el gos de john irving

Tal dia farà dos anys i n'aquesta casa -és un dir, perquè, virtualment parlant, no existíem-, el llibre del mes era El món segons Garp. Irving, John Irving, l'autor d'Una dona difícil, la meva favorita. De bloc no en teníem, però guies de lectura, sí. I quan mires d'arreplegar informació per tal d'elaborar-les, acabes acumulant, vulguis que no, un munt de dades d'allò més diverses i, en bona part, inútils. O no, ves a saber, qui t'assegura que, al cap de dos anys i parlant de Dickens, no et faran servei.

No sé si ho recordeu, i ara m'adreço als sospitosos habituals del club de lectura, però, llegint Irving i sobre Irving, sortia Dickens. Sortia no, senyorejava.
La primera aparició estel·lar de l'anglès a Irvinglàndia té a veure amb el precís instant en què John Irving va descobrir la seva vocació literària: als quinze anys, després de llegir Grans esperances. Bingo, Mati! El que us deia, no es pot llençar mai res.

No tenint prou amb aquest detall tan revelador, caldrà afegir-hi que Irving no es cansa mai de manifestar la seva admiració per l'escriptor anglès, s'hi refereix constantment, ara per a lloar-ne les virtuts ara per a admetre'n la influència en la seva pròpia obra. Sí, Irving és de Dickens, i no se n'amaga. I la cosa pot anar de l'homenatge més explícit, com ara el que li perpetra a Prínceps de Maine..., amb un orfanat on a la nit es llegeix en veu alta David Copperfield i Grans esperances, entre d'altres, a aspectes més subtils com, per exemple, que la narrativa d'Irving, expansiva ("Irving no se ahorca por menos de seiscientas páginas", diu J.M. Guelbenzu), descriptiva, construïda a base de repartiments corals i trames i més trames, fermament ancorada en la concepció decimonònica de la novel·la, està farcida de criatures desvalgudes a la recerca del pare. Sense oblidar que Irving, com Dickens, sempre apel·la a les emocions. En fi, si non é ben trovato, almenys é vero.

I per acabar, no me'n puc estar de transcriure-us un fragment de l'entrevista que li va fer Rodrigo Fresán l'any 2006, publicada a la revista El malpensante.

"Le pregunto a Irving cuáles son sus finales favoritos en la historia de la literatura. Irving mastica despacio y se lo piensa un poco. "Si me preguntas por el final de un libro moderno, diría que el de El gato y el ratón, de Günther Grass. Pero mi eterno preferido es el final, la última línea de Grandes Esperanzas, de Charles Dickens". Irving recita: "I saw no shadow of another parting from her". I agrega: "Es el final alternativo. El final que suelen criticar todos esos imbéciles críticos posmodernistas, etc. El final supuestamente feliz que un amigo de Dickens, Bulwer Lytoon, le recomendó escribiera para reemplazar a otro supuestamente triste en el que Pip no consigue conquistar a Estella. Pero los críticos, como en la mayoría de los casos, no entienden absolutamente nada. No se dan cuenta de que un final en el que Pip y Estella se casan es un final tremendamente trágico, mucho más terrible que el final original y supuestamente triste: porque Estella es un monstruo y, si te casas con ella, destruirá tu vida. Estella va a acabar con el pobre Pip. Y a él no le importa. Lo único que desea es estar con ella y ser aniquilado".

P.S.: I del gos, què, eh? Què n'hem de fer del gos? Res, no n'hem de fer, ben res, tret de cridar-lo pel seu nom. Dickens, es diu.