autoanàlisi literària

Crec, amb tota franquesa -i també amb tot el respecte als qui són diferents de mi-, que l'autor és la persona menys indicada per analitzar la pròpia obra, a menys que es tracti d'un narcisista.

Quan donem una obra al públic, ens sotmetem al judici dels altres; el judici propi ja no interessa. No es pot ser jutge i part.

A mi no em sabrà mai greu que es facin comentaris desfavorables a res que hagi publicat; des del moment que ho publicava, és que em sotmetia per endavant als comentaris dels altres. Haig de dir que estic agraïdíssim a tota la crítica -tant catalana com francesa com castellana- que s'ha ocupat d'Incerta glòria; potser a la francesa d'una manera més especial, sobretot al comte de Ricaumont, a qui dec algunes suggestions valuosíssimes que vaig tenir molt en compte en procedir a la versió definitiva (la de la segona edició catalana i encara a la quarta).

Allò que em sap greu, perquè ho crec injust, és que em diguin que he escrit poc. No tenen en compte, els qui ho diuen, que Incerta glòria té nou-centes pàgines, que les Cartes a Màrius Torres en tenen set-centes i que, a més a més, he publicat una adaptació del Tirant el Blanc en forma de novel·la en prosa moderna i una altra, Tirant lo Blanc a Grècia, en forma de libretto d'òpera bufa, en vers; una traducció dels Germans Karamàzov i una altra del Crist de nou crucificat, novel·les totes dues extensíssimes (sobretot la de Dostoievski); sense parlar d'altres traduccions i dels innombrables pròlegs, alguns extensíssims. Afegiu-hi encara la feinada de la Història dels catalans i tantes altres coses que he fet, per gust o per obligació; però no en parlem més, que no pugui semblar immodèstia.

Els qui diuen que sóc l'autor d'una sola novel·la, no tenen prou en compte que Incerta glòria no és una novel·la sinó quatre: la primer part és la novel·la d'en Lluís Brocà, la segona la de Trinitat Milmany, la tercera la d'en Cruells jove i la quarta la d'en Cruells vell. Tots tres estan obsessionats per un personatge, en Juli Soleràs, i és això el lligam que uneix les quatre novel·les. En Juli Soleràs és el veritable heroi, o potser més aviat l'antiheroi, d'Incerta glòria. I aquesta no és pas "una novel·la de guerra" com alguna vegada s'ha dit; la guerra no hi és més que en un teló de fons. La guerra hi surt perquè hi havia guerra. I el títol és de Shakespeare: "the uncertain glory of an april day". Tots, en aquest món, busquem una glòria que aquest món no pot donar. He dit abans que estava agraïdíssim a tots els crítics que han parlat de la meva novel·la quàdruple: n'hi hagué un, però, que em guardaré d'esmentar perquè no el vull ferir, que em deixà perplex: es preguntava quina era aquesta "glòria" que és "el nostre fi". El detall picant és que aquest crític ho era a l'Espanya catòlica del generalísimo, en pau descansi. ¿Quina mena de catolicisme s'ensenyava en aquella Espanya?

Lluís Busquets i Grabulosa. "Joan Sales, pelegrí d'una glòria eterna". A: Plomes catalanes contemporànies. Del Mall, 1980. P. 72.