La primera guerra mundial va produir una bona quantitat de literatura antibèl·lica, per exemple la por, imprescindible novel·la de Gabriel Chevalier recentment publicada per quaderns crema en traducció de Pau Joan Hernandez i res de nou al front d’ Erich Marie Remarque, l’obra protagonista del nostre Club en aquest humit mes de maig.
La novel·la va ser publicada el 1929 i l’any següent Lewis Milestone va dirigir-ne una exitosa versió cinematogràfica que va obtenir els dos premis de l’acadèmia més importants, oscars al millor director i millor pel·lícula. Hi ha una altra adaptació cinematogràfica feta expressament per a la televisió que va dirigir el 1979 Delbert Mann.
Dos anys després i segurament degut a l’èxit comercial, Remarque en va escriure una mena de sequel·la titulada Despues (el camino de regreso), novel·la que com l’anterior va ser censurada a Alemanya. Altres obres de l’autor que també tenen la guerra com a tema principal són: tres camaradas (1937), Arco de triumfo (1946) i Destello de vida (1952).
A finals dels anys trenta, veient-les a venir, l’autor va marxar als Estats Units i es nacionalitzà nord-americà. Als Estats Units es relacionà molt amb el món del cinema fins el punt que va intervenir en una pel·lícula de Douglas Sirk , (precisament basada en una de les seves obres: tiempo de amar, tiempo de morir) es casà amb Paulette Godard i va coneixer –de cap a peus- belles actrius com Greta Garbo o Marlene Dietrich, però acabo el safareig perquè no li surti urticaria al nostre amic MV.
Al començament del film de Milestone, just després dels títols de crèdit apareixen unes paraules del propi Remarque.
"Esta historia no es una acusación ni una confesión, y aún menos una aventura, pues la muerte no es una aventura para aquellos que se enfrentan de pie a ella. Trata simplemente de una generación de hombres que, aunque escaparan de las bombas, quedaron destrozados por la guerra."
La novel·la va ser publicada el 1929 i l’any següent Lewis Milestone va dirigir-ne una exitosa versió cinematogràfica que va obtenir els dos premis de l’acadèmia més importants, oscars al millor director i millor pel·lícula. Hi ha una altra adaptació cinematogràfica feta expressament per a la televisió que va dirigir el 1979 Delbert Mann.
Dos anys després i segurament degut a l’èxit comercial, Remarque en va escriure una mena de sequel·la titulada Despues (el camino de regreso), novel·la que com l’anterior va ser censurada a Alemanya. Altres obres de l’autor que també tenen la guerra com a tema principal són: tres camaradas (1937), Arco de triumfo (1946) i Destello de vida (1952).
A finals dels anys trenta, veient-les a venir, l’autor va marxar als Estats Units i es nacionalitzà nord-americà. Als Estats Units es relacionà molt amb el món del cinema fins el punt que va intervenir en una pel·lícula de Douglas Sirk , (precisament basada en una de les seves obres: tiempo de amar, tiempo de morir) es casà amb Paulette Godard i va coneixer –de cap a peus- belles actrius com Greta Garbo o Marlene Dietrich, però acabo el safareig perquè no li surti urticaria al nostre amic MV.
Al començament del film de Milestone, just després dels títols de crèdit apareixen unes paraules del propi Remarque.
"Esta historia no es una acusación ni una confesión, y aún menos una aventura, pues la muerte no es una aventura para aquellos que se enfrentan de pie a ella. Trata simplemente de una generación de hombres que, aunque escaparan de las bombas, quedaron destrozados por la guerra."
Ja n'anirem parlant....
Recordo haver-la llegida als catorze o quinze anys, quan devorava tot el que em queia a les mans. A casa no hi havia TV, i aquell nen va llegir com un possès. Aquesta novel·la em va impactar molt, avui no sé què sentiria...
ResponEliminaSi vols fer-te una sessió completa del tema, després pots mirar "Johnny cogió su fusil".
sempre he sentit com si aquestes coses de la guerra no anessin amb mi, com si em parlessin d'un altre planeta, ara m'hi has fet rumiar tu! :) i és que quan veig un llibre de guerra en fujo esperitada. Serà alguna cosa dels avis i els gossos de Pàvlov, pur reflex condicionat.
ResponEliminaRobert, ara mateix tinc la por a les mans. Ja l'han llegida tant l'Anna com el nostre fill Oriol. Ara sols quedo jo. Però encara em fa por.
