dimecres, 1 de desembre de 2010

l'undemà




Ahir ens vam trobar per parlar de les històries naturals, segurament la novel·la més coneguda de Joan Perucho. La tertúlia va estar moderada per Lluís Bosch autor del bloc Mil Dimonis i bon coneixedor de l’obra de l’autor a qui agraïm la seva amable disposició per estar amb nosaltres.
Érem força colla, uns vint, i a tothom -per una o altra raó (tot i que no va ser unànime)- va agradar l’obra; alguns van haver de fer esforços per passar el primers capítols però després de l’esforç van trobar que valia la pena. Per començar, en Lluís va comentar un llibre d’Alfonso Sastre (la noche lúgubre) on, en el pròleg, d’alguna manera, l’autor
-prototipus d’intel·lectual combatiu-, es justifica per haver escrit un conte de vampirs, temàtica poc adient per un autor compromès. La seva actitud durant el franquisme el va convertir en una figura políticament incòmoda a finals dels anys setanta i segurament es podria afirmar que la seva qualitat, tant com a poeta com a narrador, mereixia un altre tipus de reconeixement.
Aquesta és una novel·la poc corrent en l’obra literària dels anys seixanta, sobretot per que tracta la realitat no d’una manera “social” sinó fantàstica. No obstant en Lluís ens va fer adonar que si hi ha algun element connector com per exemple la voluntat que hi troba de reivindicar la llengua catalana; el protagonista pràcticament recorre tota la geografia catalana en la seva odissea vampírica. La novel·la conté el món de Perucho, un món de fantasia i imaginació que també trobem en la resta de la seva obra.
Ambientada en les guerres carlines de meitat del segle XIX, la novel·la barreja tant bé els elements històrics amb la ficció que a vegades porta el lector al terreny de la confusió. El llibre recull els tòpics de la literatura fantàstica però hi afegeix un humor que generalment manca en les obres d’aquest gènere, per exemple quan es parodia el llenguatge erudit i científic de l’època. A la tertúlia es va dir que sembla que a l’autor no li interessi gaire la psicologia dels personatges, que es defineixen no tant pel què pensen o el què són sinó per les seves accions és a dir pel què fan, com els herois de la literatura medieval.
Els assistents van parlar de la novel·la com la visió i concepte de la vida que té l’autor (J), també que pot representar un viatge iniciàtic de l’agosarat naturalista (MU) i que l’anècdota del vampir no és el més important del trajecte.
Al final, en una poc habitual ronda final ( i després diuen que no sé rimar), va semblar que havia agradat força i que molts volien continuar llegint altres novel·les de Joan Perucho


A més dels coneixements sobre Perucho i la seva agradable presència, en Lluís ens obsequià amb un grapat de sugus ja que celebrava un dia important en la seva vida, moltes gràcies Lluís, ...per tot.

27 comentaris:

  1. Oh, però al final en Lluís va venir de paisà, quina decepció!

    ResponElimina
  2. Jopeta! i sugus! i jo sense :( znif :_(

    L'Allau té raó: decebedor pel club de fans :)

    ResponElimina
  3. Ep, els Sugus els vaig posar jo, mal m'està el dir-ho. Per cert, ja no són el que eren.
    Tornaré, que tinc coses a dir, passa que ja se m'ha parat el cap. No funciona.

    ResponElimina
  4. ...sorry MU, jo com que els vaig trobar tant freds pensava que venien d'allà enllà...

    ResponElimina
  5. Admeto haver decebut el respectable, per haver-hi anat de paisà. Però tinc dues coses a dir: baixava directe des de l'escola, en un Bellver amb un pam de neu (els mitjons estaven lleugerament humits, glacials). I d'altra banda, puc assegurar que la roba interior era canònicament gòtica.
    Els detalls del viatge apareixeran properament al bloc d'un servidor, quan ho hagi digerit bé. Però puc avançar que el viatge de tornada va satisfer totes les espectatives: boira intensa, camions accidentats i policies, gel a la carretera... Vora Cercs, en un revolt molt tancat, vaig entrellucar una figura blanquinosa em feia senyals amb la mà. Però no em vaig aturar. La dosi de fantàstic estava completament assolida i no me'n calia més. Fantàstic perquè havíem parlat del gènere, i fantàstic perquè m'ho vaig passar molt bé, fantàsticament acollit i acompanyat.

    ResponElimina
  6. Avui, amb tots vostès, The Mitchum returns! Ja era hora.

    ResponElimina
  7. Ai, Lluís, jo, si pogués, faria la versió oficiosa. Darrerament em passa que la bona és la que no escriuré mai. Àgrafa que és una pa sus cosas!

    ResponElimina
  8. Doncs no res, Matilde, ja saps que els Mil Dimonis es presten a tota mena de coses oficioses. Espero que tard o d'hora t'hi posis, i que d'alguna manera arribis a dir-ho.

    A banda d'això, m'oblidava de dir que feu arribar la meva bona impressió als socis del club de lectura.

    ResponElimina
  9. Ara és quan, després de tot el pelsac que han donat amb Perucho, jo confesse (ante dios todopoderoso y ante vosotros, hermanos) que al bon home no l'he llegit mai. Li posaré remei els pròxims dies.

