dissabte, 22 de gener de 2011

minutos musicales



....del mateix disc, Desintegration (1989), potser és millor el video de Lullaby, però aquesta és la meva cançó preferida del grup d'en Robert....que us dedico en aquest dissabte soleiat que ensumo.

5 comentaris:

  1. Ai, Mitchum de mis entretelas, pa foto la que acabo de recuperar (dins del caparronet, que la foto ves a saber on para). Hi surt una noia amb el monyo rapat i les ungles llargues, pintades de color fosc. Que no fos negre.
    I entre els "minutos musicales" i la novel·la que acabo d'aparcar ara mateix, que portava dues hores llegint al llit i ja em feia mal l'os de la cua, que m'ha atrapat i encara no sé el perquè, ni ho vull saber, crec, però la cosa és que hi surt aquella cançó de Joy Division, ja saps, la del Love Will Tear Us Apart, doncs res, que gràcies pel viatge, i que me'n vaig a fer una mica de planxa i pintura, que avui em pintaré els ulls amb una ratlla ben negra. Again.

    ResponElimina
  2. Ah, i que la novel·la es diu Primavera, tardor, etcètera d'una tal Marta Rojals. I que me'n compraré un altre exemplar, que l'haig de fer arribar a Finlàndia, a ca la comtessa d'Angeville. Sí.

    ResponElimina
  3. Robert, gràcies per aquest fragment de sempre benvinguda desintegració.

    Matilde, aquest el llibre que en Quinina deixava pels núvols. Així, està bé? Corro a prendre nota.

    ResponElimina
  4. És per culpa d'en Quinina que l'estic llegint, Allau!
    M'està passant una mica com amb Els jugadors de whist: l'estic llegint amb els budells. La cosa va de fer-se gran i tot això. Res de nou, cap pretensió literària. Fresc, fresc. Una noia de la Ribera d'Ebre que se'n va a estudiar a Barcelona que se sent com en terra de ningú, ni del poble ni de ciutat.
    I quant a la llengua, diguem-ne que la noia no ha perdut el seu patrimoni lingüístic. M'he cruspit 131 pàgines d'una tacada.
    Tant de bo t'ho passis ni la meitat de bé que jo, Allau!
    [Pensa, però, que jo vinc de Walser, Némirovsky i totes aquestes coses i ves a buscar les pinces. Com un gos d'aquells que han estat estacats molts dies i fot el camp corrents que no hi ha qui l'atrapi. Talment]

    ResponElimina
  5. El Disintegration egueix sent un dels meus discos de capçalera, que diuen. Mai no me l'acabo.

    ResponElimina