"Jo vull escriure com parlo, com parlo jo naturalment, que és el que fan tots els escriptors de literatures “sèries”, de caràcter no-patufesc. El català que jo uso parlant, amb alguns lleugeríssims retocs, i prou. I d’altra banda, el meu català parlat no veig que estranyi a ningú, cosa que vol dir que és força general. Sé en canvi que si digués “llur” i “quelcom” se’m quedarien mirant entre divertits i perplexos."
Carta de Joan Sales a Mercè Rodoreda (16 de desembre de 1961)
Mercè Rodoreda-Joan Sales: cartes completes (1960-1983). A cura de Montserrat Casals. Club editor, 2008. P. 72.
[...]Com a novel·lista, doncs, Sales trià un estil parlat, semblantment a d'altres autors francesos i nord-americans del moment. Un estil que defuig la literatura i la cultura de manera programàtica i s'acosta a llenguatge col·loquial de la gent corrent. A més, en el cas d'Incerta glòria recorre a les cartes i a una mena de memòries com a vehicle narratiu, és a dir, formes d'escriptura privades, des de l'ús de la primera persona com a recurs narratiu que acostuma a intensificar la versemblança."
***
"Destaquem que l'autor fou un acèrrim defensor del català col·loquial, del català parlat, i aquesta posició va provocar més d'un enfrontament en un temps particularment delicat del país. De fet, Sales rebutja el català literari, perquè, segons ell, l'inutilitzaria com a llengua de ple ús i el convertiria "en un jargó sacrosant i misteriós d'iniciats o de maníacs". Per a Francesc Vallverdú, l'origen de la polèmica sobre la llengua literària es troba en un article de Ramon Aramon, publicat el 1957, en el qual denunciava els "calcs sintàctics" en què havien incorregut una sèrie d'escriptors, especialment els joves, en l'ús de les locucions d'obligació, del possessiu plural seu (en comptes de llur) i dels verbs ésser i estar...En la primera edició d'Incerta glòria, Sales escriu una nota, que és una mena de professió de fe, de la seva concepció de la llengua emprada -que desapareixerà de les posteriors-, on podem llegir:
L'autor d'aquest llibre creu que els gèneres literaris que es proposen reflectir ambients i personatges corrents del nostre temps no han d'escriure's a la manera d'uns exercicis de gramàtica, sinó -sobretot en els diàlegs- acomodar-se al llenguatge vivent. No s'atribueix, doncs, a la ignorància o negligència l'ús de formes vives encara no admeses per les gramàtiques o els diccionaris; l'autor hi recorre DELIBERADAMENT sempre que la corresponent forma acadèmica resultaria desplaçada per rebuscada o arcaica. Creu l'autor que tot conflicte entre la gramàtica i la vida, les persones de seny donaran sempre preferència a la vida.
[...]Com a novel·lista, doncs, Sales trià un estil parlat, semblantment a d'altres autors francesos i nord-americans del moment. Un estil que defuig la literatura i la cultura de manera programàtica i s'acosta a llenguatge col·loquial de la gent corrent. A més, en el cas d'Incerta glòria recorre a les cartes i a una mena de memòries com a vehicle narratiu, és a dir, formes d'escriptura privades, des de l'ús de la primera persona com a recurs narratiu que acostuma a intensificar la versemblança."
Carme Arnau. Compromís i escriptura. Lectura d'Incerta glòria de Joan Sales. Cruïlla, 2003. P. 53.
**
Ep, avui a les vuit. Modera en Pasqual Bernat.
Vaja! Ja hem arribat a final de mes! Casum l'olla. Com a final, em sembla un apunt divertit sobre aquesta cosa de la llengua patufesca (o no patufesca).
ResponEliminaFinal de mes i final de temporada clubaire, Lluís.
ResponEliminaPotser estaria bé fer-hi una repassadeta, mirar com ha anat tot plegat, destacar el que s'hagi de destacar, si és que s'ha de destacar res; balanços i cia. Avui, no, perxò, que avui toca la incerta aquesta.
