divendres, 22 d’octubre de 2010

anatomía de un guisante de javier cercas

Javier Cercas. Anatomía de un instante. Mondadori, 2009.


La darrera novel•la que havia llegit de Javier Cercas, la velocidad de la luz, m’havia deixat un regust agredolç pel que em semblava un “aroma Auster” massa evident, per això vaig iniciar la lectura d’aquesta amb certes reticències. Reticències que ben aviat es van evaporar, al mateix temps que recuperava les sensacions viscudes llegint Soldados de Salamina, novel•la amb la que aquesta està íntimament lligada per la figura de l’heroi, aquest cop inspirada en aquest article de Hans Magnus Enzensberger. El títol es prou significatiu del que es troba al text: una acurada dissecció d’un moment concret de la història recent esdevingut en una situació violenta provocada per un escamot de guardiacivils a l’hemicicle del Congrés de Diputats el dia 23 de febrer de l’any 1981, l’autèntic final (segons algunes interpretacions) de la transició. Un veritable pèsol a l'olla dels intents involucionistes de l'època.
L’autor interpreta els antecedents (que ell anomena placenta) del cop, detalla les angoixants hores que durà el segrest, la posterior negociació i el desenllaç. El que més m’ha agradat, però, són els personatges, els retrats que l’autor fa de Suarez, Gutierrez Mellado, Carrillo, Armada, Milans i Tejero. Anatomía de un instante és una crònica en forma d’assaig que transcendeix la política. Poden ser qüestionables les opinions de l’autor sobre l’efecte posterior del cop, la que fa sobre el significat real de la transició com ho són, de fet, totes les interpretacions històriques, però, durant la lectura, res ens fa perdre de vista que ens trobem devant d’una autèntica meravella que no us podeu perdre.
Al final, l’autor es pregunta perquè s’ha entestat tant temps en un tema com aquest, i troba la resposta en la mateixa pregunta: Suarez representa com ningú la generació del seu pare, generació formada en ple règim franquisme entre l’adulació el servilisme i la por.

38 comentaris:

  1. Pos a mi La velocidad de la luz és la novel·la que més m'agrada de Cercas, Mitch, molt més que El soldado de la mina, que deia aquella. Pot ser sí que put a Auster, però com que també m'agrada el de Brooklyn, el tuf no m'ofen. Un parell de sobrevalorats, ja m'ho veig a venir. Clar que a mi me la bufa.

    ResponElimina
  2. El Cercas és un dels penus pendents. Ara ja no sé què fer... M'il·lumino amb la llum? M'enfosqueixo amb la mina? O em quedo aquí un instant?

    Buff, crec que el divendres m'afecta...

    ResponElimina
  3. penus? penus?
    meus!
    tic fatal...

    ResponElimina
  4. Robert, l'acabo de llegir i també m'ha agradat. Suposo que en parlaré la setmana vinent.

    ResponElimina
  5. Veí de les Corts22/10/10 12:00

    Jo el tinc pendent, eterno pendiente, la Anatomía del instante. Els altres, sí me'ls he llegit, però a mi, Cercas, m'agrada, però hi ha alguna cosa que no m'acaba de convèncer. Deu ser aquest el motiu perquè continuo llegint-lo. Cuida't la pota, Robert!

    ResponElimina
  6. ..ei, salutacions a totes i tots desde Cicely...


    ..Allau, què et sembla el capítol on es compara el futur Duque amb el General de la Rovere? a mi m'agrada molt....i, bé, és un gran llibre que no es pot considerar novel·la però ue em resisteixo a dir-ne assaig o crònica, la manera que tracta els personatges ho acosta a la novel·la,...

    ResponElimina
  7. i el "guisante" on surt?

    ResponElimina
  8. ...a la línea 14 del comentari...

    ResponElimina
  9. jopeta perdona :P he estat incapaç de lligar "pèsol" i "guisante", realment veig que em cal el cap de setmana :D

    ResponElimina
  10. Robert, tens tota la raó que La velocidad de la luz fa tuf d'Auster improvisat. A mi no em va deixar regust agredlç, sinó gust de no-res, directament. Em temo que aquest home sofreix aquella síndrme terrible, i que els soldats de Salamina (el seu èxit) el van esterilitzar. Tot i això, l'anatomia del pèsol tinc entès que conté una visió necessària de la transició.

    ResponElimina
  11. (Sóc el torrac*****, covard, puta,cridaner, osonenc,pobret-que-creu-que-la-tele-només-fan-poqueria, que no té sentit de l'humor, etc.) :
    SI NO HI HAGUÉ TRANSICIÓ COM HI POT HAVER LLIBRES SOBRE ELLA ???

