divendres, 17 de setembre del 2010

paraula de bloom

Todo pasa en la obra de Dickens, en la que las coincidencias son la ley de la vida; mejor: no hay coincidencias en Dickens, así como no hay accidentes en Freud.
Kafka amaba a Dickens porque reconocía como suyo ese cosmos sobredeterminado cabalísticamente. El castillo parece la libertad misma en comparación con Casa desolada, en la que cada acontecimiento y cada relación han sido predeterminados y todos los presagios se cumplen.
John Ruskin alabó el “fuego escénico” de Dickens, y lo cierto es que el prolongado suicidio que representaron sus exhaustivas lecturas –el logro más sobresaliente del drama victoriano- le permitió a Dickens ser él mismo. El genio de Dickens era ese “fuego escénico”: Hamlet permea todas sus novelas. Después de Shakespeare y de Chaucer, Dickens –junto con Jane Austen- es el gran poblador del mundo. Y qué bueno que tantos de sus personajes sean grotescos: habría que mirar a nuestro alrededor...

Harold Bloom. "Charles Dickens". A: Genios: un mosaico de cien mentes creativas y ejemplares. Anagrama, 2002. P. 898.

Com va recomanar William Hazlitt, rellegir llibres vells és la forma més elevada del plaer literari i ens instrueix en el més profund dels nostres anhels. Solia rellegir Pickwick dues vegades l’any, la qual cosa va comportar fer-ne malbé unes quantes còpies. Si això era una evasió, m’alegrava evadir-me, encara que cap del Pickwicks no em va atorgar l’alegria de la identificació. En el món caricaturesc i grotesc de Dickens, en general el lector no és invitat (ni temptat) a fusionar-se amb els personatges, que comparteixen més coses amb els dibuixos i còmics de Ben Jonson i Tobias Smollet , que no pas amb els homes i les dones de Shakespeare. Tanmateix, hi ha personatges complexament introspectius en Dickens, sobretot Esther Summerson de Bleak House i Pip de Grans esperances. Pip, sens dubte el personatge més introspectiu de tot Dickens, m’és especialment útil per als objectius d’aquest llibre. Per entendre Pip i tots els seus matisos s’ha d’haver llegit bé Grans esperances i és un bon començament de com hem de llegir una novel·la. [...]
¿Com hem de llegir Grans esperances? Amb els elements més profunds que trobem en les nostres pors, esperances i afeccions: l’hem de llegir com si poguéssim tornar a ser nens. Dickens us invita a fer-ho i ho fa possible; potser aquest és el seu do més gran. Grans esperances no ens porta cap a la sublimitat, com fan Shakespeare i Cervantes. Ens vol retornar als orígens, per molt dolorosos i culpables que puguin ser. L’atracció que desperta la novel·la sobre la nostra necessitat infantil d’amor i de recuperació del jo és gairebé irresistible. El perquè s’ha de rellegir aleshores és evident, per retornar a casa i per guarir el nostre dolor...

Harold Bloom. "Charles Dickens: Grans esperances" A: Com llegir i per què.
Empúries/Anagrama, 2000. P. 156-159


15 comentaris:

  1. Puix parla en Bloom, vejam què diu!

    [Aquí trobo que hi toca bastant]

    ResponElimina
  2. No sé com s'ho fa en Bloom,que sempre parla de Shakespeare, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid.Primer pensava que era una mania, però ara crec que és la raó de la seva vida.

    ResponElimina
  3. Dos canons hay en la vida...el de Pachelbel i el de Bloom...lalalalalà...

    Bé, anar sentint veus diferents no ens farà cap mal, ans el contrari. Aquest, el "las mata bien muertas", en sap, però no ens calen pontífex, oi? Oi.

    [Si voleu llegir més, a la guia de lectura trobareu el darrer article complet]

    ResponElimina
  4. Tens raó, Lluís. Ell el que vol és parlar de Shakespeare. La resta és l'excusa per a anar a Valladolid.

    ResponElimina
  5. ...això ho diu perquè no ha llegit la traducció de Carner...

    ResponElimina
  6. no, si al final encara l'hauré de llegir! casumlolla!

    ResponElimina
  7. Clidi, si vols llegir les esperances de Dickens (i ho vols fer en català)espera't una mica a veure si en Xavier Pàmies (crec que es diu així i per citar l'únic nom que sé)s'anima i ens procura una traducció que traslladi Dickens al català sense afegir-hi experimentacions estilístiques pròpies. Per a les esperances de Carner, cal reservar entrades per a un festival noucentista. Un magnífic festival, val a dir, però amb aquella desconfiança de si no ha fet un gra massa, que sembla que Dickens hagi plagiat a Carner. Tot i això, crec que la traducció "artística" de Carner reclama una justa contextualització. I haurem de parlar de les llengües (i cultures) perseguides, maltractades o cosa semblant. Les que, dissortadament, no han tingut una vida plàcida.
    I si saps anglès...no saps la sort que tens i com te l'envejo.

    ResponElimina
  8. ai matildinha no em fa por Carner, i menys després de llegir les Cròniques originals, catalans a mi! pse ;P puc provar-lo ara i tornar-lo a provar després, que una sol ser viciosa de la cosa.

    En anglès sé demanar un bistec amb un munt de pèsols i cervesa. Ja sé que al cap de dos dies acabaria avorrint el bistec, els pèsols i mai la cervesa, però imagino que ja aprendria a dir qualsevol altra cosa menjívola en aquest temps. També puc dir pizza o sushi si s'escau ;)

    ResponElimina
  9. Bloom m'ha convençut : tornaré a llegir Shakespeare i Cervantes

    ResponElimina
  10. Molt bo, anònim!!
    plasplasplas i barretada.

    ResponElimina
  11. El gran Bloom (que sovint la vessa espectacularment) té tota la raó del món de relacionar Kafka amb Dickens. La primera novel·la (inacabada) de Kafka és filla directa de Dickens.
    Sobre "Great Expectations" no puc afegir res al que has escrit. Jo només sé que llegir Dickens és divertidíssim.

    ResponElimina
  12. Ostres, David, a tu no t'aniria bé passar per la biblioteca el dimarts 28 de setembre a les vuit del vespre? Ho dic perquè és el dia que fem la trobada per a parlar de les esperances, i molt em temo que farem curt de lectors que hagin acabat la novel·la. La rebuda seria de catifa vermella!!!

    ResponElimina
  13. Caram, Matilde, quin honor, de debò! A mi Vic em queda una mica lluny però t'agraeixo molt la invitació. Lamentablement el dia 28 a les 8 estaré parlant davant d'una colla de pares avorrits sobre com han de fer-s'ho perquè els seus fill estudiïn.
    I de debò que hi ha gent que queda per parlar de Dickens? Això és com un somni fet realitat! Aquest país no va pas tan malament com creia!
    A veure si algun altre dia hi puc passar, em faria molta gràcia!

    ResponElimina
  14. N'aquest món hi ha gent per a tot, David!!

    ResponElimina