"Volen saber què faig amb tot el meu temps. Jo els dic que de vegades simplement m’assec i penso."
Ray Bradbury, Fahrenheit 451.
una placa
Una placa a terra, al mig de la Bebelplatz de Berlín, commemora la crema de llibres que hi va tenir lloc el 10 de maig de 1933. Es coneix com la Buecherverbrennung i es va estendre a la majoria de ciutats importants d'Alemanya. S'hi van cremar els llibres dels autors considerats enemics del nacionalsocialisme i qualificats de “degenerats” per aquell règim. Hi van participar sobretot membres de les SA, els paramilitars nazis, entre els quals hi havia estudiants, que serien substituïts més tard per les temibles SS, però també civils exaltats emborratxats d'una ideologia que hauria de portar Europa a la tragèdia i amb aquesta el poble alemany.
Sí, avui fa 77 anys. I un d'aquells llibres era, precisament, el que ens ocupa aquest mes: Im Westen nichts Neues, d'Erich Maria Remarque. Cliqueu sobre el títol i visitareu una pàgina on trobareu relacionats cent vint dels vint mil títols cremats i un projecte editorial: tornar-los a publicar.
habent sua fata libelli
L'any 1929, Remarque comença a escriure les primeres pàgines de la novel·la i les envia al diari Wossische Zeitung, on es comprometen a anar-la publicant mentre no hi hagi protestes dels subscriptors. Els lliuraments setmanals al diari s'apleguen en un volum del qual es van arribar a vendre quatre milions d'exemplars en un any, a banda de traduïr-se a vint-i-cinc llengües. Per posar un exemple de la magnitud de l'èxit, a Praga se'n van vendre vint mil en un sol dia. A casa nostra, Proa s'afanyà a publicar-lo l'any 1931, traduit per Joan Alavedra, i amb un tiratge inicial de trenta mil exemplars.
Ell es va fer milionari (un altre com en London), però el llibre irritava massa els cercles polítics i militars que recolzaven el nazisme. Quan els nazis arriben al poder, se'l considerarà un derrotista i haurà d'exiliar-se a Suïssa. El 1933, el seu llibre, que ja era prohibit, es crema públicament, i a ell li prenen la nacionalitat alemanya. Davant el perill imminent d'una altra guerra, Erich goes to Hollywood, es nacionalitza americà, i fa totes aquelles coses que ens va explicar l'altra dia en Mitchum. A partir de 1948, acabada la Segona Guerra Mundial, s'estableix definitivament a Suïssa.
Berlín, una passejada per la història i les biblioteques, Concepció Miralpeix.
Cremant llibres, un apunt llegit al bloc Diari d'un llibre vell.
En to de pau: una literatura carregada d’esperança. Generalitat de Catalunya. Departament d'ensenyament.
Sí, avui fa 77 anys. I un d'aquells llibres era, precisament, el que ens ocupa aquest mes: Im Westen nichts Neues, d'Erich Maria Remarque. Cliqueu sobre el títol i visitareu una pàgina on trobareu relacionats cent vint dels vint mil títols cremats i un projecte editorial: tornar-los a publicar.
habent sua fata libelli
L'any 1929, Remarque comença a escriure les primeres pàgines de la novel·la i les envia al diari Wossische Zeitung, on es comprometen a anar-la publicant mentre no hi hagi protestes dels subscriptors. Els lliuraments setmanals al diari s'apleguen en un volum del qual es van arribar a vendre quatre milions d'exemplars en un any, a banda de traduïr-se a vint-i-cinc llengües. Per posar un exemple de la magnitud de l'èxit, a Praga se'n van vendre vint mil en un sol dia. A casa nostra, Proa s'afanyà a publicar-lo l'any 1931, traduit per Joan Alavedra, i amb un tiratge inicial de trenta mil exemplars.
Ell es va fer milionari (un altre com en London), però el llibre irritava massa els cercles polítics i militars que recolzaven el nazisme. Quan els nazis arriben al poder, se'l considerarà un derrotista i haurà d'exiliar-se a Suïssa. El 1933, el seu llibre, que ja era prohibit, es crema públicament, i a ell li prenen la nacionalitat alemanya. Davant el perill imminent d'una altra guerra, Erich goes to Hollywood, es nacionalitza americà, i fa totes aquelles coses que ens va explicar l'altra dia en Mitchum. A partir de 1948, acabada la Segona Guerra Mundial, s'estableix definitivament a Suïssa.
