A part dels seus articles de premsa, entre els anys 2002 i 2007 Javier Marías va publicar els tres (com Herrumbrosas lanzas del seu mestre-amic-mentor Juan Benet) volums que composen la seva, diuen, millor novel·la i una de les més grans, diuen, escrites en castellà dels darrers temps: Tu rostro mañana, que l’any passat va ser editada en un sol volum. L’escriptor té una pàgina web on s’hi pot trobar molt material sobre aquesta novel·la i la resta d’obra de Marías.
A les seves novel·les, la trama (és la meva impressió) importa poc, el que realment interessa són les reflexions del narrador.
1.Fiebre.
No deberia uno contar nunca nada. Ens parla una primera persona, en certa manera semblant a la tercera del dinou, omniscient: Jo ho és tot, o jo no és ningú?:
J. torna a Anglaterra on ja havia estat en –com a mínim- una altra novel·la (todas las almas, penso) per trobar-se amb un vell conegut que li requereix els seus serveis. J. Té una estranya habilitat: és capaç d’anticipar les reaccions de les persones, sap, només escoltant i mirant, què farà la gent en el futur. Una capacitat d’aquestes característiques no podia passar desapercebuda pels serveis d’intel·ligència (eufemisme per no dir espies), en aquest cas d’un grup sense nom que depèn del M15 o el M16. Dos casos de delació, el d’Andreu Nin i el del seu tiet Alfonso, ambdós de la Guerra Civil Espanyola.
2.Lanza.
Uno nunca sabe del todo si se gana la confianza de nadie. Careless talk cost lives, va ser una campanya que durant la segona guerra mundial pretenia descobrir els quintacolumnistes que actuaven a la reraguarda. Hi ha dotze il·lustracions amb cartells d’aquesta campanya. No hi ha possibilitat que no hagi estat imaginada.
Nada se entrega tanto ni tan cabalmente como las palabras. Uno las pronuncia y al instante se desprende de ellas y las deja en posesión, o mejor dicho en usufructo, de quien se las ha escuchado.
3.Baile
Ojalá nunca nadie nos pidiera nada. De fet, si J. Va marxar a Anglaterra va ser perquè li va demanar la seva dona de qui s’està separant. Con el hablar hay que andar siempre en guardia, se torna infinito al menor descuido. Una de les curiositats que trobem a la novel·la són les increïbles marques de tabac que fumen alguns dels personatges: Ramses II i Karelias del Peloponeso. ...la mayoria de la gente no se da cuenta de que no importa nada no saberlo todo, aun así demasiado es sabido siempre... Es comença a desentrellar el misteri d’una gota de sang entre noies pistonudes i assoleix un paper inesperat la toxina botulímica coneguda entre certs espècimens humans com Bottox.
4.Sueño
“Aparte de eso, a mí me parece que es el tiempo la única dimensión en que pueden hablarse y comunicarse los vivos y los muertos, la única que tienen en común”.
Javier Marias té el costum (estilístic) d’allunyar tant el subjecte del verb que a vegades em costa recordar qui efectua l’acció. A vegades anteposa l’adjectiu al nom com els anglesos i fa servir una sintaxi que pot semblar artificial, però, noi, com m’agrada. Gairebé els dos capítols, és a dir el que seria el segon volum, està ocupat per un cas que porta el grup de Tuppra en una discoteca. Realment divertit i com la resta del llibre fins el moment farcit de reflexions sobre la condició humana. Estic ja totalment rendit al poder narcòtic de la prosa mariana.
5.Veneno
En el qual hi trobareu reflexions, entre altres temes, sobre els avantatges de callar i la mirada de Sofia Loren en una coneguda foto de Jane Mansfield. També hi trobareu una escena eròtica protagonitzada pel narrador i una jove, la qual en un moment donat li fa una proposició molt poc decent relativa a la feina i la continuació de la violenta escena de la discoteca.
6.Sombra
Hi ha una delirant i divertida situació protagonitzada per un personatge real: el catedràtic i editor Francisco Rico a qui un “notas” li canta un rap. En aquest episodi(?!), el narrador torna a Madrid a visitar els seus fills i la seva ex. Es troba que Julia, la seva ex, surt amb un personatge pintoresc a qui segueix i amenaça amb una arma blanca. En una de les persecucions el segueix“...para él soy una sombra siniestra, punitiva, amenazante...” al museo del Prado i ens obsequia amb unes delicioses descripcions de tres quadres tot i que en la d’aquest no s’hi fa gaire.
7.Adiós
“...Nadie está dispuesto por tanto a saber con certeza nada, porque las certezas se han abolido, como si estuvieran apestadas. Y así nos va, y así va el mundo”
Si no ho tinc entès malament, durant la redacció de la novel·la van morir tant el seu pare Julian Marias com Peter Russell un amic dels temps d’Oxford que apareixen en la novel·la com a personatges.
1.Fiebre.
