una dona intrèpida

França, 1939. Núria Folch, el seu marit Joan Sales i la seva filla Núria Sales,
 en una imatge del llibre El dia revolt,  de Julià Guillamon.

"Vaig conèixer Núria Folch i Pi la tardor del 1992 i vaig freqüentar-la durant més de sis anys. Un dia a la setmana pujava al Carmel i em ficava en aquella casa laberíntica per treballar amb ella i la seva néta –Maria Bohigas– en els llibres de Club Editor. La Núria Folch que jo vaig conèixer, «la senyora Sales», comptava ja aleshores 76 anys, però la continuava governant un caràcter fort, apassionat, vital, feréstec i despert. Em consta que aquest temperament en estat d’alerta l’ha acompanyat fins a la mort, esdevinguda ahir als 94 anys, i ara cal celebrar la seva vida com el que va ser: una brega constant per les idees, la cultura i Catalunya.

Nascuda a Barcelona, en una família benestant, Núria Folch va créixer en un ambient propici a la cultura. Ella mateixa explicava que oficialment es deia Maria, però que Àngel Guimerà –amic de la família– li va canviar el nom poc després que l’haguessin batejat. «¿Maria, es diu aquesta beutat? Però si fa tota la cara de dir-se Núria!». I a partir d’aleshores ja va ser Núria.

Als 15 anys va ser la primera dona que va militar al Bloc Obrer Campe­rol i, poc després, va conèixer Joan Sa­les al Partit Comunista. Quan va esclatar la guerra, ja havien deixat el partit, però l’esperit militant no els va abandonar, esperonat ara pel cristianisme. Amb la derro­ta dels republicans van exiliar-se a la Re­­pública Dominicana i després a Mè­xic, on van posar en marxa amb altres intel·lectuals catalans els Quaderns de l’Exili. Val la pena rellegir les Car­tes a Màrius Torres per entendre d’on prové el tarannà bel·ligerant i pa­triota que la va estremir tota la vida.

Poc després del retorn a Cata­lunya, el 1948, la tasca cultural del matrimoni es va concretar en la creació del Club dels Novel·listes, que després va dir-se Club Editor. L’editorial de Joan Sales va publicar autors essencials com Mercè Rodoreda o Llorenç Vilallonga, entre molts d’altres. Durant aquells anys Núria Folch va compaginar la feina de professora d’humanitats amb les feines editorials i, a la mort de Sales, el 1983, ella es va fer càrrec de Club Editor. D’aquella època són la publicació pòstuma de La mort i la primavera, de Rodoreda, i l’èxit de vendes de Mossèn Tronxo, de Josep M. Ballarín.

Combativa

La seva personalitat enèrgica, doncs, va trobar camp per córrer en la lluita per l’edició acurada en un país normalitzat i, alhora, en la reivindicació de la figura de Joan Sales. No hi ha dubte –i és d’admirar– que tot plegat li va donar corda per allargar la vida. En una carta al poeta Màrius Torres, enviada des de l’exili, Núria Folch va escriure: «Tots estalviem per a la vellesa, els uns diners, els altres glòria; nos­altres estalviem bon humor, és per això que ara no en gastem gaire. […] El dia que podré dir: Nuri, ja ets vella, ¡tot això s’haurà acabat! […] Aleshores no diré mai que no a ningú, no criticaré res; seré una espectadora benèvola de tota la comèdia del món i trobaré la felicitat menjant bombons amb els néts d’amagat dels fills». No sé si va arribar a ser una espectadora benèvola, em temo que no, però de bombons en va menjar una pila."

Jordi Puntí. El periódico.cat. Dimecres, 24 de març del 2010.

A més a més: 

Una senyora: Núria Folch i Pi, de la Tina Vallès, ganxetaire.

Entrevista amb Núria Folch a la revista Paper de vidre, núm. 44.