Algun dia haurem de contar les hores gastades llegint novel·les del XIX, gaudint d’aquells deliciosos paràgrafs que només poden haver estat escrits amb la llum d’una espelma; ai, aquells temps en què gairebé era tant pecat l’adulteri com l’assassinat, quan quatre dies sense afaitar-se podien conduïr a una situació familiar insuportable; ai, aquelles desfermades passions alimentades pels gelos... que a vegades acabaven al fons d’un riu com a una tragèdia americana (1925, hi ha versió en català en dos volums) la melodramàtica novel·la que va fer famós a Theodore Dreiser.A Sister carrie, la primera novel·la de l’autor publicada l’any 1900 la cosa no arriba tant lluny, però deu n’hi do, sobretot pel pobre Hurstwood, tot i que no em digueu que no s’ho va buscar ell solet.... Els manuals diuen que es tracta d’una novel·la naturalista, però res us ho deixarà tant clar com llegir-la. Cap al final, un dels personatges diu que l’amor està sobrevalorat, que: “el fracaso en el amor no es para tanto”.
La historia, traduïda per Celia Montoliu, és un alegat contra el puritanisme de l’època i retrata en L capítols l’ascensió de Carri Madenda una joveneta de Wisconsin que arriba a Xicago per buscar-se la vida i arriba a ser portada de les revistes teatrals de Broadway, però, la història és el de menys. Hi trobarem un autèntic tractat del desig, el retrat d’una dona del XIX, l’expansió de Xicago i Nova York a començáments de segle, les desigualtats socials i les lluites obreres de l’època com la gan vaga del transport públic que va haver-hi per aquestes dates, i (evidentment) etc.
Us en copio un trosset, ...encara estem a Xicago, l’autor narra com a la nostra heroïna li comença a entrar el..."gusanillo del teatro."
La obra era una de esas tramas de salón en las que damas y caballeros deliciosamente emperifollados sufren las punzadas del amor y los celos en un entorno de oropel. Tan bonitas palabras atraen infaliblemente a quien lleva toda la vida anhelando ambientes semejantes sin haber visto jamás satisfechos sus deseos. Tienen el encanto de mostrar el sufrimiento en condicines ideales. ¿Quién no querría lamentarse sentado en un sillón dorado? ¿Quién no querría sufrir rodeado de tapices fragantes, muebles con cojines y criados de librea? El dolor, en circunstancias así, se convierte en una tentación.
Theodore Dreiser. Nuestra Carrie, trad. Celia Montolío. Alba, 2002.
La historia, traduïda per Celia Montoliu, és un alegat contra el puritanisme de l’època i retrata en L capítols l’ascensió de Carri Madenda una joveneta de Wisconsin que arriba a Xicago per buscar-se la vida i arriba a ser portada de les revistes teatrals de Broadway, però, la història és el de menys. Hi trobarem un autèntic tractat del desig, el retrat d’una dona del XIX, l’expansió de Xicago i Nova York a començáments de segle, les desigualtats socials i les lluites obreres de l’època com la gan vaga del transport públic que va haver-hi per aquestes dates, i (evidentment) etc.
Us en copio un trosset, ...encara estem a Xicago, l’autor narra com a la nostra heroïna li comença a entrar el..."gusanillo del teatro."
La obra era una de esas tramas de salón en las que damas y caballeros deliciosamente emperifollados sufren las punzadas del amor y los celos en un entorno de oropel. Tan bonitas palabras atraen infaliblemente a quien lleva toda la vida anhelando ambientes semejantes sin haber visto jamás satisfechos sus deseos. Tienen el encanto de mostrar el sufrimiento en condicines ideales. ¿Quién no querría lamentarse sentado en un sillón dorado? ¿Quién no querría sufrir rodeado de tapices fragantes, muebles con cojines y criados de librea? El dolor, en circunstancias así, se convierte en una tentación.
Theodore Dreiser. Nuestra Carrie, trad. Celia Montolío. Alba, 2002.
doncs sí que és una temptació irresisitible viure vides arrauxades per, després, tornar a la realitat poden haver experimentat allò que mai t'atreviries ^^
ResponEliminaGràcies, Robert. M'apunto el títol. De Dreiser només coneixia "Una tragèdia americana", que em va agradar bastant. El fragment que has triat el trobo boníssim - a igual que el de l'anterior post -, i em reafirma en la meva idea que la bona literatura no està en l'habilitat narrativa de l'autor sinó en la capacitat per fer "excursus" o reflexions úniques com aquestes.
ResponEliminaPer cert : pot ser que hi hagi una adaptació cinematogràfica d'aquesta novel.la ?
..ei, Clidice, si, el fragment és molt maco i tota la novela sencera, també...