No deberia uno contar nunca nada. Ens parla una primera persona, en certa manera semblant a la tercera del dinou, omniscient: Jo ho és tot, o jo no és ningú?:
J. torna a Anglaterra on ja havia estat en –com a mínim- una altra novel·la (todas las almas, penso) per trobar-se amb un vell conegut que li requereix els seus serveis. J. Té una estranya habilitat: és capaç d’anticipar les reaccions de les persones, sap, només escoltant i mirant, què farà la gent en el futur. Una capacitat d’aquestes característiques no podia passar desapercebuda pels serveis d’intel·ligència (eufemisme per no dir espies), en aquest cas d’un grup sense nom que depèn del M15 o el M16. Dos casos de delació, el d’Andreu Nin i el del seu tiet Alfonso, ambdós de la Guerra Civil Espanyola.
2.Lanza.
Uno nunca sabe del todo si se gana la confianza de nadie. Careless talk cost lives, va ser una campanya que durant la segona guerra mundial pretenia descobrir els quintacolumnistes que actuaven a la reraguarda. Hi ha dotze il·lustracions amb cartells d’aquesta campanya. No hi ha possibilitat que no hagi estat imaginada.
Nada se entrega tanto ni tan cabalmente como las palabras. Uno las pronuncia y al instante se desprende de ellas y las deja en posesión, o mejor dicho en usufructo, de quien se las ha escuchado.
3.Baile
Ojalá nunca nadie nos pidiera nada. De fet, si J. Va marxar a Anglaterra va ser perquè li va demanar la seva dona de qui s’està separant. Con el hablar hay que andar siempre en guardia, se torna infinito al menor descuido. Una de les curiositats que trobem a la novel·la són les increïbles marques de tabac que fumen alguns dels personatges: Ramses II i Karelias del Peloponeso. ...la mayoria de la gente no se da cuenta de que no importa nada no saberlo todo, aun así demasiado es sabido siempre... Es comença a desentrellar el misteri d’una gota de sang entre noies pistonudes i assoleix un paper inesperat la toxina botulímica coneguda entre certs espècimens humans com Bottox.
4.Sueño
“Aparte de eso, a mí me parece que es el tiempo la única dimensión en que pueden hablarse y comunicarse los vivos y los muertos, la única que tienen en común”.
Javier Marias té el costum (estilístic) d’allunyar tant el subjecte del verb que a vegades em costa recordar qui efectua l’acció. A vegades anteposa l’adjectiu al nom com els anglesos i fa servir una sintaxi que pot semblar artificial, però, noi, com m’agrada. Gairebé els dos capítols, és a dir el que seria el segon volum, està ocupat per un cas que porta el grup de Tuppra en una discoteca. Realment divertit i com la resta del llibre fins el moment farcit de reflexions sobre la condició humana. Estic ja totalment rendit al poder narcòtic de la prosa mariana.
5.Veneno
En el qual hi trobareu reflexions, entre altres temes, sobre els avantatges de callar i la mirada de Sofia Loren en una coneguda foto de Jane Mansfield. També hi trobareu una escena eròtica protagonitzada pel narrador i una jove, la qual en un moment donat li fa una proposició molt poc decent relativa a la feina i la continuació de la violenta escena de la discoteca.
6.Sombra
Hi ha una delirant i divertida situació protagonitzada per un personatge real: el catedràtic i editor Francisco Rico a qui un “notas” li canta un rap. En aquest episodi(?!), el narrador torna a Madrid a visitar els seus fills i la seva ex. Es troba que Julia, la seva ex, surt amb un personatge pintoresc a qui segueix i amenaça amb una arma blanca. En una de les persecucions el segueix“...para él soy una sombra siniestra, punitiva, amenazante...” al museo del Prado i ens obsequia amb unes delicioses descripcions de tres quadres tot i que en la d’aquest no s’hi fa gaire.
7.Adiós
“...Nadie está dispuesto por tanto a saber con certeza nada, porque las certezas se han abolido, como si estuvieran apestadas. Y así nos va, y así va el mundo”
Si no ho tinc entès malament, durant la redacció de la novel·la van morir tant el seu pare Julian Marias com Peter Russell un amic dels temps d’Oxford que apareixen en la novel·la com a personatges.
FMP
.jpg){kind=link}
M'encanta Marías. I aquesta feina que pel que el requereixen el servei secret, també. Jo crec que serviria, mal m'està dir-ho. Miraré d'opositar si surt alguna plaça en els mossos d'esquadra.
ResponEliminaHas fet una síntesi perfecte! Plas Plas
Explicat així, m'has fet ganes de llegir-lo. El problema és que és tan i tan llarg, que potser ho deixaré per la jubilació.
ResponEliminaseguiré el que em dieu i m'esperaré a què l'Allau en faci una sèrie :) i és que no dono, no dono! :)
ResponEliminaHo vaig intentar amb el primer volum però no me'n vaig sortir. Val a dir que soc un pèssim lector de novel·la i que a més a més passava per una temporada molt espesa. Però em va quedar com una assignatura pendent i, com diu l'Allau, a mi també m'has fet ganes de repescar-el.