ResponEliminaLA POR em va agradar MOLT, el tinc ressenyat al blog.
ResponEliminaLA FIGURA DEL MESTRE,NO SE PERQUE AMB VA IMPACTAR MOLT, NO TE PREU.
ResponEliminaCREC QUE ES VA FER UNA NOVA "PELI" AMBIENTADA A LA II. UN "TRUÑO" PER CERT.
JUGANT AMB BCN.
..a mi tampoc és que el tema bel·lic m'atregui gaire, ara això si, si ens trobem dos que hem fet la mili pot ser mortal ...anònim deu ser aquella del delbert mann, no l'he vist....jugant amb bcn?
ResponEliminaNomés he vist la peli, fa anys, i té un final que em va impactar.
ResponEliminaUna altra gran novel.la sobre la I Guerra Mundial és "El foc" d'Hénri Barbusse, que jo em vaig llegir en una edició de vell que tinc - del 1930, numerada i tot ! - i que resulta que es va publicar el 1916, quan encara no s'havia acabat el conflicte. A l'època va tenir molt de ressò ja que secundava les idees pacifistes de Jaurès. Barbusse es veu que té una novel.la anterior, "L'Enfer", que és una premonició del que havia de venir. Contemporani de Proust, a França éstà molt ben considerat, tot i que aquí és un escriptor poc conegut.
I tornant a Remarque, heu vist la peli de Sirk que esmenteu ? Per a mi és una obra mestra, amb un dels finals més Romàntics que jo recordi.
Dr. Vilardekyll
(Signo al final, perquè veig que han canviat la configuració, o com es digui, i sembla que no pot sortir el nom al final...De fet, sempre he estat un Anònim repudiat !)
Ep, Doctor, ho sento, he set jo qui ha modificat la configuració recollint el suggeriment de la Mar B.
ResponEliminaLa cosa respira millor, no?
Bé, en tot cas, per a signar (abans o després d'escriure el comentari, és indiferent), s'ha d'obrir el menú desplegable aquest del comenta com a , triar Nom/URL, i omplir amb el que toqui la casella del nom, deixant buida l'altra.
Molt bé, gràcies, ja ho hem entès.
ResponEliminaI gràcies també per no entrar en tantes anècdotes. Tot i així, i encara que sigui contradictori,no sempre em surt urticària amb les xafarderies malicioses.
Que n'arribeu a ser d'espavilats!!
ResponEliminaOooooh, mira com sou! No en dieu res de l’entrevista! Quina manera de bressolar la dolça veu de la Matilde! M’he sentit com si tornés a tenir quatre anys i la pau m’omplis per tot arreu. Al Robert no l’heu deixat parlar? Què es porta malament? O no ha volgut??
ResponEliminaI felicitats, també a l’entrevistadora, quin bon ull per a escollir l’entrevistada!
Me n’oblidava. El llibre del Remarque és una joia. Un llibre que corprèn. I per molt que sigui de temàtica bèlica, es tracta de ben bé el contrari. Molt didàctic, si algú en volgués aprendre alguna cosa. I em sorprèn després saber que el senyor Remarque era tot un dandy de cap a peus.
ui,ui,ui, que em sembla que el veí de les Korts també pringa avui....
ResponEliminaSempre pringo, Robert. És un llast del meu propi caràcter. A més, acostumo a menjar amb els dits i és clar, no hi ha manera!!! Vull vacances! vull vacances! vull vacances!
ResponEliminaAixò que heu canviat per posar el comentari és un rotllo... De bon rotllo, eh? no us ho prengue malament!
Ai Veí, en Mitchum te'n podria parlar abastament de la meva dolçor!!! No et deixis engalipar per la xaieta aquesta que has sentit, que és una lloba!
ResponEliminaNo, no el vam deixar parlar (algú s'havia de fer càrrec del taulell!!). La que no ho volia fer era jo, que aquestes coses no m'agraden, però com que era un aquelarre de femelles, doncs, mira, encara que no me'l depili, tinc menys bigoti que ell, i per això.
No t'agrada el nou sistema de comentaris? Ho he canviat perquè m'ho va demanar una lectora. Esperarem uns dies a veure què diu la resta d'amables lectors. Si no us fa el pes, la Mar B. s'haura d'aguantar i tornarem al vell sistema. Això rai.