    Allau, què com va Lluís quan no va de paisà? Què com havia d'haver anat?

    ResponElimina
  10. No passa re, comtessa, que jo donava pelsac i tampoc l'havia llegit mai! No sé com va Lluís quan no va de paisà, perquè no ens havíem vist mai, que ens vam desvirtualitzar allà mateix, "aquí te pill, aquí te mat", sense preliminars ni res. Ara, el tracte que vam fer deia que havia de venir de vampiressa.
    Espero que us agradi el llibre. Jo m'ho he passat molt bé, però clar, sóc d'aquella mena de gent que amb dues bombetes i un globus em munto una festassa que no vegi.

    ResponElimina
  11. Comtessa, havia d'anar de vampiressa (e3l rodolí era massa f`àcil, sorry).

    Veig que vau xalar de valent. Enveja, doneu.

    ResponElimina
  12. Adients haurien estat uns sugus de sang; no sé si calenta o freda. D'orxata segur que no, que cal ser valent per baixar a Vic carregat d'Històries.

    I ja sospiro per aquest futur en què puguem escoltar el podcast de les xerrades; i no crec ser l'únic.

    ResponElimina
  13. Girbén, ja triguen a fer-ho, oi?

    ResponElimina
  14. Comtessa, continuo amb el rotllo, perquè justament, i mentre llegia les històries aquestes, he pensat molt en vos, que éreu l'Antoni de Montpalau (ja sabeu com n'estic de delicadeta de les sinapsis).
    Ja ho vaig dir-ho l'altre dia, pa mi això del vampir i les guerres carlines és l'excusa del tramat. La cosa va de viatge iniciàtic,(Odissea, Kavafis, els que fan els herois de Chrétien de Troyes, i estos cuentos)un personatge se'n va pel món descobrint i acumulant experiències i coneixements que li seran profitosos per a la vida i que l’enriquiran en la seva experiència personal.
    I, de tant en tant, es va sentint el cant d'una au estranyíssima (tant que no existeix) que es diu àurea picuda. I sobre aquest cant, Perucho (el narrador, més ben dit) ens diu ja al primer capítol:
    "Era quelcom d'harmoniós i d'inefable, quelcom com l'amor i la fraternitat humanes o com l'amor a la ciència, i venia del cel o de les Illes encantandes".
    Doncs això, un viatge com el de Kerouack, però sense ni sexe ni drogues ni rock&roll, perseguint un vampir que no fa por, al contrari. Com si en Montpalau fes un Interrail als vint-i-pocs. Fer-se gran.

    ResponElimina
  15. Bell, MU, endimoniadament bell aquest esbós que has traçat; i la resta: misèries. MUac!

    ResponElimina
  16. Carai, que interessant aquesta xerrada. Però, i les fotos del Dip de Pratdip? jo si que profundiria en aquest tema

    ResponElimina
  17. Benvingut, Aris, els vampirs no surten a les fotos (tampoc es poden emmirallar, els pobres). És una gràcia que tenen.

    ResponElimina
  18. Ai, que avui he menjat llengua i encara vull afegir-hi una altra cosa.
    Que Les històries no és una novel·la de gènere. Ni parlar-ne. Res de novel·la gòtica o històrica o qualsevulla etiquetes d'aquestes.
    És una broma gegant i erudita. Com va dir en Lluís un dia, com el Quixot, parodiant les novel·les de cavalleries, doncs el mateix amb les novel·les de vampirs. Si no, de què tanta ironia, i aquest vampir que te l'enduries a casa, pobret. Ara ja sí paro.

    ResponElimina
  19. Crec que aquesta conclusió que explica la Matilde deu ser la més interessant a la que vam arribar entre tots.
    Ara bé, jo volia dir una altra cosa. He entrat per a autocontemplar-me o mirar-me a la foto. Esperava veure l'Antoni de Montpalau però m'ha semblat veure en Nosferatu, així tot pelat.
    Jo crec que això vol dir que és hora de plegar, que és com llàgrimes en la pluja, com diria en Roy Rutger Hauer.
    Cal anar cap a una altra aventura.

    ResponElimina
  20. La veritat és que jo, que et conec, he pensat que feies una pinta bastant peculiar, tan repelat. Gairebé ni et reconec. No vas anar de Vampiressa, però potser una varietat d'Onofre, sí.

    A qui se li acut repelar-se així, home, amb el fred que carda -que diuen els de Girona.

    Què vols dir exactament amb "una altra aventura"?

    ResponElimina
  21. Nosaltres, demà mateix, cap a l'institut Benjamenta de pet, que hi anem. Som terribles, no guardem cap dol, el mort encara calent, i au, Robert Walser.

    ResponElimina
  22. Així és com ho he llegit jo, això de Les històries, comtessa. Probablement qualsevol parecido con la realidad, blablabla....Però a mi què, oi?

    ResponElimina
  23. Bonics els dos comentaris de la MU. Ara si que em vénen ganes de llegir-lo. He anat deixant per més tard els apunts de Perucho i ara que no m'ho esperava... queixalada!

    ResponElimina
  24. Ai, Marta, compte amb els vampirs!

    ResponElimina