Berlín, una passejada per la història i les biblioteques, Concepció Miralpeix.
Cremant llibres, un apunt llegit al bloc Diari d'un llibre vell.
En to de pau: una literatura carregada d’esperança. Generalitat de Catalunya. Departament d'ensenyament.
No em facis dir on, Matilde, però a Berlín (al costat de l'òpera, crec) hi ha un clot amb una biblioteca buida que et deixa el cor sec (especialitat alemanya). Jo, amb en Remarque, toco el dos cap a Hollywood, ja veus.
ResponEliminaJusta la fusta, Allau: en la mateixa plaça.
ResponEliminaHi ha una placa amb un text de Heine que diu: "Das war ein Vorspiel nur, dort wo man Bücher verbrennt, verbrennt man am Ende auch Menschen." (Això només va ser un preludi, aquí on es cremen llibres, s'acaben cremant també persones) i el clot de què parles, cobert per una llosa de vidre.
Clica el Bebelplatz destacat de l'apunt, a veure si és això.
Saps què, millor afegeixo unes fotografies a l'apunt. La placa de Heine, i el monument ensotat.
ResponEliminaMolt millor així, Matilde! Sabia la frase del Heine però com que no viatjo des de fa anys, no havia vist mai la placa. Ara amb això de l'internet ja no cal que mogui el cul de la cadira (del menjador de casa).
ResponEliminaPer cert: jo també hauria marxat a Amèrica en cas de necessitat, malgrat la mandra de fer maletes.
A Berlín van molt ben servits de monuments commovedors. Ara, apart d'aquest de la Bebelplatz, em venen el cap els jardins del Jüdisches Museum o l'immens camp memorial de l'Eberstrase, i ambdós em remeten a l'espai d'una biblioteca. L'un, als passadissos entre unes prestatgeries que acaben sent arbòries; l'altre, a un camp de volums innominats. En aquest darrer vaig cometre la gosadia de creuar-lo per dalt, saltant de llom a llom... Al capdavall de la cursa m'esperava una guarda -que en feia dos com jo- amb un reguitzell de VERBOTEN a punt.
ResponEliminaDues guerres són massa, per a una sola vida. Ara penso en un llibre magnífic de Stefan Zweig, El món d'ahir, la seva autobiografia.
ResponElimina"la derrota més terrible de la raó i el triomf més furient de la brutalitat que conté la crònica dels temps: mai una generació no ha patit una tal recaiguda moral des d'una semblant altura espiritual".
També li van cremar els llibres. També va marxar.
El meu canon particular està bàsicament format pels llibres que els nazis van voler esborrar del món. Heine era un visionari. Un post molt interessant! Salutacions!
ResponEliminaBenvingut, David. Déu ni do la llista: Thomas Mann, Walter Benjamin, Bertold Brecht, Robert Musil, Joseph Roth, Sigmund Freud, Franz Kafka, Heinrich Heine, Karl Marx, Stefan Zweig, Jack London...
ResponElimina"La lectura sempre ha estat considerada un perill per totes les autoritats religioses
o dictatorials, perquè és una activitat emancipadora, cosa que sempre resulta
perillosa. Llibres i mags han estat portats a la foguera amb la mateixa insistència".
José Antonio Marina i Maria de la Válgoma, La màgia de llegir (p. 23)
Tinc a l'estanteria El món d'ahir del Zweig, i és d'aquells llibres que caldria repassar. Jo ho faig a poc a poc, fins i tot obrint-lo a l'atzar. A banda del testmoni tan lúcid, diu coses que avui es poden pensar.
ResponEliminano hi ha res més perillós i que més controli l'imaginari popular que els símbols. Els nazis en sabien molt d'això. Tenien bons mestres i, a més, van crear escola. Caldria una assignatura de "identificació de la simbologia". Potser hauria de ser la primera després d'aprendre a llegir i escriure.
ResponEliminaJa tens raó, ja , Clidi. La primera lliçó la impartiria en Bradbury, amb la cita que encapçala l'apunt: asseure's una estona i pensar.
ResponElimina[i mil gràcies...;)]
...algun dia haurem de parlar de tota la penya que va marxar a jolyvut a finals dels trenta...que tingueu bona setmana.
ResponElimina