    ResponElimina
  12. Ei, put a Hyde!!
    Mos hauríem de parlar (si ets tu, clar, sinó, passo la cabra, que de "rarus" ja en vaig prou servida, gràcies). Ho dic per dues raons: a) perquè encara et devem un Pynchon, i això no pot ser, b) ara que ja s'acaba El curiós incident del gos... hauríem de començar a parlar de L'estrany cas..., no?
    Si no ets tu, doncs dispensa, espero que t'hagi agradat Indagacions d'un gos, que et trobis bé de salut i blablabla.

    [SOBREVALORATS!!, no? Això m'ho has de concedir, si et plau]

    ResponElimina
  13. Anònim, has usat un argument vell i impecable, al qual li afegiré dues postil·les: si no hi hagués hagut nazis, com haurien pogut filmar La llista de Schindler o El gran dictador? Si no et morissis, no podrien escriure't un bell epitafi.

    ResponElimina
  14. Lluís, estic d'acord amb tu respecte al llibre de Cercas....no entenc el comentari del troll anònim quan diu que no hi hagué transició,..no només hi ha llibres que en parlen sinó sèries de televisió (perdó, és cert que no la deu veure), cursos universitaris a tot el món, referències de tots els paísos que surten de dictadures i ..però, no, aquí no hi va haber transició,....ver para oir, o era oir para ver?
    jo no crec que siguis torac*****, anònim, de veritat, simplement opines de coses que ignores (em refereixo a la tele no a la història), estic segur que si haguéssis vist el tretzè episodi de Doctor enAlaska (p.ex.) canviaries d'opinió....

    ResponElimina
  15. Sil·logismes hipotètics!! Bells epitafis!! Me'n vaig a fumar. Feu bondat, siusplau. Aneu amb compte, que al final ens tancaran la barraca.

    ResponElimina
  16. Bé, que l'anònim no vulgui dir que la transició encara estar per fer, que allò tan modèlic on no va córrer sang no val per res. Dic jo, eh.

    ResponElimina
  17. Els qui us creieu aquesta democràcia,clar que hi ha hagut transició,renovació, modernització, etc. Per als qui no ens ho creiem, el rei és l'hereu de Franco i no s'ha fet cap judici, ni ètic ni jurídic ni social, ni menys encara polític, als franquistes, tots ells reciclats en demòcrates (Martin Villa, criminal governador civil de Barcelona des del 74 ara és president d'Endesa, i només és un exemple !. Quant als qui mireu la tele, no us cregueu tant el que prediquen els noticiaris.

    ResponElimina
  18. Els anònims no ens morirem mai, Lluís ! O si no, pregunta-li a l'autor del Lazarillo, que segur que no té cap epitafi.

    ResponElimina
  19. Per a mi, Matilde, tot això d'internet és un joc, i en ell no em prenc massa seriosament re, en general, donat que, amb tots els respectes, hi aboquem més palles mentals que opinions meditades. A part d'"anònim" i covard, m'agradaria no tenir una identitat concreta en aquests espais, però en la vida civil, seglar i mundanal, sí, m'has pillat, sóc el que coneixeu com a MV.

    ResponElimina
  20. Coi, Anònim intrigant, podies haver començat per dir que eres un pessimista i un nihilista, i no t'hauria molestat amb la meva resposta. No puc estar-me de dir que tens part de raó, però aquesta part em temo que et fa perdre els papers. En fi, pensa que a la vida hi ha moltes altres coses interessants, i que segur que en saps alguna.

    ResponElimina
  21. Jo hi aboco palles per força, perquè d'opinions meditades no n'he tingut mai, que sóc molt superficial, anònim. Ara, tu te les empasses. Si més no, de tant en tant, oi?
    Bé, no passa re. Sempre ens quedarà Kafka.

    ResponElimina
  22. La metàfora de Emmanuele Bardone transmutat en el general De la Robere es bastant usual en la èpica i en la història. En López Burniol en diu la síndrome Companys, en referència als fets del 6 d'octubre de 1934, quan el President Lluís Companys, empés més per les circumstàncies que pel seu propi convenciment, proclama l'Estat Català i diu a continuació: "A veure si ara també direu que no soc catalanista".

    ResponElimina
  23. Volia dir "De la Rovere"

    ResponElimina
  24. Ai, gràcies Brian. Por fin alguien que ha venido a hablar del libro, que diria l'Umbral.

    ResponElimina
  25. A disposar. Es que a mi els trolls, com t'ho diria... no em motiven.

