David Simon és un periodista del Baltimore Sun que un bon dia va decidir escriure per a la televisió amb tant d’èxit que va poder deixar de patejar els carrers i es va fer milionari.
Sense cap mena de dubte i malgrat soni a tòpic, a la caixeta tonta hi ha un abans i un després de The Wire. Les seves experiències al peu del canó com a reporter especialitzat en crònica negra són el material amb que basteix les seves històries.
Deu fer un mes que es va estrenar la seva darrera creació titulada Treme, com totes les seves altres produccions, a la cadena HBO.
De moment aquesta és la seva obra:
The Corner (amb Ed Burns) miniserie de quatre episodis sobre l’infern de la droga ubicada com The Wire als carrers de Baltimore.
The Wire (amb Ed Burns), son cinc temporades, una seixantena d'episodis, com deia en Boyero: una pel·lícula de 60 hores. Ja en vam parlar fa uns mesos, tracta de les relacions entre el poder i la delinqüència a ciutat. Són cinc temporades cadascuna d’elles dedicada a un tema concret. Només puc dir que eleva la televisió a la categoria d’art. Tots els episodis són refotudes obres mestres. Vosaltres mateixos. Si de cas, recordar un dels personatges més ben parits de la història de la televisió, Omar Little, que fins i tot va ser citat per Obama quan estava de campanya.
Generation Kill, miniserie de deu episodis sobre la guerra d’Irak.
Treme. Nom d’un barri de Nova Orleans que dona títol a la sèrie que en principi només havia de ser de 10 capítols però que ha renovat per una propera temporada. Les sèries depenen molt de l’èxit de públic, encara maleeixo el dia que van cancel·lar Carnivale.
Treme està situada a Nova Orleans tres mesos després del Katrina i segueix les peripècies d’un grup de gent de la ciutat, un DJ que, en un sol episodi el foten fora de dues feines, un músic que l’hi agraden més les dones que a un culé guanyar al Madrid, en John Goodman interpretant un professor de literatura que es lamenta que els nens només llegeixin el Harry Fucking Potter i etc. Només per la música ja val la pena, però no només per això ja que fa un complet recorregut per l’essència cultural de Nova Orleans . La seqüència inicial és d’antologia, jo en so vistos cinc d'episodis i cadascun és millor que l’anterior (bé, això és una exageració).
Deu fer un mes que es va estrenar la seva darrera creació titulada Treme, com totes les seves altres produccions, a la cadena HBO.
De moment aquesta és la seva obra:
The Corner (amb Ed Burns) miniserie de quatre episodis sobre l’infern de la droga ubicada com The Wire als carrers de Baltimore.
The Wire (amb Ed Burns), son cinc temporades, una seixantena d'episodis, com deia en Boyero: una pel·lícula de 60 hores. Ja en vam parlar fa uns mesos, tracta de les relacions entre el poder i la delinqüència a ciutat. Són cinc temporades cadascuna d’elles dedicada a un tema concret. Només puc dir que eleva la televisió a la categoria d’art. Tots els episodis són refotudes obres mestres. Vosaltres mateixos. Si de cas, recordar un dels personatges més ben parits de la història de la televisió, Omar Little, que fins i tot va ser citat per Obama quan estava de campanya.
Generation Kill, miniserie de deu episodis sobre la guerra d’Irak.
Treme. Nom d’un barri de Nova Orleans que dona títol a la sèrie que en principi només havia de ser de 10 capítols però que ha renovat per una propera temporada. Les sèries depenen molt de l’èxit de públic, encara maleeixo el dia que van cancel·lar Carnivale.
Treme està situada a Nova Orleans tres mesos després del Katrina i segueix les peripècies d’un grup de gent de la ciutat, un DJ que, en un sol episodi el foten fora de dues feines, un músic que l’hi agraden més les dones que a un culé guanyar al Madrid, en John Goodman interpretant un professor de literatura que es lamenta que els nens només llegeixin el Harry Fucking Potter i etc. Només per la música ja val la pena, però no només per això ja que fa un complet recorregut per l’essència cultural de Nova Orleans . La seqüència inicial és d’antologia, jo en so vistos cinc d'episodis i cadascun és millor que l’anterior (bé, això és una exageració).
