"-¿Com us ha anat la cosa per ciutat?
Vaig respondre: -Molt bé, senyor- i la meva germana m'ensenyà el puny i el sacsejà.
-Molt bé? -repetí el senyor Pumblechook-. Molt bé no és cap resposta. Digueu-nos ara què enteneu, noi, per molt bé.
L'emblanquinament del front tal vegada endureix el cervell en l'obstinació. Sigui com sigui, amb el blanc d'Espanya que la paret m'havia deixat al front, la meva obstinació fou ben ferrissa. Vaig reflexionar per algun temps per respondre en acabat com si hagués descobert una idea nova: -Vull dir molt bé."
Charles Dickens. Grans Esperances. Proa, 1985. P. 80.
Vacances d'estiu. La nena a qui ja no queden raons ni germans amb qui barallar-se.
-Mare, m'avorreixo...
-Poc que en saps pas res tu de l'avorriment -respon la mare. Qui sap si cal afegir-hi, encara.
Ara, la paret. Quatre, de fet. Les quatre parets enrajolades (els motius decoratius, a càrrec vostre) d'una cuina de classe treballadora dels anys setanta, abans del Cillit bang.
-Vine, que m'ajudaràs a donar blanc d'Espanya a les rajoles.
El kit de neteja format per l'ampolleta de líquid lletós (amb pincell-aplicador, i rodolí fatal, inclòs), esponja i drap de cotó.
-Fins on t'arribi el braç...
I l'extremitat de la criatura pateix un sobtat encarcarament.
Llavors comença el repàs del que ha après a escola. Aritmètica i psicomotricitat fina, posem per cas. Vint rajoles de llarg per deu fileres d'ídem d'alt (el braç, definitivament rígid), per quatre parets, a quatre juntes per rajola, a trenta segons per junta (cobrint, però sense passar de la ratlla, d'aquí ve la finor psicomotriu)...que així és com s'ha de calcular l'estada a galeres, quan la vida ha decidit, unilateralment, posar els quaderns d'estiu de l'editorial Santillana al seu lloc.
Cinc juntes després, ja s'estimaria més anar a fer-la petar amb els seus amics invisibles, retallar, per enèsim cop, el serrell de la Nancy o mirar de lliurar batalla a la germana petita, que sembla prou refeta de la darrera.
Sí, l'avorriment era blanc, es deia Baldosinín de Thomil i venia d'Espanya. Me'n recordo.
Vaig respondre: -Molt bé, senyor- i la meva germana m'ensenyà el puny i el sacsejà.
-Molt bé? -repetí el senyor Pumblechook-. Molt bé no és cap resposta. Digueu-nos ara què enteneu, noi, per molt bé.
L'emblanquinament del front tal vegada endureix el cervell en l'obstinació. Sigui com sigui, amb el blanc d'Espanya que la paret m'havia deixat al front, la meva obstinació fou ben ferrissa. Vaig reflexionar per algun temps per respondre en acabat com si hagués descobert una idea nova: -Vull dir molt bé."
Charles Dickens. Grans Esperances. Proa, 1985. P. 80.
********
Vacances d'estiu. La nena a qui ja no queden raons ni germans amb qui barallar-se.
-Mare, m'avorreixo...
-Poc que en saps pas res tu de l'avorriment -respon la mare. Qui sap si cal afegir-hi, encara.
Ara, la paret. Quatre, de fet. Les quatre parets enrajolades (els motius decoratius, a càrrec vostre) d'una cuina de classe treballadora dels anys setanta, abans del Cillit bang.
-Vine, que m'ajudaràs a donar blanc d'Espanya a les rajoles.
El kit de neteja format per l'ampolleta de líquid lletós (amb pincell-aplicador, i rodolí fatal, inclòs), esponja i drap de cotó.
-Fins on t'arribi el braç...
I l'extremitat de la criatura pateix un sobtat encarcarament.
Llavors comença el repàs del que ha après a escola. Aritmètica i psicomotricitat fina, posem per cas. Vint rajoles de llarg per deu fileres d'ídem d'alt (el braç, definitivament rígid), per quatre parets, a quatre juntes per rajola, a trenta segons per junta (cobrint, però sense passar de la ratlla, d'aquí ve la finor psicomotriu)...que així és com s'ha de calcular l'estada a galeres, quan la vida ha decidit, unilateralment, posar els quaderns d'estiu de l'editorial Santillana al seu lloc.
Cinc juntes després, ja s'estimaria més anar a fer-la petar amb els seus amics invisibles, retallar, per enèsim cop, el serrell de la Nancy o mirar de lliurar batalla a la germana petita, que sembla prou refeta de la darrera.
Sí, l'avorriment era blanc, es deia Baldosinín de Thomil i venia d'Espanya. Me'n recordo.
el cangurito gentil? ;)
ResponEliminaBingo, Clidi. De Thomil també era cèlebre la Cera Hechicera. Amb ella vaig aprendre a patinar sobre terratzo.
ResponEliminaDes que he publicat aquest apunt, la meva bústia és un no parar de missatges interessant-se per la puresa i el preu del gram. Perlamordedéu.
ResponEliminahuis huis huis! :P
ResponEliminaEl que em faltava, Clidi: camell de blanc d'espanya!!!
ResponEliminaVaja! Ja veig que realment l'avorriment apareix als blogs, un dia per aquí i un dia per allà. Què ens està passant? Simple sincronicitat o avorriment col·lectiu?
ResponEliminaJo, des de l'episodi del Baldosinín, no m'he tornat a avorrir mai més de la vida, Lluís.
ResponEliminaA partir de llavors, el tedi sempre m'ha vingut de fora...is out there.
Tudo, menos o tédio, te faz tédio, Matilde?
ResponEliminaMáis ou menos, FP, máis ou menos.
ResponEliminaE benvido.
Dickens o res ? Jo em quedo amb Res, un autor que, com el blanc d'Espanya, més que clàssic és etern.
ResponEliminaAra no t'entenc, anònim. Et fa molta ràbia Dickens? No et fa molta ràbia però t'estimes més Res? Res, res, que prefereixes no llegir Dickens i punto? M'estàs ensabonant? Res sóc jo? T'ha agradat l'apunt? ...Maaaareee?
ResponEliminaNo hi ha res com buscar una distracció per veure que no estaves gens avorrida ;)
ResponEliminaFantàstic!
Res,una broma estúpida. Que entre Dickens i res, escullo res. Que el blanc d'Espanya no és res, però és un blanc per sempre. I sí, t'ensabono per res. De res !
ResponEliminaDoncs no em parlem res, dic, més, anònim. I gràcies!
ResponEliminaVeig, Eulàlia, que malgrat els teus problemes amb els proveïdors d'ADSL (res da LSD, amables comunicants que ompliu la meva bústia interessant-vos pel preu i puresa, que m'ho veig a venir, ADSL, ADSL!) encara ens vas llegint...Gràcies! i que no sigui res.
ResponElimina