Si Xècspir fos immortal, però immortal de debò, més enllà de la retòrica aquella de viure en les seves obres mentre ulls llegeixin...blablabla, i es trobés entre nosaltres (bisexual, exfumador i víctima del colesterol, per exemple), a hores d'ara, i amb l'inestimable col·laboració dels guardians de l'Sgae de torn, ja ocuparia el número tres o quatre de la lllista Forbes de multimilionaris. No li caldria col·laborar en els dominicals dels diaris ni arrossegar la seva opinió sobre qualsevol cosa per les tertúlies radiofòniques. Tot això si encara fos escriptor. De llibres, vull dir, que com a guionista de sèries televisives, i en tàndem amb en David Chase a la producció, faria fora de la Forbes a la mismíssima J.K. Rowling.
Quan més va, més crec que en Bloom (en Harold d'Amèrica) té raó: al bo d'en Bill te l'acabes trobant arreu. Fins i tot, qui t'ho havia de dir, quan obres Incerta glòria. Sí, aquí també hi ha Xècspir. Uns versos d'Els dos cavallers de Verona. Parla Proteus, acte I, escena III:
Quan més va, més crec que en Bloom (en Harold d'Amèrica) té raó: al bo d'en Bill te l'acabes trobant arreu. Fins i tot, qui t'ho havia de dir, quan obres Incerta glòria. Sí, aquí també hi ha Xècspir. Uns versos d'Els dos cavallers de Verona. Parla Proteus, acte I, escena III:
O, how this spring of love resembleth
The uncertain glory of an April day;
Which now shows all the beauty of the sun,
And by and by a cloud takes all away.
Oh, com s’assembla, aquest amor en brot, / a aquell dia abrilenc de gràcia incerta / que ara, amb la llum del sol, net es desperta / i ara ve un núvol i s’ho emporta tot. (Traducció de Josep M. de Sagarra. La glòria era tan incerta que s'ha fet "gràcia". Coses dels traductors).
Si feu un esforç de memòria -petit, tampoc cal mirar guenyo, que no ha passat gaire temps-, darrerament portem uns quants títols made in Xècspir.
Una tarda memorable, encara no sé ben bé com, però parlant d'Stevenson, això sí que ho recordo, vam acabar a cal Faulkner. Sí, El brogit i la fúria surt d'uns versos espaterrants de Macbeth, acte V, escena V:
Tomorrow, and tomorrow, and tomorrow
Creeps in this petty pace from day to day,
To the last syllable of recorded time;
And all our yesterdays have lighted fools
The way to dusty death. Out, out, brief candle!
Life’s but a walking shadow, a poor player
That struts and frets his hour upon the stage
And then is heard no more: It is a tale
Told by an idiot, full of sound and fury,
Signifying nothing.
Demà i demà i demà, de dia en dia, / avança miserablement, a petits passos, / fins a l'última síl·laba dels registres del temps, / on els nostres ahirs han mostrat als beneits / el camí de la pols i de la mort. /Apaga`t, doncs; apaga't, flama breu! / La vida no és res més que una ombra que camina; / un pobre actor que es mou enrigidit / i consumeix el temps que està en escena, / i que després, ja no se'l sent mai més; / és un conte explicat per un dement, / ple de soroll i fúria, i sense cap sentit. (La traducció és de Salvador Oliva.)
I a l'abril, el món feliç d'en Huxley (brave new world en origen) ens va dur La tempestat, acte V, esc. I:
O, wonder!
How many goodly creatures are there here!
How beauteous mankind is! O brave new world,That has such people in’t!
Oh prodigi! /Quin escampall de belles criatures! / Oh, senyor, quin goig fa la humanitat! / Oh, nou món, que ets esplèndid si aixoplugues / una gent com aquesta. (Traducció Josep M. de Sagarra).
Tres títols en tan poc temps em van fer sospitar que si remenava una mica en trobaria molts més. I això és el que he estat fent, en comptes d'atacar les nou-centes pàgines d'Incerta glòria.
Com a resultat d'una primera incursió en el tema, he anat a parar a tres novel·les de Javier Marías,
Corazón tan blanco
My hands are of your color; but I shameTo wear a heart so white.
Ja tinc les mans / del color de les teves; però sento vergonya / de tenir el color tan pàl·lid com el teu.
Macbeth. Acte II, escena II. Traducció: Salvador Oliva.
Negra espalda del tiempo
What seest thou elseIn the dark backward and abysm of time?
¿Què veus encara dins el fons negrenc / de l’abisme del temps?
La tempestat. Acte I escena II. Traducció: Josep M. de Sagarra.
Mañana en la batalla piensa en mí
Tomorrow in the battle think on meAnd fall thy edgeless sword. Despair and die.
Demà en plena batalla pensa en mi, / i oscat et tombi el glavi! Desespera / i mor.
