dissabte, 19 de març de 2011

van gogh, xe!


L'església d' Auvers-sur-Oise, 1890. (clic)


21 de  juliol de 1882 [218]

M'agradaria que arribares a copsar perfectament la meua manera d'entendre l'art. Per a arribar a la veritat, s'ha de treballar sense descans. El meu desig, l'objectiu que m'impose, és endimoniadament difícil; així i tot, no crec estar marcant-me aspiracions massa altes.
Vull fer dibuixos colpidors. [...] Busque, per damunt de tot, que qui veja la meua obra puga afirmar "aquest home sent coses amb intensitat, aquest home té una sensibilitat delicada", malgrat la vulgaritat que se'm sol atribuir -o justament a causa d'aquesta vulgaritat, comprens? Ja sé que pot semblar  pretensiós per part meua parlar així; però és precisament per no semblar pretensiós que m'he de dedicar a aconseguir el meu objectiu amb totes les meues forces.
Què sóc jo als ulls de la gent? Un inútil, un tipus extravagant, un home desagradable, algú que no té ni tindrà un lloc a la societat. Ras i curt: una nul·litat.
Doncs bé: admetem que siga així. El que vull provar amb la meua obra és que aquest tipus extravagant, aquesta nul·litat, té coses al cor. Aquesta és la meua ambició: una ambició inspirada menys en la rancor que en l'amor, més en la serenitat que en la passió. Encara que sovint visca envoltat de maldecaps, perduren en mi una harmonia i una música calmes i pures. A la casa més miserable, al racó més llòbrec, descobrisc temes per als meus quadres i dibuixos: un impuls irresistible espenta el meu esperit en aquesta direcció.
M'allibere cada vegada més de preocupacions alienes, i la meua mirada s'afina per copsar el costat pictòric de les coses. L'art exigeix obstinació: cal treballar sense descans i no cesar d'observar. Per obstinació entenc treballar sense interrupció, però també no abandonar la concepció pròpia per seguir les observacions d'altres.
Tinc fe, germà meu, que d'ací a alguns anys, o qui sap si algun dia més pròxim, podràs contemplar obres eixides de la meua mà que et valdran alguna satisfacció, després de tots els sacrificis que t'has imposat.
Últimament no parle gaire amb pintors. Però no me'n queixe: no és la veu dels pintors el que necessite escoltar, sinó la veu de la natura. Ara entenc perquè Mauve em deia, fa sis mesos: "No em parles de Dupré, parla'm del marge d'un camí o de coses així." D'entrada, pot semblar una afirmació brutal, però és completament exacta. Sentir les coses, sentir la realitat, és al capdavall més important que sentir els quadres; és un contacte més fecund i inspirador.


Vincent van Gogh. Cartes a Theo. Edicions 3 i 4,  2010. P. 149-150.



1 comentari:

  1. Felicitats a tots els Peps, Joseps i ases que hi ha per totes les cases! I a la srta. Pepis, que avui també deu celebrar l'onomàstica, dic jo.

    ResponElimina