ResponElimina(Anècdota al marge: jo tampoc sabia mai si era MI5 o M15. Finalment, llegint "El factor humà", em va quedar clar que era MI (de Intel·ligència Militar).
Plasplasplas!
ResponEliminaCom veieu, la crisi només afecta al 50% dels Roper. En Robert-George està imparable!!!
Jo, els diumenges, compro El País per culpa de Marías. Amb les seves novel·les no he pogut mai. Tot arribarà. I m'agradarà, segur: fuma Marlboro i adora The Sopranos, com jo. (Aquest com jo, li dedico al Veí, que fa dies que no em diu egocèntrica).
Tothom et copia, Matilde. Tots els malboristes i els Sopranils...
ResponEliminaPerò només cal que m'ho demanis i jo escupo el mot.
Escup, escup...
ResponEliminaA parer meu és una novela massa llarga i terriblement ambiciosa amb passatges magnífics i tares a la trama. M'agrada com comprimeix el temps a la discoteca, en el segon volum però, que jo sapiga, les noies no solem fer pipí amb les calcetes als peus. La gota de sang em va desagradar profundament. És el que és diu un mal mc guffin. Jo, si veig una taca de sang al terra d'una casa on he anat de festa, no hi donaré importància i, sobretot, no ho comentaré mai al senyor de la casa. Sona molt xafarder.
ResponEliminaTambé penso que Marías és poc dotat amb els diàlegs de so molt impostat i com posat amb calçador...Ara bé, jo vaig perdre l'oremus llegint "Corazón tan blanco" que em feia anar a dormir de matinada i que és un dels millors llibres que he llegit. Darrere hi posaria la bellíssima "El hombre sentimental".
Salutacions!
Egocèntrica!
ResponEliminaLa Matilde, eh? La glòria no, que no tinc el gust de conèixer-la.
Ps. Arribarà un dia que em prohibireu l'entrada. Jo ho sé, tinc una pessigolleix als peus que no m'enganya mai, però no us guardo rencor per aquestes accions futures: No patiu, jo ja estic preparat.
gràcies a totes i tos pels comentaris, a mi m'ha agradat molt, en ocasions m'he fotut un bon fart de riure, jo crec que la prosa de Marias necessita un quartet per acostumar-nos-hi i després és un plaer.....
ResponEliminaVeí, pots estar segur que aquí mai ningú et prohibirà l'entrada i si ho fan serà per sobre el meu cadaver virtual.
Doncs moltes gràcies per la recomanació, Robert. A mi m'agrada molt Marías, com a novel·lista i també com a articulista. De "Tu rostro mañana", vaig llegir-ne la primera part quan va sortir, i em va agradar molt; però després, en sortir la segona, vaig pensar que faria millor esperant a que tinguèssim el llibre complet. Aviat m'hi posaré.
ResponEliminaDues recomanacions, a canvi de la teva: "Negra espalda del tiempo", on explica com va acabar convertint-se en el rei de Redonda, i "Vidas escritas", un recull molt divertit de petites biografies d'escriptors.
...gracies per les recomanacions espai, com és de curiosa la cosa jo també habia llegit el primer vol. i quan va sortir el segón vaig pensar que hi tornaria quan sortis el tercer, i mira, ara ha arribat el temps...a mi m'encanta la seva arrogancia i el dir les coses com les veu en els seus articles i les vidas escrites una delicia absoluta,...ara ja estic esperant amb candeltes que parli de l'arribada de Mourinho a la banqueta del Madrit...m'agradaria llegir la seva traducció de Tristan Shandy però noi,no la trobo mai, gracies a ell vaig coneixer al poeta John Ashbery---en té traduït un llibra a visor: autoretrato en espejo convexo...molt bo.Salut company.
ResponEliminaDeia aquest senyor fa pocs dies a El País:Poco después de la Diada, se me preguntó en una entrevista por Cataluña, y contesté que hasta ahora no le había dedicado aquí una columna entera principalmente por dos razones: una, para no bailar al son de Mas, Junqueras y Forcadell, como lleva haciendo todo el mundo desde 2012; dos, porque me cuesta sentir el menor interés por esa cuestión. Si a mí me daría lo mismo que dejara de existir una nación llamada España en pro de un conjunto más amplio, Europa, no me pidan que comprenda el empecinamiento de una porción de catalanes en tener pasaporte propio, embajadas, selecciones deportivas y un ridículo ejército, como ha previsto la susodicha Carme Forcadell, esa especie de monja a la vez mandona y presumida, elevada a la categoría de “madre de la patria” pese a su inmensa capacidad para soltar sandeces como la siguiente, el 11 de septiembre: “Hoy, 300 años después de la derrota, hemos recuperado Barcelona”. Supongo que quería decir que la Cataluña más cerril se la había arrebatado a los barceloneses peligrosamente cosmopolitas, porque ya me explicarán a quién, si no.
ResponEliminaA Nuvol diuen unes quantes coses sobre l'article i sobre Marías.
Biblioaprenent.