Mitch, hi ha vida, després de The Sopranos?
ResponEliminaTens The Wire en un format que jo pugui mirar?
(Cas que la resposta sigui afirmativa)M'ho deixaràs, aquest istiu?
Somien els androides amb ovelles elèctriques?
Deixarà MAI de ploure?
S'acabarà l'astènia?
Demà treballem?
On s'ha ficat l'Imma?
Has dut berenar?
-Si, jo, MU, reconec que els Sopranos és una gran, gran, gran serie, els personatges són especials i alguns episodis d'antologia, però jo crec que Wire és millor.
ResponElimina-Si, però només les quatre primeres perquè la cinquena no està editada "por estos lares",.. si et portes bé, si.
-Els androides no dormen, així doncs, no poden sommiar, això és una calentura de K.Dick ( o de qui sigui la novel·la)
-No, espero que no, vaja, m'agraden els dies de pluja perquè quan plou els mestres no piquen a la canalla.
-l'astènia primaveral s'acabarà la nit de Sant Joan, segons pregona el profeta Elias en algun lloc del segon llibre dels Reis.
-Jo no, tu "mucho me temo" que si.
-Em sembla que ha estat raptada per la FFF (Federació de Feministes Furibendes)
-Si, entrepà de pambtomaquet amb black butifarra i brick de préssec en almibar.
Collons, ai, no, vull dir, caram, com et cuides.
ResponEliminaDoncs si això de l'Imma és veritat, em temo que ara ja no tornarà, oi?
..jo, si demanen rescat el penso pagar, ja la trobo a faltar i tot...
ResponEliminaDistrets? cullons veniu a veure'm i xerrem llargament de les ovelles de Dick o de l'últim Pynchon que com a bon Pynchon és immens, o del sol que m'espera a Lanzarote aquest proper dimecres, o de la qualitat de la literatura actual, o de la quantitat insuportable d'aquesta vasta subliteratura que ens dona vida als llibreters, bibliotecaris i sobretot els pixatinters dels editors.
ResponElimina..quina sort de viatge, Pablo? que vagi bé.
ResponElimina..parlant de literatura jo estic inmers en tu rostro mañana de Javier Marias, l'ets llegida?
Pablo, pos pa mi que m'ha semblat sentir a la tele que el proper dimecres està prevista l'arribada a Lanzarote del núvol de cendres del volcà aquell de cuyo nombre...o una cosa així, vés.
ResponElimina[és broma, bon voyage!]
ODIO TOTES LES SÈRIES DE TELEVISIÓ !!!!!
ResponEliminael millor d'aquests folletins allargats no arriba ni a la sola de la sabata del pitjor producte infame de sèrie B dels anys 50 !! poder de síntesi, eficàcia i contundència visuals, davant de molt bla, bla, bla, personatges singulars - ho concedeixo - i ganes de fer-nos-els caure en gràcia per mitjà de bons actors - també ho concedeixo -; la resta, viure del capítol pilot.LA MILLOR TELE ÉS LA TELE MORTA !! (Ho havia de dir, si no exploto)
Matilde, no facis bromes! I es diu, "comunmente se le llama" volcà 'Eyjafjalla'. Ara, que els islandesos no se m'enfadin (va per tu Gudjohnsen). Almenys així ho escriuen a la teletres que es la de tots i a la teleú, que es la d'ells.
ResponEliminaBona tria Robert, Javier Marías té un assaig sobre Nabokov i Faulkner "que te cagas", i el tinc pendent presisament el llibre que esmentes. Però el concidero, només per aquest assaig, un "tiu" GRAN, GRAN. Però millor en Juan Goytisolo, no fotis. QUE NO ME'L TOQUIN.
Miquel Hyde, estic d'acord amb tu, a la presó la tele, excepte quan televisen un partit del Barça, que es la única ocasió que endollo la tele. La resta del temps està tancada... a punt per tirar-la a la bassa (ara que no hi ha TdT no em serveix!).