    ResponElimina
  26. Sí, Matilde, suposo que ens empassem l'ham mútuament.
    I també perdo els papers més sovint del que voldria, Lluís ;no m'agraden els clips ni les grapes, i tinc alguns llibres que se'm desfan pel llom i cauen les pàgines. Això sí, no solen ser pèrdues definitives ; gairebé sempre ho recupero tot.
    Això de troll va per mi ?

    ResponElimina
  27. I una puntualització: ni nihilista ni pessimista, l'anònim NO ÉS.

    ResponElimina
  28. Brian: et motivin els trolls o no, la frase de Lluís Companys és més complexa del que sembla. És possible que tingui diverses interpretacions i potser la més comuna és la que dius, perquè que li negues "convicció" i li dones "circumstàncies" a canvi. Sol ser habitual dir que Companys era un català "tebi" i en definitiva poc nacionalista. Suposo que perquè pactava amb tothom, inclosa la FAI, i perquè era federalista. Com que jo sóc encara menys nacionalista que Companys (i també federalista), sempre he pensat que aquesta frase és una ironia.

    ResponElimina
  29. I per acabar de fer-me més el plasta, Lluís : per a mi no calia tota la filmografia redundant i pesada sobre el nazisme, amb l'excepció, si de cas, de la sublim "To be or not to be" - de fet una peli sobre les aparences i identitats, justament, més que no pas sobre els hitlerians -. Jo, de fet, deixaria el tema per a les sèries de televisió.

    ResponElimina
  30. I com que a l'anònim, de tant en tant, li fa vergonya el que escriu i és covard de mena , torna a retirar-se una temporadeta.

    ResponElimina
  31. Després direu de la fidelitat dels gossos...

    ResponElimina
  32. Doncs mira, anònim, jo et dono la raó: de plasta n'ets un munt.

    La transició no va ser bona, però va ser. No va contemplar la reparació a les víctimes ni el càstic als culpables, però va ser. NAturalment arrosseguem tots la mala gestió de tot allò. Però els fets van passar, i justament per això n'arrosseguem les conseqüències. Els processos de justicia transicional ho tenen clar, hores d'ara... Espanya va fer un mal procés i per això estem com estem (i la que ens espera). Això no vol dir que no se'n pugui parlar.

    ResponElimina
  33. Doncs jo el 23-F tenia 15 anys, un jersei nou (preciós, el jersei, preciós; encara em sembla que el veig) i havia quedat. Era una cita molt important. Importantíssima. No em van deixar sortir i em vaig emprenyar com la mona que era. La iaia se'n va anar cap al restaurant del costat de casa seva i va tornar amb un sac de pa sec, "per si de cas", deia. Si arribo a tenir una pistola a mà, al "se sienten, coño" se li acaben les penes d'aquest món. Moments històrics a mi.

    ResponElimina
  34. (Trencant la promesa de retirar-me pel foro)
    El 23-F un servidor i molts altres companys érem objectors de consciència i ja estàvem preparant les motxil.les per fotre el camp.
    Jo no dic que no se'n pugui parlar - si no què estic fent ara ? -, però sembla que la "transició" l'hagués fet el poble lliurament i conscient, quan, per a mi, el van fer els polítics als camerinos del seu teatre parlamentari, mentre es canviaven d'americana i pactaven les poltrones on seurien després.

    ResponElimina
  35. No si al final t'hauré de donar la raó. Com m'haig de veure, perlamordedéu.

    ResponElimina
  36. Pos a mi La velocidad de la luz me la vaig disfrutar quan va eixir, i bé pos mira. La esta del 23F casualitats de la vida que vaig fer escala ahir a l'aeroport de Tenerife i ja no sabia quina revista més comprar-me i els llibres que portava ja me'ls havia acabat i mirant en l'única tendeta un mostraoret d'eixos giratoris tot ple de llibres en alemany, que dius caguenlhostia, i allà estava Anatomía de un instante i dic toca, me l'emporte, però em vaig quedar adormideta en l'avió al poc de començar-lo quan parlava de l'Ansón i ara a saber on està, que hasta d'ací per lo menos una setmana jo no em pose a desfer les motxilles.

    ResponElimina
  37. deixa les motxilles, que a lo millor has de tornar marxar d'aquí poc i no val la pena tanta revolució, dic jo.
    I saps què, m'acabo d'adonar que de tots els que han deixat rastre en els comentaris aquests de la anatomía ETS L'ÚNICA QUE ENCARA NO HAVIA NASCUT!!! josíquemcaguenlhostia, que m'ataca la ciàtica que ni t'explico.
    I quin gustet llegir-te, que se't trobava a faltar molt, prou que ho saps.

    ResponElimina