He passat uns quants dies allunyada de la barra, que és el lloc on em trobo millor de la casa, reclosa al claustrofòbic (i únic) despatx de la biblioteca, una mena d'altell de sostre baix, sense cap finestra, (l'arquitecte no va sentir a parlar mai de la Convenció de Ginebra, pel que veig; més ben dit, pel que no veig) segrestada per obligacions laborals ineludibles. Malgrat això, positiva de mena, he liquidat l'assumpte que m'ocupava i encara m'ha sobrat temps ( i entusiasme) per a redescobertes. Els hi sabia, allà dalt. M'hi va fer pensar, no fa gaire, una iniciativa de la biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra de Barcelona. Resulta que aquesta biblioteca del barri de Sant Andreu commemora enguany el 75è aniversari de la seva creació, i per a celebrar-ho han creat un blog on editen el diari que des de l'any 1935 fins el 1959 va escriure la bibliotecària Francesca Farró i que permet copsar la vida de la biblioteca i, de retruc, la dels andreuencs, donat que la història de la biblioteca va lligada a la història de la pròpia ciutat.
Hi són allà dalt, els nostres, al despatx sense finestres. 1931-1996: una mina.
Avui, impacient, recullo el testimoni, paro taula -vaixella bona, coberteria de plata- i us en serveixo un tast amb cullereta de cafè.
Dia 30 de març (1931)
Diumenge prop-passat va cel·lebrar-se l’inauguració de la Biblioteca cedida per la Diputació de Barcelona a la ciutat de Vich. L’acte va celebrarse a l’exterior de la Biblioteca reprenent una antiga costum establerta per la disolta Mancomunitat.
La festa va revestir una extraordinaria solemnitat, hi acudí tota la població en massa i fins la bonança del temps contribuí a fer mes brillant la diada.
Ocupaban la presidencia el bisbe de la Diocesi Dr. Perelló i el President de la Diputació de Barcelona Sr. Maluquet i Viladot, el vicepresident Sr. De Riba, el ponent de cultura Sr. Sansana i els diputats provincials senyors Andreu, Mas Yebra i Oliva, l’alcalde de Vich Sr. Calderó Abadal i el governador militar de la plaça i els concejals senyors Arumí Ricart i Arumí. Estavan també presents el Sr. Rubió, director tècnic de les Biblioteques Populars, el cap de cerimonial de la Diputació Sr. Rubi i altres persones entre les que s’hi contavan nutrides representacions de les entitats culturals i recreatives de la ciutat.
L’acte va començar a les dotze del matí. El Sr. Antoni Sansana va fer un parlament al·lusiu explicant les peripecies i vicisituds per que havia passat la biblioteca durant llarg temps fins arribar a l’acte que s’estava cel·lebrant.; va parlar després l’alcalde que en nom de la ciutat remercià a la Diputació l’ofrena que li feia, i finalment clogué l’acte el Senyor Maluquer i Viladot que pronuncià unes paraules fent entrega de la clau de la Biblioteca al Sr. Calderó. L’Ilm. Sr. Bisbe benehí el nou edifici i seguidament les autoritats i invitats entraren a la sala seguits de nombrós públic. Els elogis que feren uns i altres de la Biblioteca i de la seva instalació fa creure que la nova Institució cooperara amb exit a la tasca cultural desde anys iniciada.
Ostres, Matilde, això ha de ser emocionant de debò! Espero que continueu publicant-ne fragments, per saber si la història acaba bé.
ResponEliminaPinta malament, Allau. Imagina, per un moment, que en un punt determinat de la cursa agafessin el testimoni un predicador sinistre i una dona amb monyo, però sempre d'esquena. Aurevoir tasca cultural desde anys iniciada!
ResponEliminaAra de debò: se m'ha girat feina, i de la bona. Us mantindré informats.
ResponEliminaQuina sorpresa, Matilde!!!! Jo sóc de Sant Andreu i quan anava a la biblioteca encara era un pis situat a l'edifici de l'ajuntament. Amb mobles una mica tronats, rajoles antigues, sostres alts... Vaig a passar-me pel bloc. Moltes gràcies per la informació. Ah, per cert, diumenge passat vaig parlar amb una antropóloga de Vic que ha montat una exposició al poble on visc, Cabrera de Mar.
ResponEliminaSílvia, quan els meus pares es van instal·lar a Barcelona, van llogar un pis al carrer Pons i Gallarza, a Sant Andreu del Palomar. En aquell terrat vaig aprendre a caminar. I en un cinema d'aquells de doble sessió dissabte a la tarda, i mentre John Wayne feia de John Wayne, jo perdia la pipa. Ai.
ResponEliminaQui és l'antropòloga? De què va l'exposició?
Vox ossum?
ResponEliminaOstres, quina prosa la bibliotecària. A veure si trobeu estonetes d'aquestes per seguir copiant...
ResponEliminaLluís, aquestes pioneres eren dones de traca i mocador.
ResponEliminaEncara no sé com es deia, he trobat dos noms però no sé, no sé...em cal remenar una mica més. I què dir de la "dissolta Mancomunitat", quina feinada van fer aquella gent, perlamordedéu.
Matilde, sí és Vox Ossum, la noia és diu Isabel.
ResponEliminaNo si al final haurem estat veiïnes... El cinema de què parles es deia Atlàntida, si et refereixes al que era a la plaça del comerç, molt a prop de Pons i Gallarza. Crec que deus dir aquest perquè jo recordo pel·lis de John Wayne i de Johny Weismuller....Més lluny hi havia el Victòria que va aguantar bastants anys més, però no sé si feia sessio doble.
No tinc records, Sílvia, parlo d'oïda, que era molt menuda. Acabo de decidir que la pipa la vaig perdre al cinema Atlàntida. Au. Quina gràcia!
ResponEliminaM'imagino que l'actual -i malgré lui, famós- alcalde, deu pertànyer a la mateixa saga del esmentat "Sr. Calderó Abadal", oi?
ResponEliminaAi, no sé jo si el malgré lui i aquest altre són parents. El d'ara porta d', vull dir que és d'Abadal, ergo ha prosperat. Segur que sí, que això és com la màfia.
ResponEliminaEl que sí que et puc confirmar és que el Calderò era molt amic de l'Astèrix. Sempre anaven junts. Ho he llegit als llibres. (Ai, dispensa, Brian. Toi fatal)
Ha ha ha (riure de còmic) m'ha agradat això del calderó!!!
ResponEliminaSegur que va ser a l'Atlàntida que vas perdre la pipa. En aquella època s'hi anava molt, però jo era petita quan el van tancar eh? ara no et pensis que et porto 10 anys!