divendres, 25 de març del 2011

salvo montalbano i la intertextualitat


















No sé si cal la prèvia, però, per si de cas, diré que el comissari Salvo Montalbano és el protagonista d'una sèrie de novel·les i narracions curtes publicades per l'escriptor Andrea Camilleri. Montalbano treballa a Vigata (ciutat inventada que correspon a Porto Empedocle, diuen), Sicília. A estones resulta una estranya barreja entre Maigret i Carvalho. Viu sol, li agradar halar, llegir i el mar. Ah, i es diu Montalbano en homenatge a Manolo Vázquez Montalbán. Jo en sóc fan, d'entrada, perquè en matèria lectora no em puc (ni em vull) alimentar únicament i exclusiva de l'home sense atributs, per dir alguna cosa, em cal lectura de desengreix que deia l'altre dia la Valèria, i el meu KH-7 és la novel·la policíaca, i de sortida, perquè li he agafat carinyo, ves. A ell i a tota la colla. De vegades tanco el llibre i no us sabria dir si han mort algú o què carai ha passat. El cas és el de menys.
Per això, perquè li tinc flaca, és lògic que si remenant el lot de llibres mensual trobo un que es titula Sobre Wallander y Montalbano: la novela policíaca de Henning Mankell (aquest també m'agrada molt) y Andrea Camilleri, d'un tal Alejandro Casadesús Bordoy, piqui l'ham i el fullegi.
I el que trobo és un estudi seriós - un producte derivat de la tesi doctoral de l'autor- on s'analitza, des d'una perspectiva literària, aquestes dues figures de la narrativa policíaca actual. Els personatges, l'espai, la temàtica, la creació del suspens, les influències...i la intertextualitat, que és com dir les referències literàries a d'altres obres i que en el cas de la sèrie Montalbano són una constant que Camilleri utilitza amb tres finalitats ben diferenciades:  per a construir el personatge, per a contribuir en el desenvolupament de la trama i per fer una picadeta d'ull al lector. Aquí teniu uns quants exemples:

Va pensar, tal com sempre feia abans d'adormir-se, en la Lívia al seu llit de Boccadasse, a Gènova: era una presència que propiciava els viatges, tant si eren llargs com breus, cap a "the country sleep", tal com deia un poema de Dylan Thomas que li havia agradat força.
(El lladre de pastissets, ed. 62, 2000. P. 5)

Els senyors Bonsignore van donar per fet que es tractava d'un segrest i per tant van enquadrar cada cosa que veien sota l'òptica del segrest. Però les coses es poden i s'han de mirar des d'un altre punt de vista.
Bravo per en Gerlando Mongiardino! La seva explicació quadrava a la perfecció.
-Vostè ha llegit mai Borges? -li va preguntar en Montalbano.
-Què és, un llibre? -va replicar al seu torn, disgustat, en Mongiardino.
Hi ha persones així, que a la pregunta de si han llegit un llibre s'ofenen més que si els haguessis demanat si són amics íntims d'en Jack l'Esbudellador. 
(El primer cas d'en Montalbano. Ed. 62, 2006. P. 248.)

-¿Habéis mirado en el espejo?
-¡El espejo está atornillado a la pared!
-No digo si habéis mirado detrás del espejo, sino en el espejo. Se hace de la siguiente manera: se abre la puerta de la casa y se contempla reflejada en el espejo.
-¿Te has vuelto loco?
-O se hace lo que hacía Alícia: imaginar que el cristal es una especie de gasa.
-En serio, Salvo, ¿encuentras bien?. ¿Quién es esa Alicia?
-¿Tu has leído alguna vez a Carroll?
-¿Quién es?
Dejémoslo, Mimí.
(La nochevieja de Montalbano. Salamandra, 2004. P. 228)

¿Se puede ser policía de nacimiento, llevar en la sangre el instinto de la caza, como lo llama Dashiell Hammett, y al mismo tiempo cultivar buenas y hasta refinadas lecturas? Salvo Montalbano lo era, y cuando alguien le hacía la pregunta, sorprendido, él no contestaba. Una sola vez, que estaba de un humor negro, replicó de malos modos a su interlocutor [...]
Y ya puestos, le confesaré una íntima convicción. Si Leonardo Sciascia, en lugar de ser maestro de escuela, hubiera hecho oposiciones a la policía, habría sido mejor que Maigret y Pepe Carvalho juntos.
(Un mes con Montalbano. Salamandra, 1999. P. 139)

I si en volguessiu més, aquí trobareu un llistat detallat de les al·lusions a autors i obres literàries en l'obra de Camilleri.


18 comentaris:

  1. Jo vaig fer un sol intent amb en Montalbano. Vaig veure que n'hi havia molts i em vaig atabalar, però em va agradar. Bravo per Borges i per Leonardo Sciascia. Aquest últim també desengreixa, t'ho asseguro. Com un cop de puny.

    ResponElimina
  2. Un dia d'aquests hauríem de parlar de Dylan Thomas. I del Chelsea Hotel. I de Bob Dylan, posats a parlar.

