Parlo amb un amic, escriptor francès; li insisteixo perquè llegeixi Gombrowicz. Quan el trobo més endavant, se sent incòmode:
-T'he obeït, però, sincerament, no he comprès pas el teu entusiasme.
-¿Què has llegit?
-¡Els embruixats!
-¡Caram! ¿Per què Els embruixats?
Els embruixats és una novel·la popular que el jove Gombrovicz va publicar en forma de fulletó, sota pseudònim, en un diari de Polònia. Mai no la va editar en llibre i mai no va tenir la intenció de fer-ho. Cap al final de la seva vida, apareix el volum de la seva llarga entrevista amb Dominique de Roux sota el títol Testament; Gombrowicz hi comenta tota la seva obra, tota, un llibre rere l'altre. ¡Ni una paraula sobre Els embruixats!
-¡Has de llegir Ferdydurke! ¡O La pornografia! -li dic.
Em mira amb melangia.
-Amic meu, la vida davant meu s'escurça. La dosi de temps que havia estalviat per al teu autor s'ha esgotat.
Milan Kundera. El teló: assaig en tres parts. Traduït per Xavier Lloveras. Tusquets, 2005. P. 116.
Recordo un documental sobre en Gabriel Ferrater, que va ser l'editor a Espanya de Gombrovicz, i explica com li va costar convèncer l'editorial perquè l'edités, i com li calia insistir i insistir per donar-lo a conèixer.
ResponEliminaDoncs ara m'has fet pensar en la facilitat que tenia Ferrater per a aprendre llengües, que si trobava un autor que li feia peça, li aprenia la llengua per tal de poder-lo llegir sense recórrer a les traduccions. I això és el que va fer amb Gombrovicz, va aprendre polonès.
ResponEliminaNo sé si el documental és "Metrònom Ferrater", Lluís. En tot cas, si no l'heu vist (i si sou ferraterians) us el recomano vivament.
Tinc memòria de patata, però jo diria que el documental és aquest "metrònom".
ResponEliminaHi ha un moment en la vida en que un s'obsessiona pel que mai tindrà temps de llegir. Aquest moment ve precedit per la joventut —en que sembla que tinguem tot el temps del món— i va seguit per un altre moment —digueu-li maduresa o vellesa— en que prenem consciència de que tant si val fins on hem escalat, perquè no hi ha cap fita ni res té sentit. L'únic que importa és viure el moment.
ResponEliminaOstres, ara haig de dir allò de "mi amigo Brian es un filósofo"!! No puc estar-hi més d'acord.
ResponEliminaSaps, ara em preguntava on carai representa que m'haig d'encabir, jo, n'aquest moment de la meva vida, amb la ciàtica dient-me que de "forever young" nanai de la Xina, però madura, madura, tampoc, que encara em falta una miqueta de sol, diria. Total, que no sé jo. Només de pensar en una etiqueta tipus "dona de mitjana edat" m'agafen unes ganes de plorar terribles.
Les etapes de la vida tenen una relació molt laxa amb la cronologia; hi ha joves d'una maduresa insultant i vells pocasoltes crònics. (L'altre dia em vaig menjar un albercoc que per fora semblava dolç i madur, i per dintre era verd i aspre com una mala cosa).
ResponEliminaEl que (més) s'ha de llegir de Gombrowicz és el dietari! Fastuosament traduït al català per Jerzy Slawomirsky (a la l hi hauria d'anar una ratlleta en diagonal que no sé on buscar) i Anna Rubió, per cert. Llàstima que només hi hagi el primer volum (l'altre dia em va dir una noia que sap polonès que la traducció ecastellana també és molt bona, i hi són tots els volums)... Fa anys que miro de convèncer editors perquè facin traduir els altres dos, però es posen a parlar-me de números i mercats petits i no hi ha manera!
ResponEliminaPel que fa a Incerta glòria, m'han quedat uns quants comentaris pendents. Ara no tinc temps, però un dia o altre, quan els apunts hagin quedat enterrats tan al fons del blogspot que no hi arribin ni els arqueòlegs més fanàtics tingues per cert que els faré.
sobre les lectures, fins fa uns quants anys jo era un devorador de falses novetats - o sigui allò que les editorials et venen com a novetats però que no són més que algun americà de tercera categoria, oblidat aquí però no pas allà,els drets d'autor del qual acaben d'expirar, i t'ho presenten com un "gran desconegut" i a sobre l'hi donen algun premi per a la traducció o a l'editorial per la bonica foto que ha triat per a la portada - però després me n'he adonat que els bons de debò són uns pocs, que ja havia llegit, i així disfruto molt rellegint-los.
ResponEliminaFerran,
ResponEliminaCom que la dosi de temps que havia reservat per a Gombrowicz no s'ha esgotat (de fet està intacta, perquè vaig provar d'acostar-m'hi, via Ferdydurke, fa molt, quan m'encabia, perfectament, en la franja d'edat "insultantment jove", però el vaig abandonar)aniré a buscar el dietari.
Suposo que el "per cert" que acompanya a l'Anna Rubió, vol dir "bibliotecària", oi? Si és si, sospito que pertany a tremenda nissaga biblioteconòmica; "de casta le viene a la galga", vaja.
Quant a l'arqueologia blocaire, t'he de dir que ara m'he aficionat a comentar apunts caducats. Sí, és un esport que practico amb regularitat. Així, doncs, espero la teva visita: treurem els cadàvers al sol, pobres, que la vida blogger és taaan efímera(un tan tan que ja és un quasi massa, fins i tot).
Em temo, benvolgut Miquel V., que la relectura és un símptoma inequívoc de pertànyer a la caterva dels homes de mitjana edat. He tornat, per enèssim, a La Regenta. No sé tu, però jo no penso plorar.
ResponEliminaQuan dic "si és si", volia dir "si és sí". Ja sé que només és un accent, però és que si no l'hi poso no s'entén res.
ResponEliminaQuan més va, menys m'agraden les classificacions. Per exemple, a quina edat comença la maduresa ? És la 2'5ª edat ? (la joventut deu ser la 2ª i la infantesa la 1ª, suposo). Però jo, Matilde, em veig més a la caterva dels senils - aprofito que parleu a l'altre post de Svevo per fer passar aquest qualificatiu - que no pas dels madurs, almenys literàriament parlant.
ResponEliminaI no sé si ve al cas, però m'ha fet gràcia aquest frgament d'"Auto de fe" - sàtira monumental a la "saviesa" humana i també a les dèries bibliòfiles _: "(...)homes i animals, on rau la diferència ? Bèsties, bèsties arreu ; unes mengen plantes i els altres llibres(...)"
Doncs a mi cada cop m'agraden més les classificacions, justament per inútils. No hi puc fer més, em fan com pena o compassió o ves a saber què.
ResponEliminaI les bèsties omnívores, on ens hem d'encabir?
És una pregunta retòrica, que prou que em sé la resposta: en l'apartat ".. i la resta".
És un sac estupend; el meu predilecte!
Jo sempre faig arqueologia blogaire dins el ritme frenètic d'aquest blog, però només volia dir que m'agrada molt Gombrowicz, a qui em vaig acostar per culpa bàsicament d'en Ferrater. "Polac" ja en sabia, per idioma matern.
ResponEliminaÉs tant gust comentar als blogs quan a l'apunt ja li ha passat l'hora, Òscar! És com fer un apart, sense públic. M'encanta.
ResponElimina