El rei Ricard III. Acte V escena III. Traducció: Josep M. de Sagarra.
una de l'inefable Agatha Christie,
Plenamars de la vida (Taken at the flood, en origen)
We at the height are ready to decline.There is a tide in the affairs of menWhich, taken at the flood, leads on to fortune;Omitted, all the voyage of their lifeIs bound in shallows and in miseries.On such a full sea are we now afloat,And we must take the current when it serves,Or lose our ventures.
Si som al cim nosaltres, / hem arribat al punt de declinar. / Hi ha una marea en els afers dels homes: / si un s’hi llença al moment de la pujada, / atrapa la fortuna; mes, si un deixa / que se li escapi, tot el gran viatge / de la vida es consum en aiguamolls / i en racons de misèria. Ara surem / en plena mar; mentre que ens són propicis,/ aprofitem corrents; si no és així, /deixarem escapar l’avinentesa.
Juli Cèsar. Acte IV escena III. Traducció Josep M. de Sagarra.
i, finalment, i servida en safata de plata per en Lluís Bosch, del tot aliè al meu interès xecspirià -la qual cosa em meravella, càsumlacasualitatdelstrons-, Tots els dimonis són aquí, de Pere Antoni Pons:
Hell is empty and all the devils are here.
L'infern és buit; tots els dimonis són aquí.
La tempestat. Acte I escena II. Traducció de Josep M. de Sagarra.
Convindreu amb mi que al d'Stratford no li cal colesterol per a perdurar en la memòria dels mortals, pels segles dels segles. Amén. ____________________
Addenda:
(6|5|2013): En una sola persona, de John Irving.
Ricard II. William Shakespeare
Així les coses, no us vindrà de nou si, de cara a la temporada que ve, servidora reclama un Xècspir a cops de Bill bill, hurraaaaa!!
ResponEliminaI si teniu notícia de qualsevol altre títol inspirat pel bo d'en William, ja trigueu en fer-m'ho saber. Gràcies d'avançada.
El cor m'ha fet un salt enorme en veure el meu nom escrit a poca distància de Xècspir, i m'he encomenat de seguida a Sant Harold Bloom, amb els ulls plens de llàgrimes.
ResponEliminaNo oblidis el darrer CD dels Manel.
Yes, of course: "10 milles per veure una bona armadura", de Molt soroll per no res!
ResponEliminaOn "molt soroll per no res" no és igual a Manel, déume'nguardi, vull dir que el títol del cd ve de la comèdia homònima de Xècspir.
Ai, ara sembla que la comèdia es digui "10 milles per veure una bona armadura". En fi, ja m'enteneu.
ResponEliminaNo sé si només busques Xècspirs amagats en títols de la literatura. Per insistir en la música, el bo de l'Sting (que també va encaminat a la immortalitat) té "Nothing like the sun", que surt del vers "My mistress eyes ara nothing like the sun". Com que em pilles lluny de casa no et puc dir la referència completa però ja em perdonaràs.
ResponEliminaTambé té colesterol, oi? M'ho temia.
ResponEliminaJa ho buscaré després. Perdonat estàs.
Prometo que si se m'apareix Sant Xècspir inspirant-me un títol te'l faré saber, Matilde. La cosa crec que li interessarà als amics de Dr. Read Good: aquestes coses els van. Amb el teu permís els en faig 5 cèntims...
ResponEliminaJo ja en tinc un, Eulàlia, Les alegres comares de Blogger, lalalà que diria l'artista abans coneguda com comtessa d'Angeville...
ResponEliminaPermís concedit.
Em deixeu parats amb la vostra erudició sobre Xakéspéaré !!
ResponEliminaPer cert, Matilde o algú altre, sabeu quin és el sonet que Branágh, amb l'ajut del músic Patrick Doyle, utilitzà com a tema principal de la seva adaptació de "Molt soroll per a res" ?
Allò de l'Sting, ve del sonet 130:
ResponEliminaEls ulls de la meva amant no tenen res a veure amb el sol;/el corall és molt més vermell que el vermell dels seus llavis. /Si la neu és blanca, doncs els seus pits són foscos;/si els cabells són fils, al seu cap hi creixen fils negres.
He vist roses de Damasc, vermelles i blanques, però roses així no les hi he vist a les galtes;/i en alguns perfums hi ha més delícia/ que a l'alè que respira la meva amant.
M'agrada sentir-la parlar, però sé molt bé/que la música té un so molt més plaent./Confesso que no he vist caminar mai una dea:/la meva amant, quan camina, trepitja el terra.
I tanmateix, pel cel, crec que la meva estimada és més extraordinària/ que qualsevol que estigui descrita amb falses comparacions.
[Versió en prosa de Salvador Oliva]
Aquest sonet és un exemple de capgirament del tòpic que compara l'estimada amb elements de la natura.
El 130! Ho tenia a la punta (de la llengua). Segons els experts, el gran Xècspir enviava a prendre pel sac la poesia medieval i del renaixement amb un petit sonet. De sobte, la dona només era una dona. Se la podia estimar sense pensar d'ella que era més brillant que el sol. Veient Lady Macbeth, és eivident que Xècspir és contenporani tant com etern.
