dijous, 7 d’abril del 2011

l'undemà


Jo em vaig arrepapar al còmode seient gris i vaig tancar els ulls. 
L'aire de la campana de vidre s'agombolava al meu entorn i no em deixava bellugar.
Sylvia Plath




Com deu ser llegir La campana de vidre sense saber-ne ben res de la vida i miracles de la Sylvia?, es (ens) demanava l'altre dia en Miquel V. Enfrontar-se al text sense Hughes, ni forns de gas, ni pares entomòlegs ni lectures en clau feminista de l'obra, per exemple. Sembla ser que no ho sabrem mai perquè cap dels presents (un pilot, per cert, amb noves i participatives incorporacions, que sempre són tan benvingudes) no n'estava prou desinformat, o si ho estava (i va aconseguir fer una lectura "neta" de l'obra) va callar com un mort, que pel cas és el mateix. No es tracta de tornar a l'eterna cançoneta aquella de si, en llegir, és millor centrar-se en el text i prou, o, pel contrari, enfrontar-s'hi ben documentat sobre l'autor i l'obra. Hi ha qui viatja sabent exactament què visitarà, com i per què, d'altres tenen prou amb comprar el bitllet i  ja ens ho trobarem, Pepita. Hi ha qui, fins i tot, s'estima més sortir de casa sense destinació. I després estan els qui fan de turistes, és clar.

Tornant a la pregunta, cal dir que la vam aprofitar per mirar de comentar la novel·la tal i com no vam ser capaços de llegir-la, és a dir, oblidant totes les dades que havíem acumulat. Llavors La campana de vidre esdevé una novel·la d'iniciació -una d'aquelles de fer-se gran-, una reflexió sobre el conflicte que suposa haver de triar entre múltiples opcions,

Veia que davant meu, la meva vida es feia esparsa com la figuera del conte. De la punta de cada branca, com enorme figa morada, un futur meravellós em cridava fent-me l'ullet. Una figa era un marit i una llar feliç, amb nens, una altra figa era una poetessa famosa [...] i una altra figa era una remadora olímpica, i més enllà, i per damunt d'aquestes figues, hi havia moltes altres figues que no podia discernir. Em veia a mi mateixa asseguda a la forcadura d'aquesta figuera, morint-me de gana perquè no podia decidir-me a escollir cap de les figues. Les volia totes i cada una, però escollir-ne una significava perdre'n la resta...(P. 92)

narrada en primera persona (una veu que fa pensar en El vigilant en el camp de sègol, sobretot en la primera part, la localitzada a Nova York)  amb una fredor sorprenent. Així, doncs, el punt de vista és absolutament subjectiu i parcial: veiem tan sols el que veu l'Esther i tal com ho veu l'Esther. Fixem-nos en la mare, per exemple. Només en sabem  allò que l'Esther ens vol explicar. Que és una dona convencional que la vol empényer a aprendre taquigrafia quan el que ella vol és ser escriptora (i dispenseu, però jo ara veig l'ombra de Bartleby l'escrivent)

En acabar el sopar la mare ja m'havia convençut d'estudiar taquigrafia durant els vespres. [...] L'única pega era que, quan intentava veure'm a mi mateixa en algun lloc de treball, apuntant eficientment ratlla rere ratlla de taquigrafia, el cap se'm quedava buit. (P. 140)

una dona poca-solta a qui no se li acut res més que portar flors a la seva filla el dia del seu aniversari; llàstima que la noia acabi de sobreviure a un intent de suïcidi i s'ho prengui com una impertinència

Aquella tarda la meva mare m'havia portat les roses.
-Guarda-les per al meu funeral -li havia dit.
La meva mare va fer mala cara, estava a punt de plorar.
-Però, Esther, ¿que no recordes quin dia és avui?
-No.
Potser era el dia dels enamorats.
-Avui fas anys.
I aleshores va ser quan vaig tirar les roses a la paperera. (P. 231)

Aquesta visió parcial és aplicable a la resta dels personatges. No sabrem mai la seva versió de la jugada.

Si bé reconèixer en La campana una novel·la d'iniciació va comportar un cert consens, no va passar el mateix  amb el fet de veure-hi un cerimonial de caràcter ritual. En aquest punt en Robert i jo ens vam quedar força sols: la immolació violenta del vell jo (el sacrifici de part de la individualitat) per a permetre el naixement d'un de nou. La cosa comença a Nova York, quan l'Esther es desfà de tota la seva roba
Peça a peça, vaig anar lliurant el meu vestuari al vent de la nit, i tot vibrant, com les cendres d'una persona estimada, s'allunyaven els trossos grisos i anaven a raure aquï i allà, exactament allí on jo no sabria mai, al cor fosc de Nova York. (P. 130)

torna a casa seva vestida amb una faldilla verda i una brusa alienes i dues ratlles diagonals de sang que li marquen les galtes

La cara del mirall semblava un indi marejat. [...]
M’havia oblidat de guardar cap vestit de carrer dels que havia fet volar sobre Nova York, però la Betsy m’havia donat una brusa i una faldilla a canvi de la meva bata[...]
Al darrer moment havia decidit de no rentar-me les dues ratlles diagonals de sang que em marcaven les galtes.[...]
La mare m'esperava amb el Chevrolet de color gris guant.
-I ara, vida meva, ¿què t'ha passat a la cara?
-M'he tallat -vaig dir breument... (P. 131-132)

i aquest uniforme prestat l'acompanyarà al llarg de la segona part de la novel·la