    Never and never, my girl riding far and near
    In the land of the hearthstone tales, and spelled asleep,
    Fear or believe that the wolf in a sheepwhite hood
    Loping and bleating roughly and blithely shall leap,
    My dear, my dear..
    .
    Així comença In the Country Sleep.

    ResponElimina
  3. I d'Sciascia...sí, també n'hauríem de parlar.
    Pel que veig no hem de patir: tenim rotllo per estona.

    ResponElimina
  4. Ara que m'hi fixo, això "d'alimentar-se únicament i exclusiva de l'home sense atributs" té un no sé què de canibalisme.
    I si ho torno a llegir, sembla que vulgui dir que, de tant en tant, m'agrada menjar turmes.
    En fi.

    [rellegir l'apunt m'ha fet adonar que sordejo perquè jo no dic exclusiva, sinó exclussiva. Ho he corregit]

    ResponElimina
  5. Doncs tu ho has dit, però en efecte hi ha alguna cosa entre caníbal i freudiana. Ja se sap que l'inconscient diu molt més del què nosaltres voldríem.

    ResponElimina
  6. Ai, sí, l'inconscient, eixa bèstia. Doncs apa que no en tinc ganes de trobar-me amb el meu d'inconscient,jo, que l'obligaria a fer-se càrrec de la liquidació de l'IRPF, i ja veurias tu si se li acaben les collonades, per allò de continuar amb les turmes.

    ResponElimina
  7. Dr. Vilardekyll25/3/11 18:59

    Jo que sóc una mica raret - però no tant com el meu anti germà hyde - no em "desengreixa" gaire la narrativa d'intriga, per molt ben escrita que estigui.No he llegit Camilleri, però sí un parell de Montalbans i de Mankells, i malgrat que tenen ofici, que en saben, se'm fa una mica "déja vu" i em venen ganes d'anar de dret a les sis o set darreres pàgines i deixar-me de punyetes. En canvi, veus ? Sciascia o David Lodge o Barnes sí que els trobo divertits i no necessàriament "sense atributs"

    ResponElimina
  8. Cadascú s'estova el greix com pot, Doctor.
    I ara m'has fet pensar que no tenint prou amb haver de carregar amb la inconscient, també haig d'aguantar la Doctora Urbakyll, Mrs. Hyde, i la guai de la superjò (no sé si en tens, d'això).
    Massa gent, si vols que t'ho digui.

    ResponElimina
  9. L'hotel chelsea de manhattan.... home, en sé jo de cses d'aquest hotel... diuen que algú hi va beure 18 güisquis seguits, i clar, va fer pum...

    ResponElimina
  10. repum, i no vaig pas ser jo...
    aquest llibre, que és qui ho diu, és aquest: http://www.casadellibro.com/libro-hotel-chelsea-manhattan/1700518/2900001378704

    es molt estrany de llegir, massa críptic, no us hi atavaleu.

    ResponElimina
  11. Bé, és bo saber-ho, fgt. Gràcies per la referència.

    ResponElimina
  12. Dr. Vilardekyll27/3/11 14:49

    Aquest mític hotel que parles, Ferran, jo el vaig trobar per casualitat quan vaig anar a un cinema que està just al seu costat. Em va emocionar, pels meus referents culturals - Warhol, Nico, Leonard Cohen principalment, Janis Joplin -, però, pensant-ho bé, i rebaixant l'entusiasme, és pura mitomania inútil.

    ResponElimina
  13. Ai, Doctor, relaxa't i gaudeix de les teves emocions inútils. Tu que pots, deixa les "rebaixes" d'entusiasme pel teu antigermà, home.

    ResponElimina
  14. I parlant (mmm...) de referents, el meu del chelsea hotel i la joplin és aquest.

    ResponElimina
  15. Dr. Vilardekyll28/3/11 16:37

    Sí, també és el meu referent principal.
    I quan dic "inútil" o "entusiasme" no hi dóno massa valor a cap de les dues paraules - per què donem un valor positiu o negatiu a una paraula per sí mateixa ? si, per exemple, Pérez Reverte digués de qualsevol llibre que és "literatura", jo ho consideraria un error, venint de qui ve, per molt positiva que sigui la paraula -. I t'haig de dir que amb el meu parent, comparteixo la idea d'iconoclàstia. A
    partir de certa edat, vaig començar a pensar que la mitomania és una rèmora de l'adolescència, una mena d'acné cultural, mal curat, molest i una mica repugnant i tot.

    ResponElimina
  16. Pos serà mitomania repugnant (que no ho és, a mi el que em passa és que tinc molta memòria i prou) però a mi m'agrada molt la cançoneta aquesta del Leonard Cohen.
    Estàs carregat de punyetes, si vols que t'ho digui. I si no ho vols,doncs re, mutis i a la gàbia.

    ResponElimina
  17. miquel hyde28/3/11 20:01

    "carregat de punyetes"...mmmm...ara se'n diu així de la falta d'arguments ??

    ResponElimina
  18. De la falta d'arguments, no, Hyde, de la mandra que fa haver-se de posar a rumiar ara que si això que si allò; total, pa na.
    A banda, jo no estava parlant amb tu.
    Però mira, ja que hi ets, tu tens superjò, Hyde?

    ResponElimina