a cops d'escepticisme cruel que acaba derivant en sarcasme, Pottsville i les seves 1280 ànimes passen a ser un territori fantasmagòric, cosí germà de Comala, per exemple.
En Miquel no es cansa de vindicar Thompson com un gran escriptor, gènere a banda. I jo el secundo: sí, sabia el que es feia.
I per acabar aquest undemà que ningú havia vist, afegir una particularitat d'aquesta trobada que a mi m'emociona especialment. En Vilardell, que subratlla els (seus) llibres amb bolígraf i fa anotacions a les guardes (no és una crítica, és un fet), il·lustrava els seus comentaris amb fragments de la novel·la. D'això jo en dic deixar que el llibre parli. Gràcies, nano.

l'undemà (més que passat)

A la Montse Tió, que no ha set a temps.

"Si els meus soldats pensessin, em quedaria sense soldats"
Frederic II de Prússia.

No sé com funciona això d'un club de lectura, sona prou a secta, em va dir l'altre dia la comtessa d'Angeville, i encara ric. Per mi que la culpa la té club, que sona pretenciós i excloent. Però res més lluny de la realitat (ho dic jo, que, justament, no sóc gaire de congregacions i hi assisteixo en acte de servei). Aquestes tertúlies del darrer dimarts de mes, recreatives, orfes de doctrina i de líder carismàtic, tenen més a veure amb les penyes taurines o amb les societats gastronòmiques, per a entendre'ns, que amb els actes de fe. Un ressopó després de la lectura en solitari. Una tornaboda, amb l'inconvenient que no es pot fumar ni beure. En fi.

L'altre dia, penúltima trobada de la temporada, érem divuit (5 nois i tretze noies). Moderava en Pasqual Bernat, perquè va ser ell qui va proposar la lectura de Res de nou a l'oest, i, en aquesta casa, qui bada boca, llepa.

Fetes les presentacions, entrem en matèria. Novel·la-denúncia. Emblemàtica, crua, colpidora, al·legat contra la guerra, antibèl·lica, pacifista. Una obra clau en la literatura antimilitarista europea, sobretot per la força que desprèn, fruit de la peripècia vital de l'autor. Això vau dir.

Vam dedicar força estona a repassar el conflicte. La primera guerra mundial. La gran guerra. Per a mi que li van dir així perquè estaven convençuts que no n'hi hauria cap altra de tan grossa. Ha.

Tenim la sort que en Pasqual Bernat és historiador, i això sempre és un avantatge a l'hora de plantar cara i contextualitzar una novel·la com aquesta, ja que, pel que he deduït, el seu mèrit no rau tant en el fet literari en sí (no heu fet cap referència ni a l'estructura de la novel·la, ni a l'estil de l'autor, ni a coses d'aquestes) com en el missatge que transmet. Val com a testimoni, vull dir. Així ho he entès jo (convidada de pedra absolutament imparcial: no l'he llegida) després d'escoltar atentament el que s'anava dient.
I em dispensareu que no aixequi acta de tot, que seria un no acabar mai. Adéu-siau, doncs, a la versió cinematogràfica de la novel·la, a Senderos de gloria, a la trinxera que anava des de la frontera suïssa fins a Bèlgica, als combats cos a cos, a les inevitables referències a la guerra civil espanyola, a la pèrdua de tota una generació...adéu-siau.
Voldria, però, destacar dos fets que vaig presenciar; dos gestos magnífics. Un, de la Dolors Fontarnau. En un moment de la conversa, va i es treu de la bossa (i ens recomana) un exemplar de La Por, de Chevalier. L'ha dut de casa seva, perquè troba que les dues novel·les són la mateixa moneda. La Por és la gran guerra, però explicada per un soldat francès. No saps com m'ha agradat això, Dolors. Gràcies.
L'altre detall, a càrrec de Josep Carrera. També remena la bossa, però no treu un llibre, sinó un quadern. I mentre recorda a Zweig i les seves magnífiques memòries (El món d'ahir), escarteja el quadern fins a localitzar l'anotació que vol compartir amb nosaltres. Sí, ja sé que sóc estranya, però a mi aquestes coses m'emocionen.

"-És curiós, quan hom hi pensa, en això -segueix Kropp- nosaltres estem aquí per defensar la nostra pàtria. Però els francesos, tanmateix, també són allà per defensar la seva. Qui té raó, doncs?
-Potser els uns i els altres -dic jo, sense creure-ho.
-Està bé -diu Albert, i ja li conec a la cara que em vol ficar en un carreró sense sortida- però els nostres professors, els nostres pastors i els nostres diaris diuen que només tenim raó nosaltres, i és de creure que és així; i els professors, els pastors i els diaris francesos, per altra part, pretenen que només tenen raó ells. Com s'entén això?
-No ho sé -dic jo- Sigui com sigui, hi ha guerra i cada mes s'hi barregen nous països.
Tjaden reapareix. Encara està tot exaltat, i de seguida es torna a ficar en la conversa. Ara voldria saber com es produeix una guerra.
-Generalment perquè un país n'ofèn greument un altre -respon Albert en un cert to de superioritat.
Però Tjaden queda impermeable.
-Un país? No ho comprenc. Una muntanya d'Alemanya no pot pas ofendre una muntanya de França. Ni un riu, ni un bosc, ni un camp de blat.
-Que ets ximple o el fas? -botzina Kropp- No és pas això el que vull dir. Un poble ofèn l'altre...
-Així, jo no hi tinc res a veure, ací -replica Tjaden- jo no em sento ofès."

Res de nou a l'oest. Cap. 9, P. 135.