I sobre això de la llengua de caràcter no-patufesc, un fragment de la Margarida Casacuberta:
"Rodoreda, Tasis, Maluquer, Coromines, Solà i tants altres insisteixen a remarcar la confusió de Sales entre una llengua àgil i una llengua pobra i plagada de formes incorrectes -algunes de les quals segurament mai ni tan sols no s'han sentit pel carrer- que Sales diu pretendre copiar del natural: empleu, taparrabos, parte, solterona, lata, buitrera, tonteria, rica (bona), quarto, acera, dispar (tret), direcció (adreça), dissimul, primo, incòrdio, reprotx, entre d'altres, espurnegen enmig d'una narració escrita a raig i sense cap cura formal".
Com que em veuré afectat en aquesta avaluació de final de curs blogaire, podem parlar-ne. Porto una setmana d'avaluacions i entrevistes, de manera que no em vindrà de nou.
ResponEliminaAixò de la Casacuberta és molt bo. Si troba que Sales no s'inspirava del natural, que s'ho faci mirar. (Ma mare va dir "taparrabus" tota la vida, i "incòrdio" també ho gasto).
(Volia dir: final de curs "clubaire").
ResponEliminaRes d'avaluacions, fer memòria i prou. Jo destacaria, precisament, els convidats. N'hem tingut molts, aquest any. A banda d'en Pasqual Bernat(El curiós incident del gos a mitjanit, Un món feliç)i en Miquel Vilardell (El cas misteriós del Dr Jekyll i Mr. Hyde), que ja són un clàssic,
ResponEliminatambé ens ha visitat en Pep Paré (Jakob von Gunten)i l'Isàvena Opisso (Suite francesa).
I per últim, (tot i que van ser dels primers) els nostres dos convidats blocosfèrics (això sí que ha set una autèntica estrena mundial): l'Allau, carregat d' Esperances (grans, enormes, les esperances), i en Lluís Bosch i les seves Històries, ben naturals, però.
Sí que et veus afectat, sí, en aquesta avaluació final. D'agraïment, però.
I vist així, en perspectiva, déunidoret, quina campanyeta més apanyaeta que hem fet, no?
Gràcies per l'al.lusió, Matilde, en nom meu i dels meus fillastres Vilardekyll i Hyde, però ja sabeu que ens agrada molt participar-hi. I avui, en especial, m'hauria agradat venir, però no podrà ser...
ResponEliminaI sobre el debat aquest tan interessantíssim de la llengua literària i la parlada, jo estaria més amb Sales que amb la Casacuberta, però també entenc que determinats barbarismes o castellanismes poden ser més per ignorància que per opcions d'estil. Però bé, en el cas d'"Incerta glòria", jo crec que a Sales li surt prou bé, no ?
Des res, Miquel V.
ResponElimina?? Ben mirat, vols dir que això no hauría d'anar al revés?
Jo, gràcies, tu, de res. En fi.
Sap greu que no puguis venir. Avui s'acaba el taller d'escriptura, oi?
Quan a la llengua de la glòria incerta, jo no sé com parlava en Sales, però escriu molt bé (pel meu gust. Dubtós, el gust, consti), la cosa sona viva. A mi m'agrada. Suposo que devia ser massa modern per l'època.
Aprofitant que no pots venir, i pertant, no t'ho podré demanar després, no trobes que en ocasions és un pèl repetitiu, vull dir que la cosa ja havia quedat clara, en canvi hi torna i hi torna a tornar.
Com si l'hagués escrit a raig i no hagués entrat prou amb les tisores.
Ep, que no em vull fer la desmenjada ni res, que m'ha encantat (encara em falten 100 pàgines)...
Ai, m'he deixat la t de quant!
ResponEliminaAixò de repetitiu, sí, podria ser, però com que no me l'he tornat a llegir de dalt a baix, no t'ho asseguraria.
ResponEliminaPer a determinats lectors - o determinats estats d'ànim per a la lectura, convindria matisar -, no sol agradar això perquè a vegades es tendeix a buscar la narrativa pura i dura, i s'oblida que la literatura és altres coses. A mi, particularment, que ja saps que m'agraden autors com Proust o Céline - antítesi l'un de l'altre, però igualment discursius -, o el mateix DOSTOIEVSKI - que també "patia" de verborrea eloquent en algun dels seus personatges - no em molesta, i fins i tot agraeixo un punt d'exageració i exasperació. Potser per això m'agrada el registre en que Sales fa parlar Soleràs.
I a tot això....com va anar ahir ?
Bé, vam parlar molt de la guerra i poc de la novel·la, pel meu gust.
ResponEliminaFeia molt que no deixava anar un plural majestàtic d'aquests, amb un evident sentit singular. I punt.