dilluns, 29 de novembre del 2010

en ruta


 Han passat vint-i-nou dies, crec, des que vaig omplir el meu sarronet amb una cabeça d'alls, un manat de verdolaga, una pastilla de sabó Lagarto i una estaca, em vaig penjar al coll una creu com les que duia la Madonna als vuitanta, i, perfectament equipada, vaig sortir de casa seguint les passes d'Antoni de Montpalau, científic d'extraordinari valor. Han set uns dies molt intensos que m'han dut a fer una ruta per Catalunya, que riu-te'n de les que feia Labordeta, en pau descansi. Ho tinc tot anotat:  l'Ordal, Vilafranca, l'Arboç, el Gornal, El Vendrell, Altafulla, Tarragona, Reus, Falset i Pratdip. Ara travessa l'Ebre per Miravet, fent cap a Gandesa via Corbera, Horta de Sant Joan, Arnes, Vall-de-roures, els ports de Beseit, la Salsera, i Morella.
Apa que no tenia ganes d'anar a Morella, jo, i per culpa de Jesús Moncada i la seva Estremida memòria, on hi sortia un jutge (no, en Perucho no, un altre) que viatjava, a pas de mula, de Casp a Mequinensa, fuetejat per un cerç esmoladíssim, les espatlles cobertes per una manta morellana. Sempre més n'he volgut tenir una.

Morella, la Vall de l'Encantada. Torna  travessar l'Ebre, ara per Flix, i cap a Berga passant per la Pobla de Cérvoles, la serra de la Llena, l'Albi, Vallbona de les monges, els Hostalets, Calaf i Berga. La Pobla de Lillet, Castellar de N'Hug, castell de Mataplana, Castellar de N'Hug, cap a la frontera de França, Ripoll i Vic, que aquí és on he abandonat la comitiva, que continuava cap a Barcelona. "S'ha acabat, Matilde, tot en la vida s'acaba. Vostè tornarà als seus llibres i jo a les meves plantes", m'ha dit l'Antoni de Montpalau, a tall de comiat. Se'l veia emocionat.

I ara toca repassar els fets, sense contar la veritat, que em tractarien de boja. Començant pel temps que he set fora de casa, que el que semblen vint-i-nou dies són un any i nou mesos, comptats des de la cèlebre festa organitzada en honor de la Sand i en Chopin a casa del marquès de La Gralla (novembre de 1838), fins el moment en què vam deixar al general Cabrera a la frontera de França (juliol 1840). La ficció ho té, això. Despista.

Desfaig la bossa. Herbes i herbetes, un bolet, una pedra, un exemplar del Itinéraire descriptif de l'Espagne de Laborde, el sabre del general Cabrera, mitjons bruts, l'inefable manta morellana, la cabeça d'alls ben grillada, una flauta-liberal, els pantalons d'exploradora del Zara que em va deixar l'Eulàlia en un estat lamentable, que els hi han sortit unes taques que, si rentant no marxen, seran forats. Cal lamentar la pèrdua de la meva navalla suïssa multiús, herència del meu oncle avi Daniel Macía Baldonedo. L'única esperança que em queda és que la tingui en Lluís Bosch. Fa dies que no en sé ben re, que ens vam separar a l'altura de Ripoll,  ell entestat a fer cap a Llers, a resoldre uns seus assumptes, i jo, cap a casa falta gent, somiant una banyera on estovar la mà de pols que he arribat a acumular. "El trenta a Vic, Lluís". "Allà hi seré, no pateixis". 
Tant de bo em porti la navalla.


11 comentaris:

  1. Despistar-se així és un plaer! Mira que separar-vos a Ripoll... Sort que demà és dia trenta.

    ResponElimina
  2. Ai, sí marta, quina experiència! Si pogués, t'explicaria coses del sr. Onofre, vampir encantador. Tot un galà, barreja de Béla Lugosi i Arturo Fernández!
    I saps, no em calien tants amulets, que el pobre home havia desenvolupat una al·lèrgia alimentària, de tant escolar víctimes amb l'Rh A+ (el meu!). En fi.

    Sí, demà és dia trenta. Tant de bo no nevi, que si a la ficció no cal aparcar ni tancar el cotxe amb clau, la refotuda realitat, per contra, és molt més exigent.

    ResponElimina
  3. Ha estat un plaer acompanyar-vos en el trajecte tot i que he fet marrades a estones, que una es despista i li agrada fer tombs. I de vegades una es despista i molt, que els tombs de vegades et duen quilòmetres enllà, a berlinejar una mica. Ves per on.

    M'alegro que els pantalons t'hagin fet servei. No pateixis si els surten forats, els dono per ben emprats: al cap i a la fi els vaig comprar a bon preu i ni s'ho imaginaven que farien un viatge tan fructífer com aquest!

    Donen ganes de fer cap a Vic, demà.

    ResponElimina
  4. Ara m'has mort, i el vampir anava dient "chatín, chatina"? :P ai mare! I mira que n'hem xalat d'anar amunt i avall amb uns i altres. Si és que qui no es mou és ben bé perquè no vol! ;)

    marededéusenyor! treu la cabeça d'alls! paraula de pas: UNCRIM. T'ho juro pormihmuertottó, glups!

    ResponElimina
  5. Doncs apa que no m'han fet servei, Eulàlia, amb tantes butxaques i velcros!!

    Si t'animes, ja saps, carrer Arquebisbe Alemany, 5. Catifa vermella!.

    ResponElimina
  6. Sí, "xatina" i "reina", em deia, Clidi. I de tant en tant un "xrrp", que era més un tic que altra cosa.
    Res de cabeça d'alls, vaig a cercar els exorcismes de Verdaguer.

    ResponElimina
  7. La mare del Tano!
    "Se'l veia emocionat" -veig que dius...
    Ni més ni menys que jo, després de resseguir (dalt d'una catifa verdegueriana) l'extens sobrevol que ens proposes.
    I és que engrandir la magnitud del món no és a l'abast de tothom.

    ResponElimina
  8. Mare de déu! Abans que res em toca felicitar-te per l'apunt, però és una felicitació a l'estil de les que vaig veure anit, "felicito el guanyador" amb la boca petita. Sincerament: vols dir que no podries fer tu mateixa la presentació d'en Perucho?
    Ja que se'm considera despistat en direcció a Llers tot perseguint un vampir, l'excusa seria ben bona.
    Em demano (i em dono) permís per a imprimir el text, i si em quedo en blanc com a mínim tindré un lloc on agafar-me.
    I per cert: la teva navaja es va quedar clavada al costellam del Comte Estruch. No estic segur que una navaja suïssa pugui liquidar el dip, però per provar-ho que no quedi. Ho sento.

    ResponElimina
  9. La ruta és mèrit de Perucho, Girb. Jo m'he limitat a seguir-la, amb entusiasme, això sí.
    Ai si jo te'n pogués parlar de tot el que he vist...puces i bolets descomunals, l'extrema verdor de Pratdip, l'alterós campanar de Gandesa contemplat des d'un revolt del camí, l'ocre de la terra a Morella..coses així. Sí, el món està refotudament ben fet.

    ResponElimina
  10. Lluís, company, pot ser sí que podria, no ho sé, en tot cas, si neva no em quedarà cap més remei. Per si els flocs, aquesta tarda portaré una dotzena d'ous a les clarisses.
    Hem de rematar la peruchiada comme il faut. I després, ja saps, aquella mica de tristesa. Serà inevitable.

    ResponElimina
  11. Això de la navalla si que em sap greu. Em consola saber que, almenys, ha tingut un final heròic.

    ResponElimina