Crec, amb tota franquesa -i també amb tot el respecte als qui són diferents de mi-, que l'autor és la persona menys indicada per analitzar la pròpia obra, a menys que es tracti d'un narcisista.
Quan donem una obra al públic, ens sotmetem al judici dels altres; el judici propi ja no interessa. No es pot ser jutge i part.
A mi no em sabrà mai greu que es facin comentaris desfavorables a res que hagi publicat; des del moment que ho publicava, és que em sotmetia per endavant als comentaris dels altres. Haig de dir que estic agraïdíssim a tota la crítica -tant catalana com francesa com castellana- que s'ha ocupat d'Incerta glòria; potser a la francesa d'una manera més especial, sobretot al comte de Ricaumont, a qui dec algunes suggestions valuosíssimes que vaig tenir molt en compte en procedir a la versió definitiva (la de la segona edició catalana i encara a la quarta).
Allò que em sap greu, perquè ho crec injust, és que em diguin que he escrit poc. No tenen en compte, els qui ho diuen, que Incerta glòria té nou-centes pàgines, que les Cartes a Màrius Torres en tenen set-centes i que, a més a més, he publicat una adaptació del Tirant el Blanc en forma de novel·la en prosa moderna i una altra, Tirant lo Blanc a Grècia, en forma de libretto d'òpera bufa, en vers; una traducció dels Germans Karamàzov i una altra del Crist de nou crucificat, novel·les totes dues extensíssimes (sobretot la de Dostoievski); sense parlar d'altres traduccions i dels innombrables pròlegs, alguns extensíssims. Afegiu-hi encara la feinada de la Història dels catalans i tantes altres coses que he fet, per gust o per obligació; però no en parlem més, que no pugui semblar immodèstia.
Els qui diuen que sóc l'autor d'una sola novel·la, no tenen prou en compte que Incerta glòria no és una novel·la sinó quatre: la primer part és la novel·la d'en Lluís Brocà, la segona la de Trinitat Milmany, la tercera la d'en Cruells jove i la quarta la d'en Cruells vell. Tots tres estan obsessionats per un personatge, en Juli Soleràs, i és això el lligam que uneix les quatre novel·les. En Juli Soleràs és el veritable heroi, o potser més aviat l'antiheroi, d'Incerta glòria. I aquesta no és pas "una novel·la de guerra" com alguna vegada s'ha dit; la guerra no hi és més que en un teló de fons. La guerra hi surt perquè hi havia guerra. I el títol és de Shakespeare: "the uncertain glory of an april day". Tots, en aquest món, busquem una glòria que aquest món no pot donar. He dit abans que estava agraïdíssim a tots els crítics que han parlat de la meva novel·la quàdruple: n'hi hagué un, però, que em guardaré d'esmentar perquè no el vull ferir, que em deixà perplex: es preguntava quina era aquesta "glòria" que és "el nostre fi". El detall picant és que aquest crític ho era a l'Espanya catòlica del generalísimo, en pau descansi. ¿Quina mena de catolicisme s'ensenyava en aquella Espanya?
Lluís Busquets i Grabulosa. "Joan Sales, pelegrí d'una glòria eterna". A: Plomes catalanes contemporànies. Del Mall, 1980. P. 72.
Ja em perdonaràs, Matilde, però el qui parla és Joan Sales o bé Lluís Busquets? S'entén que el primer... Sigui qui sigui, m'agrada molt aquest text d'autoanàlisi que comença dient que no s'ha de fer autoanàlisi. He buscat la meva edició del "Crist de nou crucificat" i he trobat que és la de Sales, mira, estic content.
ResponEliminaAra que ho dius...podria molt ben ser que parlés en Busquets i Grabulosa...ara pla; llavors qui va escriure Incerta glòria? No hi ha dret, tota la vida convençuda que era d'en Sales, i ara això.
ResponEliminaEncara pot ser més fort, resulta que si arribes al final diu ESCRIT PER MATILDE URBACH. Que em pengin si entenc res. No si al final hauré escrit jo això de Les glòries incertes. Alguna cosa put al sud de Dinamarca!!
Estic fet un embolic i temo tenir una crisi d'identitat. He descobert que en molt poc espai apareixen Lluís Busquets, Lluís Brocà i finalment Lluís Bosch. Si ho has fet expressament et passaré la factura del psicoanalista.
ResponEliminaVes a saber, que jo ja vivo sin vivir en mí etcètera etcètera, i a sobre he escrit una novel·la de nou centes pàgines!!
ResponEliminaHauríem de mirar d'anar junts, avera si ens fa un dos per un, que la cosa està mu mala.
AVÍS:
ResponEliminaSi cliqueu el cartell aquest "ciega el espíritu. STRUYETE" (el segon dalt a la dreta) podreu consultar el calendari de les conferències que hem programat.
El disseny és un regal d'un insigne lector, amic de la casa: Jordi Ararà. Gràcies, nano!
Això que l'autor és la persona menys indicada per analitzar la pròpia obra no m'ho he empassat mai. És el menys indicat per valorar-la, i hi pot haver detalls o influències que no siguin conscients, però l'autor d'una obra com Incerta glòria sap molt bé el què vol, d'on treu les imatges i amb quines eines treballa.
ResponEliminaUna altra cosa seria si digués: "És lleig que un autor es posi a analitzar-se a si mateix així, a la vista de tothom; molt fàcilment cauria en la vanitat i es faria insuportable. Val més que siguin els altres els que analitzin la meva obra, i jo, si de cas, ja hi diré la meva".
Ara he recordat una escena que em va fer molta gràcia. Fa uns anys, en un d'aquells cicles de poesia que es feien a Vic titulats "Un pas a dos" (un diàleg obert entre un poeta i un crític o lector, sobre al seva obra de manera distesa i pública) en Pep Paré parlava sobre la poesia d'en Ramon Farrés. L'autor era de cos present, és clar, i a mesura que en Paré anava dient la seva, la cara del poeta és va fer poema. Les celles, amunt, fins a l'arrel dels cabells. Estava flipant.
ResponEliminaEn acabar l'anàlisi, el crític mira al poeta i li etziba: Oi que sí, Ramon? i el poeta li respon: Si tu ho dius...
Va ser boníssim.