l'apunt més (descaradament) personal que jo hagi escrit mai.
Madrid 14 de agosto 2000
Muy Sres. míos,
soy coleccionista de puntos de libro y estoy muy interesada en los que Vds. editan, por lo que les quedaría sumamente agradecida si tuvieran la amabilidad de proporcionármelos. A tal fin les adjunto una etiqueta con mis datos y sellos de correos para colaborar en los gastos de envío.
Con gracias anticipadas por su gentileza, reciban un cordial saludo.
C. del V.
De vegades passa que arriba una carta innocent (i quasi cervantina) com aquesta. Una carta, pots comptar, i d'una col·leccionista de punts de llibre, que és com una garantia de frikisme, tret que un mateix també ho sigui, de col·leccionista, vull dir. Llavors la cosa canvia, clar. De l'extravagància, no en queda ni l'ombra, i la carta se salva del seu destí fatal (i més que previsible): anar a parar de pet a la paperera.
Sí, de vegades passa que el Muy sres. míos de torn, el fins ara no ningú que obre la carta, mou fitxa. Agafa paper i llapis, esmola el seu castellà, entumit per la manca d'ús, i redacta (tan cervantinament com pot), una resposta breu i cordial. Estimada sra. del V., escriu, per exemple, poc conscient de la magnitud d'aquest gest presumptament nimi. Perquè, de vegades, no se sap com, passa que, a la quarta carta, s'abandona el tractament de vostè; l'excusa de l'intercanvi de punts de llibre entre col·leccionistes fa honor al seu significat i es col·loca, tota soleta, en segon terme, i entre Madrid i Vic (i viceversa) comencen a circular pàgines i més pàgines. I llibres, i regals, però cap fotografia. Cap trobada a Saragossa, posem per cas, per allò de triar un lloc a mig camí entre.
Sí, sí, ja ho sé que us sona aquesta història. Una escriptora i un llibreter, Londres, segona guerra mundial; però res no en sabia jo, llavors, de l'Helene Hanff, que primer va ser la vida i després la lletra impresa.
La resta, us la resumiré en una línia. Vaig rebre trenta-dues cartes en cinc anys. Les millors pàgines en llengua castellana que jo hagi llegit en molt de temps. Un privilegi. De sobte, silenci.
De vegades, ja ho veieu, cal més d'una línia per a arribar a la incertesa on sóc ara.
Sí, sí, ja ho sé que us sona aquesta història. Una escriptora i un llibreter, Londres, segona guerra mundial; però res no en sabia jo, llavors, de l'Helene Hanff, que primer va ser la vida i després la lletra impresa.
La resta, us la resumiré en una línia. Vaig rebre trenta-dues cartes en cinc anys. Les millors pàgines en llengua castellana que jo hagi llegit en molt de temps. Un privilegi. De sobte, silenci.
De vegades, ja ho veieu, cal més d'una línia per a arribar a la incertesa on sóc ara.
Ui, ui, Matilde, que estàs jugant amb foc! Es comença parlant d'aquestes intimitats i s'acaba escrivint dels llibres que t'agraden.
ResponEliminaAmb aquesta terrible por visc, Allau!!
ResponEliminaI d'aquí a l'apunt sobre Ikea, la Nespresso i el perquè dels blocs...M'ho veig a venir.
[Quin comentari, Allau, quin comentari. Molt bo, l'has clavat. De veres]
Ei, una línia és poc per resumir aquests cinc anys, sembla que cal un llibre sencer. I darrera aqeust silenci inesperat jo hi veig un final molt interessant per a la teva novel·la.
ResponEliminaAquest ésser humà que calla, SM, arrossega una maleta que ni Sòfocles la voldria per a perpetrar una tragèdia d'aquelles que tant li agradaven.Perillaria la versemblança. La història l'ha d'explicar la C. del V., perquè algú (no sé qui, un malparit cruel) ha volgut que es quedés n'aquest món qui sap si per a contar-la. Jo només sóc una chica del coro.
ResponEliminaA mi em sembla que has trobat una novel·la com qui no vol, com qui surt a passejar i es troba un objecte estrany i meravellós, perdut al mig del camí. Aquestes coses em semblen al·lucinants. Potser em faré col·leccionista de segells, a veure on em du el fil.
ResponEliminaJo ja no col·lecciono punts de llibre, Lluís; si vols, te'ls puc passar (en dec tenir vora quatre mil, perfectament classificats dins d'uns calaixets de l'Ikea (Ikea, he escrit Ikea!)i averaquè.
ResponElimina...què seria de les biblioteques sense les nostres persones,...la nostra, és una tasca personal,relacionem llibres amb persones i això només ho poden fer les persones,...
ResponElimina...espero conèixer més coses d'aquesta relació Madrid-Vic..
respecte al post,... molt maco, i estic segur que si en surt una novel·la serà molt millor que la 84 Charing Cross.....
...si, d'acord, en Lluís Bosch és un nick guai,..però, vols dir que no te'n donarien quatre duros de la col·lecció de punts?????
m'hagués sabut greu perdre'm aquest apunt, ara que tinc una estoneta per escaquejar-me l'he llegit i tenen raó: tens la novel·la servida :)
ResponEliminaPotser sí, Clidi, però què en faria jo, d'una novel·la (a banda de fer-la malbé). Jo el que voldria, de debò, de debò, amb el fetge a la mà (tu ja m'entens), és rebre una carta.
ResponElimina