Julià de Jòdar. La Pastoral Catalana. Proa, 2010.
És la primera vegada que m’enfronto amb la literatura de Julià de Jòdar. Havia sentit a dir que era la ploma (potser millor seria dir el processador de textos) més brillant de la literatura catalana; confesso, però, que la seva foto conill en un pamflet de títol victimista m’havia carregat de prejudicis. Un cop llegida la novel•la i comprobat que es tracta d’un novel•lista de tanta categoria només puc abaixar el cap i mussitar, amén.
És la primera vegada que m’enfronto amb la literatura de Julià de Jòdar. Havia sentit a dir que era la ploma (potser millor seria dir el processador de textos) més brillant de la literatura catalana; confesso, però, que la seva foto conill en un pamflet de títol victimista m’havia carregat de prejudicis. Un cop llegida la novel•la i comprobat que es tracta d’un novel•lista de tanta categoria només puc abaixar el cap i mussitar, amén.
Trobo la Pastoral Catalana, premi Carlemany 2009, una novel•la excepcional. La seva lectura m’ha provocat una satisfacció tan enorme que no puc evitar recomanar-vos-la.
La portada m’agrada molt i un cop llegida l’obra hom s’adona de que està molt ben dissenyada.
El primer que salta a la vista, només de llegir el títol, és la seva connexió amb American Pastoral (1997) de Philip Roth; si en l’obra de Roth es retrata la decadència d’una família i una generació, en la de l’autor badaloní m’ha semblat veure el retrat d’una societat, la de la globalització i una generació, la del 68, que va intentar canviar les coses i –per alguns- les va deixar pitjor del que estaven. No és en và que bona part de l’obra transcorri als Estats Units, paradigma de la nova societat globalitzada.
Respecte al títol, però, hi ha quelcom que em desconcerta: perquè l’article determinat?, que potser no es poden dictar altres pastorals?, o és que potser l’autor s’atorga el paper d’unic Bisbe de la catalanitat?, no ho sé, i tampoc es necessari saber-ho per gaudir de l’obra en tota la seva magnitud. Fins i tot s’han de considerar irrellevants algunes de les reflexions i sentències del narrador profundament injustes com per exemple titllar de literatura revisionista la novel•la més coneguda de Javier Cercas (p.261). Aquestes reflexions i comentaris, malgrat poguem estar-hi o no d’acord, són el què donen categoria a l’obra.
Una gran novel•la que no us podeu perdre.
La portada m’agrada molt i un cop llegida l’obra hom s’adona de que està molt ben dissenyada.
El primer que salta a la vista, només de llegir el títol, és la seva connexió amb American Pastoral (1997) de Philip Roth; si en l’obra de Roth es retrata la decadència d’una família i una generació, en la de l’autor badaloní m’ha semblat veure el retrat d’una societat, la de la globalització i una generació, la del 68, que va intentar canviar les coses i –per alguns- les va deixar pitjor del que estaven. No és en và que bona part de l’obra transcorri als Estats Units, paradigma de la nova societat globalitzada.
Respecte al títol, però, hi ha quelcom que em desconcerta: perquè l’article determinat?, que potser no es poden dictar altres pastorals?, o és que potser l’autor s’atorga el paper d’unic Bisbe de la catalanitat?, no ho sé, i tampoc es necessari saber-ho per gaudir de l’obra en tota la seva magnitud. Fins i tot s’han de considerar irrellevants algunes de les reflexions i sentències del narrador profundament injustes com per exemple titllar de literatura revisionista la novel•la més coneguda de Javier Cercas (p.261). Aquestes reflexions i comentaris, malgrat poguem estar-hi o no d’acord, són el què donen categoria a l’obra.
Una gran novel•la que no us podeu perdre.
Jo només l'he llegit, a ell, a un pròleg infumable (si, ho he de dir: INFUMABLE) als "Seixanta contes" d'en Dino Buzzati. Des de llavors que no goso llegir-lo.
ResponEliminaA més, la meva novel·la del 68 és "Les particules elementals" de l'enfant terrible Michael Houellebeqc.
Però si tu ho dius, serà qüestió de donar-hi una ullada. No fos cas que em passes la gran novel·la catalana del segle i jo llegint, encara, Faulkner!
Jo he anat seguint Julià de Jòdar de forma irregular, però em sembla un dels pocs autors contemporanis rellevants, al costat de Francesc Serés. La prosa és molt rica, el llenguatge exquisit. És cert que la seva participació en aquell llibre dels tres homes despullats crea un prejudici, però cal llegir la seva novel·la prescindint d'aquella bestiesa.
ResponElimina..ei, Fgt... estic segur que t'agradarà....de l"enfant terrible" aquest del que parles no he llegit res, em recomanes les particules elementals?....de totes maneres deixa'm dir-te que, penso, s'està sent molt injust amb aquesta generació que, segur la va cagar en alguns aspectes, però en altres ens va obrir els ulls i ensenyà que el mar és sota les llambordes, tota aquesta gent que ara entrecomilla el mot progre (aramateix penso en la gran uvamatic Magda Oranich) per enfotre-se'n solen ser molt pitjors que qualsevol progre
ResponEliminaal que diu en Lluís B. només puc afegir: amén.
...no, diré una cosa més: Jo també penso que F.Seres és un autor contemporani dels més (si no el que més) rellevant...
ResponElimina..i encara un altra: no, ja n'hi ha prou.
ResponEliminaDel Jòdar aquest no he llegit res, però em matava el nervi auditiu quan garlava per la ràdio..Prejudicis ? I TANT QUE SÍ !!
ResponElimina"Brillant" ho són molts autors que es publicaven fa només vint-i-cinc anys i que ara ningú recorda ; li desitjo la mateixa sort al joder aquest.
Per a mi LA única pastoral és la de Philip Roth.
Més que del maig del 68 caldria que ens recordéssim del juliol del 89 (1700 òbviament) quan es començaren a tallar caps....Per cert, CAP A LA VAGA GENERAL !!!!
en JJ és bo
ResponEliminaés dels bons
a mi em recorda l'Espriu prosista
ai @narquist@, tot el dia aguantant-me la brometa del no me jòdas i ara vens tu i ala...
ResponEliminaLes meves pastorals (a banda de quan corro pels lameiros gallecs) són les de Beethoven i Roth.
La meva consigna: A POR LOS BANCOS!!! (i no precisament els d'asseure-s'hi)
Jo veig en el títol de la novel·la de de Jòdar una ironia absoluta. Si se'n diu La Pastoral Catalan és, probablement, perquè res té a veure amb la meravellosa novel·la de Philip Roth. A més, tot el text està escrit amb indubtable i brillant sornegueria encara que no estem d'acord amb tot el que se'ns diu. Cal recordar, estimats llegidors, que qui escriu és "el narrador" per tant les opinions vessades sobre un llibre de Cercas o qui sigui són del narrador. I insisteixo amb la ironia constant. S'agraeïx també el ric vocabulari utilitzat. Havia llegit un de Jòdar més críptic i, fins i tot, pedant. En aquesta Pastoral m'ha ensopegat bastant el gust.
ResponEliminaUna abraçada a tots!