Encara portava la brusa blanca de la Betsy i la seva faldilla camperola. Estaven una mica músties, ara, perquè en les tres setmanes que duia a casa encara no les havia rentades. (P. 148)

El ritual d'iniciació a la vida adulta culmina amb la pèrdua de la virginitat. En la primera part, l'Esther ja ens havia anunciat la càrrega simbòlica d'aquest fet

Quan jo tenia dinou anys la puresa era el gran què.
En comptes de dividir el món entre catòlics i protestants o entre republicans i demòcrates o entre blancs i negres i fins entre homes i dones, jo veia el món dividit entre gent que s’havia ficat al llit amb algú i gent que no ho havia fet, i aquesta em semblava l’única diferència significant entre una persona i una altra.
Em va semblar que m’arribaria un canvi espectacular el dia que jo creués la frontera.
Em semblava que seria, si fa no fa, com em sentiria el dia que visités Europa. Com si hagués arribat finalment a casa...(P. 97)

més endavant ens fa explícit com vol que passi

Jo volia que el primer home amb qui m'anés a dormir fos intel·ligent, de manera que el pogués respectar. 
[...]També em calia algú amb prou experiència per compensar-ne la meva manca. [...]A més a més, per anar més segura, volia algú que no conegués i que no veiés més -una mena d'oficiant impersonal, sacerdotal, com els que surten a les històries dels ritus tribals. (P. 259)

i, finalment, passa, enmig d'un bany de sang.

Se'm va acudir que la sang era la meva resposta. Ja no podia ser verge. Vaig somriure en la fosca. Em sentia part d'una gran tradició. [...]
Volia pau completa per meditar calmadament sobre la meva nova condició. (P. 261)

El ritual conclou i l'Esther abandona la faldilla i la brusa prestades.

Vaig anar mirant amb impaciència la porta tancada de la sala de reunions. Duia les costures de les mitges ben rectes, les sabates negres una mica trencades però lluents, i el meu vestit de llana vermella tan llampant com els meus plans. Algunes coses velles, algunes coses noves...
Però jo no em casava. Hi hauria d'haver, pensava, algun ritual per quan es neix dues vegades: apedaçada, reenfilada i aprovada per sortir al carrer, intentava d'imaginar-ne un d'escaient... (P. 277)

Si acabés aquí la crònica, sense cap menció a les complicacions addicionals al fet d'entrar a la vida adulta que pateix l'Esther -un cert desordre mental que no s'arriba a diagnosticar mai al llarg de la novel·la, un no dormir, un no llegir, una apatia terrible que la condueix primer al metge i després a un intent de suïcidi i a l'internament en una clínica- perillaria la versemblança, prou que ho sé. Si no dic Hughes, ni que sigui per a recordar que en un moment de la trobada algú ho va deixar caure com qui no vol la cosa, però que un altre va replicar, ràpidament, Hughes? No recordo en quin capítol surt. Si goso posar punt i final sense esmentar les coincidències entre la protagonista i  la biografia de l'escriptora -un premi literari, un pare mort, un intent de suïcidi, electroxocs, etc. etc.- la credibilitat arrenca a córrer cames ajudeu-me.

Els qui no hi éreu, no us queda altre que creure'm. Els altres (els de cos present) haureu d'entomar que això és el que passa per encarregar la crònica de la trobada a un personatge de ficció: el més probable és que l'acabi utilitzant en representació pròpia.






7 comentaris:

  1. Matilde
    Sort que has posat l'última fotografia i veig que jo també hi era.
    Una terútlia molt enriquidora. L'enhorabona al conductor i moltes gràcies.

    ResponElimina
  2. Bravo, anònim! Tens raó, sort que he penjat la foto i puc comprovar que jo no hi era!!

    I tornes a tenir raó quan felicites al moderador i li agraeixes la tasca. Sorry, Mitch, de porca i de senyora se n'ha de venir de mena: G-r-à-c-i-e-s. I moltes, que era una patata calenta, la trobada de la Plath, una d'aquelles en què la vida excessiva i tràgica del personatge és quasi més potent que l'escriptora.

    ResponElimina
  3. l'estricta governanta de la matilde urbach8/4/11 12:04

    Benvolguts contertulians i la resta d'amables lectors d'aquesta casa.
    Acabo de sol·licitar l'ingrès de la Matilde en una clínica de repòs. Òbviament l'han acceptada.
    Tot vol mida.

    ResponElimina
  4. ...la veritat és que va ser un plaer parlar de la PLath....gràcies a vosaltres.

    ResponElimina
  5. Enhorabona a totes i tots! Llegir la Plath no és senzill... La càrrega biogràfica pesa molt en la seva obra i sembla que no puguis destriar l'una de l'altra.

    Una vegada més, m'hagués agradat ser-hi...

    Salut i llibres!

    SU

    ResponElimina
  6. Ai sí, Su.
    En portem uns quants d'aquests escriptors de biografia trepidant. Semblen personatges de novel·la i, és clar, la cosa es complica.
    Però no passa res, amb una canya i temps, lo nostre és anar fent, que diu aquell.
    Pel que fa a això de ser-hi, em sembla que ha arribat el moment de parlar-ne seriosament.
    Al privé, però. T'escriuré aviat.

    Una abraçada

    ResponElimina
  7. Uix, Mati, no t'he llegit fins avui... No et posis molt seriosa que m'espanto, eh!
    Espero notícies teves!
    Petons i abraçades,

    SU

    ResponElimina