dimarts, 28 de setembre de 2010

les grans esperances de carner

A Josep G.G., àlies Es BuhO.

'Tis with our Judgments as our Watches, none
Go just alike, yet each believes his own

A. Pope. Essay on Criticism.


No sé si quan Sor Agustina ens repetia a classe allò d' un bon francès és la millor carta de presentació d'una senyoreta, tenia raó. Ni si sabia el que es deia. El que us puc assegurar és que em cal, d'urgència, una mica d'anglès, ni que sigui roí, i  posats a demanar, un català més ferm. Perquè a poc anglès que jo hagués set capaç de llegir, a mi les esperances de Dickens no me les expliquen en carnerià, per molt monument a la catalana llengua que suposi la traducció, que ho és. Però jo no volia fer un curs avançat de català florit: volia llegir Dickens. I com que la ignorància és sorda, cega i desconfiada, però, per desgràcia, no està privada de l'ús de la paraula, aquí em teniu, relatant-vos com vaig arribar a creure que Dickens havia plagiat a Carner. I no és que conegui gaire l'obra de Carner, no, (ignorància, dóna'm la mesura exacta de les coses!), que la vegada que hi he estat més a la vora va ser a la facultat, fa mil anys, i em vaig passar tots Els fruits saborosos pesant figues al bar. La manca de coneixement, però, no dissipava les meves sospites i vaig anar a cercar informació sobre els Dickens de Carner, que són tres, Picwick, Copperfield i les Esperances, traduïts entre 1928 i 1931 i destinats a la Biblioteca "A tot vent", la col·lecció de novel·la amb què van estrenar-se les edicions Proa.
Feliçment he trobat un article signat per Marcel Ortín, publicat l'any 2002 en el número set de la revista Quaderns. Revista de traducció: Els Dickens de Josep Carner i els seus crítics.
I m'he llegit les trenta paginetes, averaquè. I què es que els noucentistes, homes d'ardides piràmides i amb molta feina a fer, es van proposar, entre moltes d'altres coses, fer del català una llengua literària moderna. I que per a acomplir aquest propòsit, s'aprofitava tot, les traduccions de grans autors incloses. I que Carner és un traductor "artístic", és a dir, que no actúa com a mer instrument de mediació entre les obres originals i els lectors que no s'hi poden acostar directament, sinó que hi afegeix  experimentacions estilístiques pròpies, molt interessants (i quasi necessàries, potser) en el moment en què van ser fetes, però amb massa protagonisme.

"Per a ell, la traducció és -si val la fórmula- un fi en ella mateixa: l'oportunitat d'un treball sobre l'idioma pel goig i el gaudi d'experimentar-ne els límits, les opcions i les sorpreses. El text original, amb això, queda sobrepassat per la seva rèplica vernacla.
Si jo fos afeccionat als vaticinis, no m'estaria de predir que els nostres lectors del futur s'acostaran al David Copperfield carnerià, no tant per llegir Dickens, com per llegir Carner: o millor encara, per llegir "l'idioma de Carner".
I no perdríen el temps, posat que ho fessin"

Joan Fuster.

"L'operació de traduir comporta, entre d'altres servituds, una tensió constant entre la sensibilitat estilística del traductor i el grau de sintonia entre aquesta sensibilitat i la de l'autor traduït. La tensió s'accentua, evidentment, quan aquell qui tradueix és un escriptor amb una obra i un estil consolidats i profundament personals, i augmenten les possibilitats que el producte final es resolgui en benefici del traductor i en detriment de la traducció. Aquest és molt sovint, des del meu punt de vista, el cas de Josep Carner".

Joan Sellent

Ara com ara, la cosa està dividida entre els qui consideren els Dickens de Carner "monuments a la llengua", "prosa carneriana" o "novel·les catalanes" i els qui s'estimen més que les traduccions mirin d'aconseguir un efecte equivalent a l'original, buscant, abans que res, la relació amb els textos de partida.

Jo continuo pensant que he llegit una gran obra de Carner, llàstima de voler llegir Dickens, però.



P.S.: Amb els nostres judicis passa com amb els rellotges: no n'hi ha cap que coincideixi, però cadascú fa cas del seu.




Ep: aquest vespre, a les vuit, primera trobada de la temporada.
La presentació anirà a càrrec de l'Allau, que s'estrena en això dels clubs de lectura.



14 comentaris:

  1. veig que has fet els deures, no hi ha bar a la biblioteca? :) Saps, el que em sap greu no és que la traducció de Dickens sigui d'en Carner i que aquest ho hagués "carneritzat", la llàstima és no poder llegir la mateixa obra en distintes traduccions, diga'm viciosa :) que xaleu molt avui :)

    ResponElimina
  2. Cada dia que passa sóc menys comprensiu amb l'obra traductora de Carner. No és només que ho tamisi tot amb la seva florida llengua, sinó que a més s'inventa coses. Ahir vaig estar comparant amb l'original i fa canvis incomprensibles. Per què si Dickens escriu "turnips" (naps) ell hi posa pastanagues?

    ResponElimina
  3. Clidi, has posat el dit a la nafra. Ara és hora, catalans!! Jo vull unes Gran esperances traduïdes per en Xavier Pàmies, el d'El Casalot.
    Fa poc he sabut que viu en una bonica població d'Osona. A vera si un dissabte d'aquests me'l trobo pel mercat i li ho comento. ;)

    ResponElimina
  4. Que no estigués treballant en el Nabí i ja en tingués prou, l'home!

    ResponElimina
  5. Si hom te un rellotge sempre sap l'hora que és, si en te dos no ho sap mai. Amb les traduccions passa el mateix.

    ResponElimina
  6. Crec que s'hauria de llegir en anglès directament, encara que no s'entengui de res, com passa amb la majoria dels grups musicals de moda.Així ens estalviaríem aquestes trames de telenovel.la catalana.

    ResponElimina
  7. Per cert, i encara que se'm llancin al damunt tots els dickensians de l'univers - començant pel paràsit de Harold Matamosques - ho haig de dir o rebento : el final de "A tale of two cities" és dels més ridículs que he llegit mai.

    ResponElimina
  8. Però si en tens dos, sempre pots triar l'hora que més et convingui, no, Brian? El millor és tenir un rellotge parat, així et garanteixes l'hora exacta un parell de cops al dia.

    ResponElimina
  9. I així, Matilde, arribem a Carroll via Dickens. Què bonic!

    ResponElimina
  10. Anònim, puts a Hyde que ni t'ho explico!!
    De les dues ciutats no en conec ni el principi ni el final, així que no puc di ben res.
    Ah i el "las mata bien muertas" no és dickensià. Ell només vol parlar de Xècspir.

    ResponElimina
  11. Sí, Allau, sóc una alumna aplicada i voluntariosa!! ;)
    I com explicaré això d'avui, eh? D'ahir, de fet, que ja són les 0:47. Apa, Mati, a dormitare.

    ResponElimina
  12. Anònim, els dickensians no ens tirem damunt de ningú, a menys que sigui amb intencions lúbriques.

    Relaxa't.

    ResponElimina
  13. Mati, jo tampoc ho sé. La versió oficial és cosa teva. Em sap greu (per no dir sorry).

    ResponElimina
  14. Per traduir em sembla que un ha de provar d'oblidar-se de si mateix i no estic gaire segur que Carner ho practiqués gaire això.

    ResponElimina