...miquel hyde el teu comentari d'avui és molt poc assenyat...coses com les que dius demostren que no has vist the wire, cordialment t'ho dic,.... no em diguis que no és producte bo el Berlin Alexanderplatz de Fassbinder???,
ResponEliminarellegint el vostre comentari penso que deu fer temps que no la veieu,eh?, em refereixo a la tele, clar. Ara hi ha una nova forma de mirar-la, no cal ni que t'empassis anuncis ni programes ful, hom pot veure, si vol, només les coses que li interessen...
ResponEliminaAi, Pablo, tu, al volcà, millor digues-li comunmente,que quan pronunciaves Eyjafjalla m'ha semblat ben bé que t'estaves escanyussant...
ResponEliminaEls llestos però, importem el format televisiu al dvd de casa, fent ús de la tele només com a pantalla de LCD.
ResponEliminaJordi.
Hyde, un tipus com tu s'hauria de mirar The Sopranos abans de morir. Teludic.
ResponEliminahola Jordi, maco, com estas, ja tens el xampany en fresc?
ResponEliminaIn tant que sí, i l'ibra empaquetat també. Què tal el cd???
ResponEliminaJordi
Ei, Jordi, i l'alf?
ResponEliminaNoi, gràcies pel cd!! No et puc dir res més, que encara no l'he escoltat. Merci, reguapu.
fassbinder el trobo súpersúpersúperSOBRE...... (no t'amoinis, matilde, que no l'acabo, la frase)
ResponEliminareconec que no he vist "the wire" però si, justament, el primer capítol, anys ha, dels sopranos de marres, i em va semblar una coseta insignificant. a més, els de l'escola cahierista i baziniana com jo, ens preguntem com es pot considerar "autor" a un guionista. un guió és només un text escrit, una eina, i en el llenguatge audiovisual qui té - o hauria de tenir - la darrera paraula, l'autoria, és el director, encara que sigui a la petitíssima pantalla...més que petita, jo en diria ridícula, afegeixo, quant a categoria estètica, encara que medeixi 35766654 polzades, i que més que plasma sigui PLASTA...ah, i no em serveix això del LCD i sense els anuncis, etc., etc., que encara que la mona es vesteixi de seda...un telefilm és un telefilm, i un fulletí és un fulletí, per molts gàngsters amb problemes psiquìàtrics que hi hagin.
ah, i me n'oblidava....per si el meu comentari anterior ha semblat brusc i abrupte, també us dic, cordialment, que deu fer temps que no mireu "roaring twenties" o "white heat", per exemple. o, per tal que no em titlleu de classicot o tòpic, "carlito's way" (encara que sigui en DVD)
ResponEliminauna precisió : no sóc assenyat...això ho deixo per al meu anti germà el doctor i tots els doctes i acadèmics d'aquest nostre univers de la cultura (?????)
ResponElimina...VALORAT? No passa res, Hyde, ja no em fa tan mal, la parauleta. M'he fet vella.
ResponEliminaI això de cahierista i banzinià...jo això no m'ho deixaria dir a la cara. Però quina mena d'escola és aquesta de lladres de carteres i incendiaris?
Fa exactament 44 anys que no miro "white heat" o "carlito's way". Roaring twenties, fa una mica menys, tros de pedant forassenyat.
Ah,i me n'oblidava...la millor cultura és l'agri.
m'agrada això de forassenyat, matilde, però pedant ho som tots una miqueta, no creus ? quan ens posem a fer aquests discursets plens de cites, rànquings de gustos i donem bons consells de franc, amb més alegria que sentit de l'humor, trobo que més que pedants som uns ridículs intel.lectualoides, tots plegats, tant si parlem sobre còmic com sobre profunditats filosòfiques.
ResponEliminaHyde, no fa falta que puntualitzis les ofenses, les a ser reconeixer d'una hora lluny. ;P
ResponEliminaPer altra banda, del guió en podem parlar, no sé de quina escola em parles de tant que adjectives, però per això, els llestos, distingim entre guió LITERARI i guió TÈCNIC.
Jordi.
Jordi, esborrem això d'escola...etc., etc...em referia, suprimint tots els adjectius, que sóc de la idea que el director és - o hauria de ser- l'autor. i em reafirmo en la meva idea que tant el guió literari com el tècnic són les eines de partida del director.
ResponEliminaDoncs si que ho sou, de llestos, per distingir algúna coseta tant nímia com el guió!
