paraula de bloom

Todo pasa en la obra de Dickens, en la que las coincidencias son la ley de la vida; mejor: no hay coincidencias en Dickens, así como no hay accidentes en Freud.
Kafka amaba a Dickens porque reconocía como suyo ese cosmos sobredeterminado cabalísticamente. El castillo parece la libertad misma en comparación con Casa desolada, en la que cada acontecimiento y cada relación han sido predeterminados y todos los presagios se cumplen.
John Ruskin alabó el “fuego escénico” de Dickens, y lo cierto es que el prolongado suicidio que representaron sus exhaustivas lecturas –el logro más sobresaliente del drama victoriano- le permitió a Dickens ser él mismo. El genio de Dickens era ese “fuego escénico”: Hamlet permea todas sus novelas. Después de Shakespeare y de Chaucer, Dickens –junto con Jane Austen- es el gran poblador del mundo. Y qué bueno que tantos de sus personajes sean grotescos: habría que mirar a nuestro alrededor...

Harold Bloom. "Charles Dickens". A: Genios: un mosaico de cien mentes creativas y ejemplares. Anagrama, 2002. P. 898.

Com va recomanar William Hazlitt, rellegir llibres vells és la forma més elevada del plaer literari i ens instrueix en el més profund dels nostres anhels. Solia rellegir Pickwick dues vegades l’any, la qual cosa va comportar fer-ne malbé unes quantes còpies. Si això era una evasió, m’alegrava evadir-me, encara que cap del Pickwicks no em va atorgar l’alegria de la identificació. En el món caricaturesc i grotesc de Dickens, en general el lector no és invitat (ni temptat) a fusionar-se amb els personatges, que comparteixen més coses amb els dibuixos i còmics de Ben Jonson i Tobias Smollet , que no pas amb els homes i les dones de Shakespeare. Tanmateix, hi ha personatges complexament introspectius en Dickens, sobretot Esther Summerson de Bleak House i Pip de Grans esperances. Pip, sens dubte el personatge més introspectiu de tot Dickens, m’és especialment útil per als objectius d’aquest llibre. Per entendre Pip i tots els seus matisos s’ha d’haver llegit bé Grans esperances i és un bon començament de com hem de llegir una novel·la. [...]

¿Com hem de llegir Grans esperances? Amb els elements més profunds que trobem en les nostres pors, esperances i afeccions: l’hem de llegir com si poguéssim tornar a ser nens. Dickens us invita a fer-ho i ho fa possible; potser aquest és el seu do més gran. Grans esperances no ens porta cap a la sublimitat, com fan Shakespeare i Cervantes. Ens vol retornar als orígens, per molt dolorosos i culpables que puguin ser. L’atracció que desperta la novel·la sobre la nostra necessitat infantil d’amor i de recuperació del jo és gairebé irresistible. El perquè s’ha de rellegir aleshores és evident, per retornar a casa i per guarir el nostre dolor...

Harold Bloom. "Charles Dickens: Grans esperances" A: Com llegir i per què.

Empúries/Anagrama, 2000. P. 156-159