dimarts, 10 d’agost del 2010

un poema de carles camps mundó


De vegades, el cos troba la lentitud.
Tan se val el batec del cor,
la lluita cel·lular de vida i mort,
el mal que potser hi creix.
Troba la lentitud, com per atzar,
i viu quiet per uns instants,
per uns instants gairebé nul,
sense coneixement del seu estat,
innocentment desprès d’identitat,
fins que, tot d’una, la paraula irromp
i el fa ser conscient del benestar silenciós,
del benestar ignoradament sentit,
tornant-li irreversiblement record,
infructuosament desig.

7 comentaris:

  1. Un poema extraordinari.

    ResponElimina
  2. Veí de les Corts10/8/10 14:49

    Robert, si vas tan ràpid penjant temes, se'm fa difícil emparar-me d'aquesta lentitud.

    ResponElimina
  3. En Carles Camps (que va acumulant premis i no m'estranya gens) és un poeta a seguir, sincerament. I ho diu un que no entén massa de poesia, però que li agrada.

    ResponElimina
  4. Hola, gràcies pels comentaris, si que és maco el poema, si, i jo el trobo corprenedor, tot el llibre està molt bé, si he triat aquest és perquè és un dels que més m'ha impactat...em va fer pensar molt en lun de l0'Anne Sexton que vaig posar a casa d'una amiga...

    saps perquè ho faig veí?, perquè així tinc la impressió que el temps passa més ràpid, per cert, et tinc programat un post dedicat pel dia 16 d'agost, també és un poema, t'agradarà, sure!

    ResponElimina
  5. Veí de les Corts10/8/10 17:46

    Ai, carai! Vaig a veure en què cau el 16!!
    Tens fal·lera de vacances, eh?

    ResponElimina
  6. ...no ho saps pas tu bé...

    ...una dedicatoria per a tú no pot caure en altre dia que dilluns....

    ResponElimina