ResponEliminaNo oblidem, però, que la "gent" tira molt de Xècspir (tu has començat); però bé, és cert que la creació artística porta incorporat el seu adn. No sé, hi ha una bondat en la forma com el discurs trava els cosits de conceptes i personatges que costa no imaginar-se una mirada, un gest, un pensament, sense les seves paraules.
ResponEliminaAixò, Lluís, una dona és una dona és una dona.
ResponEliminaSí, jo he començat, Enric, i m'he fet devota!!
ResponEliminaBill, bill, hurra!
Doctor Vilardekyll, us he de dir que la vostra pregunta és de Trivial; avançat, però. He rastrejat sense obtenir resposta. M'haureu de concedir més temps. Sóc cabuda.
ResponEliminaEp, Vilardekyll. El tema principal en qúestió és la cançó de Baltasar, en l'acte II escena III de molt soroll per no res. Així, doncs, no és un sonet.
ResponEliminaDiu:
Sigh no more, ladies, sigh no more,
Men were deceivers ever;
One foot in sea, and one on shore,
To one thing constant never.
Then sigh not so,
But let them go,
And be you blith and bonny,
Converting all your sounds of woe
Into Hey nonny, nonny.
Sing no more ditties, sing no mo
Of dumps so dull and heavy;
The fraud of men was ever so,
Since summer first was leavy.
Then sigh not so,
But let them go,
And be you blith and bonny,
Converting all your sounds of woe
Into Hey nonny, nonny.
aquí la podeu sentir.
Bingooooooo!
I en català de Sagarra vindria a ser:
ResponEliminaNo ploris, noia, del sospir captiva,
que són perjurs tots els amants,
un peu dintre la mar i un a la riba,
mai en no res constants.
Doncs no sospiris, deixa'ls córrer,
i tu amb rialla i goig respon,
i del teu llavi el dol esborra
cantant la birondon!
Oblida les tonades de la queixa,
el to penós, feixuc i ombriu;
la falsedat de l'home és la mateixa
d'ençà que és verd l'estiu.
Doncs no sospiris, deixa'ls córrer,
i tu amb rialla i goig respon,
i del teu llavi el dol esborra
cantant la birondon!
Reivindico des d'aquí els nostres (o els d'ells segons el grau d'independentisme que us ataqui), tan Xècspir home ja!
ResponEliminaCervantes
Luís de Góngora
Lope de Vega
Garsilaso de la Vega
...
Fgt
Hòstia, Fgt, agafa la pancarta i surt a plaça, que la tens prou a la voreta. Ho dic perquè encara estan els indignats i tot això. I fes el favor de no aixafar-me la guitarra, que avui tot serà Xècspir o no serà. Home.
ResponEliminaEls deixebles superen el mestre... i no ho dic pels citats anteriorment.
ResponEliminaNo, que estic indignat amb els indignats!
Fgt
Matilde, gràcies.
ResponEliminaI si tornem al joc de les traduccions, tal com vam fer temps enrere, jo ho tinc en castellà (Luis Astrana Marín) i en la seva versió comença així: "No suspiréis más,NIÑAS (!), no suspiréis/que los hombres han sido siempre perjuros :/un pie dentro de la orilla/y sin firmeza nunca en ninguna cosa". Si exceptuem la curiosa traducció de "ladies" i que no ho fa rimar,jo diria que ho entenc millor en castellà. La d'en Sagarra és poesia pura, això sí. Però sempre l'original. Visca (sempre) Xakéspéaré encara que perdi (traduït) !!!
Fgt, no sempre els deixebles superen al mestre.
ResponEliminaPer a mi, els escriptors bons i genuïns tenen influències diverses però mai un mestre clar, i més que deixebles, mals imitadors.
Quant als "nostres", a mida que em faig gran rebutjo la relació literatura/cultura o nacionalitat determinada. La literatura és universal i patrimoni de tothom. Per a mi és tan bo Xakéspéaré com Calderón, o Rabelais com Quevedo, però cap d'ells és "nostre" en el sentit més de cultura catalana del terme, però en canvi jo els trobo molt propers.
De res, Doctor, un plaer.
ResponEliminaDoctor, saps per qui anava això del mestre i l'alumne. Se m'ha escapat el plural.
ResponEliminaEn quan el tercer paràgraf, res a dir. "¡Yo he sido Homero!".
Fgt
Fgt,
ResponEliminaJo diria que el mestre és Xècspir i el deixeble, tractant-se de tu, ¿Fúlcner?, per allò del brogit i la fúria, diu l'infermera aplicada.
Sí, Ferran, sé per qui anava, però cap dels dos Williams es poden comparar. I jo dubto que el William F sigui deixeble del S, en l'estricte sentit del terme. I a S no l'ha superat ningú en certs aspectes, i a F tampoc. I la gran influència, més que no pas mestratge, per a Faulkner, no va venir de l'autor de "Ricard III", sinó de la Bíblia i dels tràgics grecs.
ResponElimina