L’Art de la guerra, de Sun Tzu està considerat el millor llibre d’estratègia militar de tots els temps i va ser font d’inspiració de Napoleó, Maquivel i Clausewitz entre altres.
Avui dia, la filosofia de l’art de la guerra ha anat més enllà dels límits estrictament militars i s’aplica als negocis, als esports, la diplomàcia i el comportament personal. Entrenadors de futbol, de bàsquet, manuals de gestió d’empresa i llibres de superació personal citen literalment frases del text per exemple canviant exercit per empresa o equip i armament per recursos o tècnica.
Els tretze articles que conformen l’obra de Sun Tzu han esdevingut no només un llibre de pràctica militar sinó un tractat d’ajuda interior que ensenya com afrontar els conflictes personals i el camí per trobar una solució. Es podria resumir el seu contingut en aquesta màxima extreta de un dels seus capítols: “la més gran victòria és guanyar sense combatre, i aquesta és la distinció més evident entre l’ home prudent i l’ignorant”.
El segle II l’historiador Sima Quin va escriure una biografia de Sun Tzu i parla d’ell com un general que va viure a l’estat de Wu durant el segle VI a.C., però actualment sembla clar que el llibre va ser escrit entre els anys 400 i el 320 a.C. sobretot pel fet que en cap moment anomena la cavalleria com a arma de l’exercit, introduïda pel Rey de Chao, Wu Ling i sembla evident que si l’hagués conegut l’hagués tractat amb la mateixa dedicació i detall que la resta de cossos de l’exercit.
Les idees de Sun Tzu aviat van traspassar fronteres i arribaren a Japó on van ser adoptades i adaptades per la classe Samurai afegint-n’hi de
pròpies. L’autor d’el llibre dels cinc anells una de les obres clàssiques del període Tokugawa, Miyamoto Mushahi coneixia l’obra, l’havia estudiat i la va adaptar a la manera de ser que comença a imperar en aquell període de lluites i guerres entre regnes.
Un dels comentaristes del llibre, Mei Yao Ch’en (1002-1060 d.C.) afirma categòricament demostrant-ho amb proves que “els 13 capítols” són una recopilació de teories de l’època dels regnats combatents (481-221 a.C.) durant la qual tots els regnes maldaven per demostrar més enginy que els seus veïns.
1.-Sobre l’avaluació
2.-Sobre la iniciació de les accions
3.-Sobre les proposicions de la victòria i la derrota
4.-Sobre la mesura en la disposició dels mitjan
5.-Sobre la fermesa
6.-Sobre el ple i el vuit
7.-Sobre l’enfrontament directe i indirecte
8.-Sobre els nou canvis
9.-Sobre la disposició dels mitjans
10.-Sobre la topologia
11.-Sobre les classes de terreny
12.-Sobre l’art d’atacar amb foc
13.-Sobre la concòrdia i la discòrdia
Els xinesos van inventar unes quantes coses molt importants, però jo de moment segueixo preferint els fideus i els tallarins. Em semblen més interessants i més útils.
ResponEliminaAra em ve al cap el Toni Soprano llegint amb interès l'Art del Sunzi. Un Art que, ben mirat, no és de la guerra -si ha sigut el llibre de capçalera de l'empresariat japonès del segle XX- sinó el de l'estratègia; i això, poc o molt, val per a tothom.
ResponEliminaL'enllaç al PDF no funciona... Aquí se'l troba editat conjuntament per servei de la UAB i l'Abadia de Montserrat amb una bonica traducció on els capítols queden així: 1)Els càlculs preliminars, 2)La conducció de la guerra, 3)La planificació de les ofensives, 4)Disposició de les forces, 5)La potència, 6)El buit i el massís, 7)Les maniobres, 8)Les nou variables, 9)Les marxes, 10)El terreny, 11)Els nou terrenys, 12)L'atac amb foc, 13)La utilització dels espies.
doncs ara n'aniran sortint uns quants d'aquests clàssics, Lluís...
ResponEliminagràcies thoreau, vull dir Girben, per l'avís,...l'ellaç ja ha pasat a millor vida,..
et deia thoreau perquè aquest cap de setmana he visitat el teu bloc i he vist una foto teva prenent apunts a costat d'un riu que em va fer pensar en el de Walden...g`racies again als dos pels comentaris
Tens nas, Robert... Estic bregant per edició catalana dels assaigs essencials sobre L'Art de caminar escrits al XIX a l'àmbit anglosaxó.
ResponEliminaInclouria l'inicial de William Hazlit (una joia), el seu hereu de R.L.Stevenson i, lògicament, la mítica conferència "Caminar" del Thoreau. Ja veus!