dissabte, 23 d’octubre de 2010

gossos i miralls

Els esposos Arnolfini. Jan van Eyck. 
Las Meninas. Diego Velázquez. 







10 comentaris:

  1. Potser els meus dos quadres preferits :) (em sembla que a la National Gallery encara hi ha el bassalet de babes que vaig deixar al davant del Van Eyck :P)

    ResponElimina
  2. Ai, els Arnolfini, un dels meus primers amors!

    ResponElimina
  3. Una teoria diu que els Arnolfini van ser pintats després de la mort d'ella, i per encàrrec del marit que volia conservar el record d'un instant. Sembla que a la pintura hi ha pistes que ho indiquen, apart de documents, etc. Si fos així, l'obra encara resulta més fascinant i deu assenyalar un moment brutal de la història de la pintura. Fa bo de veure fins i tot en aquesta pantalleta.

    ResponElimina
  4. Tictactictac.
    El proper dimarts ja és la trobada i encara no he parlat de la síndrome d'Asperger. Tinc molts gossos a la màniga, però em temo que no podrà ser. Volia parlar de Flush, de la Virgina Woolf [Flush: A Biography, 1933. Barreja de ficció i no-ficció és una imaginativa biografia del gos d'Elizabeth Barrett Browning. Un monòleg interior des del punt de vista d'un gos, vaja]; de Tombuctú, de l'Auster, la vida d'un home explicada pel seu gos; de King, de John Berger...
    Ah, i aquest gos de Goya, que m'al·lucina...Palles mentals, que diria el nostre estimat (i ara silenciós anònim). A gosart, amics, que la vida és tan breu.

    ResponElimina
  5. Jo també havia estat temptat de dir alguna cosa sobre la síndrome d'Asperger, que he pogut viure a l'aula i ja van dues vegades. En un dels casos, un nen absolutament brillant que als vuit anys et podia explicar històries i mites de l'antic Egipte. Després també li passaven altres coses, és clar, però no cal burxar.
    El nen en qüestió es negava a parlar en català amb els mestres, i a tots se'ls dirigia en castellà. Excepte a mi, que era el seu profe de castellà. A final de curs em va regalar un ram de flors pintades sobre una cartolina, amb detalls i colors al més pur estil naïf.

    ResponElimina
  6. (Continuo trencant la promesa)
    el gos de Goya, Matilde, el trobo una joia (palla mental 1)
    però jo sóc més de gats(p.m. 2)
    tot i que m'interessa, i molt, això de l'Asperger, però no m'atreu gaire el llibre de Haddon, francament (p.m. 3) (estic refugiat a can Proust (i 4))

    ResponElimina
  7. A can Proust hi ets de fa molt, no? Tota? Sencereta? À la Recherche, vull dir.

    Ja sabia que ets de gats, diré més, que tenies (no sé si encara ho conserves)el costum d'antroponominar-los. Tinc una memòria brutal per a les foteses.

    Dilluns, Asperger.

    La millor promesa, la trencada.

    ResponElimina
  8. Aquesta pintura és totalment brutal. Record que el primer pic que la vaig veure i, com tu ara, algú em va evidenciar els minúsculs detalls del petit mirall, em va copsar. Una obra mestra.

    ResponElimina
  9. Malgrat totes les coses que fan d'aquesta pintura una cosa única, a mi continua impressionant-me la cara de mala llet d'ell, i la, diguem-ho així, extranya cara d'ella; sembla una animal que s'haja metamorfossejat en dona (i no dic res del pentinat d'ella, que pareix tret de l'infern).

    ResponElimina
  10. Hola, Vida, i benvingut, P. Maró.

    Realment no semblen d'eixe món, aquest parell. El pentinat d'ella, a la moda. Es veu que es rapaven el front i amb els laterals es feien aquesta mena de banyetes.
    El quadre, carregat de simbolisme, d'elements al·legòrics. Si feu una volteta per la xarxa ho comprovareu.
    Ara, a mi el que m'agrada molt és la inscripció: "Johannes de Eyck fuit hic. 1434".
    No "van Eyck va pintar aquest quadre", sinó, "va ser aquí".

    El gos dels Arnolfini: un parent del gos d'atura del Pirineu.
    El de Las Meninas: mastí espanyol.

    ResponElimina