ResponElimina..ei Dr. A mi, m'agrada molt una tragedia americana però potser aquesta m'ha captivat més...et volia fer la mateixa pregunta, jo gairebé estic segur que hi ha d'haber-hi alguna mena (confesada o no) d'adaptació, però encara no he fet la cerca i no ho sé...
respecte a les reflexions, no sé si estic totalment d'acord, és veritat que una novel·la guanya més pels "excursos" que per les trampes o habilitats narratives, però...no sé si tinc l'opinió tant formada com la teva, per exemple a McTeague no n'hi ha pas i és una refotuda obra mestra...si no ens veiem abans quevagibé divendres....et diria molta merda però ho troba massa vulgar.
Uuiiiii, quasi, quasi, Mitchum. Llàstima que el dia de la molta merda sigui DISSABTEEEEE. Ej que.
ResponEliminaVull comprovar una cosa: que et pots girar un moment, Matilde?
ResponEliminaVaig tenir una temporada de llegir aquesta mena de novel·les, i sense voler fer el pedant, crec que al final em quedo amb Henry James, que li va saber donar alguna mena de valor afegit, que es diu ara.
ResponEliminaI per cert... què passa dissabte? Sigui com sigui: molta merda! si és allò que cal dir.
ei veí,...ja t'has llevat?
ResponEliminaFan teatre Lluís, fan teatre...bé, em sembla que és un recitat poètic amb un grup de teatre que les escenifica o alguna cosa així, el que passa que un dels factotums es de casa nostra....
MU,....el que conta és la intenció (espero)
Doncs que els de Tint Taradell teatre fan un bolu a Vic, un espectacle sobre Pere Quart: Enlloc. Bé, es diu Enlloc, però el fan al Temple romà.
ResponEliminaI el Sr. papà del Dr. Vilardekyll i de Hyde hi està ficat fins el coll.
Ai Henry, un amigo que nos quiere.
(a mi m'agrada molt James!)
Ai, Veí, pillabán!!
ResponEliminaMetàfores talla 95, no, però tinc un somriure preciós!!!
Una tragèdia americana està meravellosament adaptada al cinema sota la direcció de Georges Stevens amb Montgomery Clift i Elizabeth Taylor com a protagonistes. Si sou cinèfils i no l'heu vista no us la perdeu ja que es tracta d'un clàssic. No recordo el nom del guionista i això és pecat però el buscaré. Tampoc esmentava, ho faig ara, a la Shelley Winters que resulta essencial com en tot el que ha fet.
ResponEliminaSí, Glòria, Un lloc en el sol, però jo em quedo amb la novel.la. Montgomery Clift és un bon actor, però no em va convèncer en aquest paper. Ara, Shelley Winters és fantàstica.
ResponEliminaMoltíssimes gràcies, Matilde i Robert - encara que t'equivoquis de dia, com dius tu,
val la intenció ! -.
Sobre el que he escrit d'abans de la narrativa i els discursos etc, clar que no sempre és així, però fixeu-vos que hi ha novel.les amb una trama molt prima, quasi inexistent, i, en canvi, són obres mestres només per sentències o abstraccions,com la de l'exemple que heu posat de Dreiser.
Per acabar, William Wyler - ho dic de memòria - té una "Carrie" que em sembla que és la mateixa. Ara és tard, per a mi - tots ens hem de llevar a quarts de vuit, animats pel 5 % que ens vol prendre el govern - i deixo per demà el confirmar-ho.
Això de Carrie, no ho sé.
ResponEliminaPerò si tu dius Wyler jo dic el meu nom complet: Matilde Jezabel Urbach, la loba.
Adoro el combinat bette davies + wyler!!
Ah, i què tal si en comptes de treure'ns el 5% del sou al pobres desgraciats es carreguessin uns quants ministeris, càrrecs de confiança i d'altres animals? Món de mones. Porco governo!
Boranit, Doc.
...gracies per l'apunt glòria, estic buscant aquesta peli,em sembla que no l'he vist i et faré cas...també hi ha una altra adaptació més antiga de Joseph Von Stenberg (escric de memòria i no estic del tot segur, però l'he vist, és en color....)
ResponEliminaCom pots pensar Matilde que visqui obsedit per les metàfores! N'hi ha tantes! Es tracta d'un interés purament científic.
ResponEliminaDr, Vilardekyll,
ResponEliminaEstic d'acord a que en "Un lloc en el sol" en Montgomery Clift fa un paper de lluç absolut atesa la seva inexpresivitat. El que és curiós és que Clift critiqués a Winterns diguent que des del principi fa cara de disgustada i no li tocaria fins que veiès la reacció d'ell.
Robert,
En von Sternberg va fer "An american tragedy" l'any 1931. Això em fa pensar que si l'has vista en color deu estar, faig redundància, colorejada.
Salutacions i felicitats per aquest blog tan interessant.
Dreiser, auténtico representante de la generación perdida, y no los que tanto brillan a costa de ese nombre. Una pena que duerma en sueño de los justos en las preferencias lectoras.
ResponEliminaUn abrazo
...tens tota la raó gracies per la puntualització Glòria, deuria ser un engendre del marit de la Jane Fonda
ResponElimina