ResponEliminaLa tele no serveix per res! ni que hi surti la Keira Knignthley interpretant la Lizzie Bennet amb aquell orgull que la Jane Austen li va concedir, que val més llegir el llibre, caram!
Jo no, Hyde, jo si per cas, imbècil, estrafolària, egocèntrica, pallassa i flipiwindi, però pedant no. Ah, i jo sóc de l'alegre escola panziana, ja saps, ahí me las den todas.
ResponEliminaJordi, l'escola aquesta dels carteristes i benzinaires, és la fundada per André Bazin, el creador dels Cahiers du Cinéma, el pare fundador de la crítica moderna. Amén i de genolls, au.
Espero haver semblat prou pedant, però la veritat és que ho sé pel Google. Huasahuashuas.
A veure si ens entenem doncs, els llestos som aquells que sabem ironitzar i relativitzar amb humor temes que són impossible de ser valorats de forma objectiva. Però vaja, tú mateix
ResponEliminaI si insisteixes en comparar cinema i literatura desde la mateixa perspectiva, és que no saps el que es discuteix aquí. És com aquell que diu que li encanten els esports i només es mira el futbol.
Hyde, el tema de la autoria en el cinema és extremadament complicada. La figura del director moltes vegades no assegura una obra, ja que se li imposa des del paper qüestions escencials en cine com el ritme, també certes acotacions de càmera...En el guió ja hi podem trobar particularitats del llenguatge audiovisual, propis de la qualitat "d'autor". Tot i així, el valor artístic d'una obra no s'hauria de veure alterat segons l'autor del mèrit sinó el producte en si. És la seva idiosincràcia.
Jordi.
ara m'he perdut...no hi veig el símil amb això dels esports. m'agrada moltíssim el cinema, vaig començar un curset - que no vaig acabar - i vaig col.laborar en quatre o cinc curts per al Július - et sona, Mitchum ? -, però bàsicament parlo des de la meva experiència com a espectador i com a lector, també, de textos teòrics, històrics o biogràfics. res més. i sí, segurament sóc més pedant que llest. considero que no em falta humor - encara que sigui negre -, però que no sóc un robot ni un androide tot sovint em deixo endur per l'abrandament i la desmesura. tot el tema de l'autoria en el cinema, evidentment que és complex, però parles d'"idiosincràsia" com si la responsabilitat fos compartida o la pel.lícula tingués vida per ella mateix, però les millors pel.lícules de la història del cinema tenen - amb totes les excepcions que vulguis - una signatura clara, que és la del director. o no ?
ResponEliminaO no afirmatiu, Hyde. En aquestes coses del cinema, l'autoria correspón al director. Igualet que un concert: partitures+músics+coro, posem per cas, però qui porta la batuta és el tiu aquell que està d'esquena al públic.
ResponEliminaQuant a això del que s'és o no, o més aviat del que s'és o se sembla, hi ha tema pel que ens resta de vida. I més en el teu cas, amb aquests desdoblaments de personalitat que pateixes.
Torracollons, sí, ara, tonto, tonto, no del tot.
I en un altre ordre de coses, què tal ahir vespre?
Hyde, oficilament el director és qui s'endú els mèrits no et dic que no, però de portes endins, la cosa és molt diferent, i si sortim de la península encara més. Pensa amb Kauffmans, i les seves incursions amb Gondry o Spike jonze. Si reconeix la labor del diretor? També, és clar, però el llenguatge que desplega Kauffman és la base de totes les pel·ícules en què hi ha participat.
ResponEliminaJo només vull posar de manifest que el guió no és una premisa, sinó un índex il·lustrat que porta el seu segell, que està firmat i que és la base principal de tot bon cinema. NO es pot contemplar una bona pel·lícula sense un bon guió darrera, i quan parlo de guió no vull dir sols la "història" que arrossega. El cas de Blade Runner és d'escola, van passar ANYS abans no es van posar d'acord amb el guió, i només després de 4 o 5 reescriptures.
Lo dels esports no anava pas per a tú, és un petit incís per aquella gent amant de la cultura, però que no aconsegueix transcendir la paraula escrita.
Jordi.