"-¿Comprendre què?
Davant d'aquesta pregunta meva s'ha quedat mirant-me fixament amb la seva mirada de miop (per una coqueteria extravagant no vol gastar ulleres); ha deixat anar un sospir:
-De vegades arribo a sospitar -deia entre dents- si en aquest món no esteu tots guillats. ¿Comprendre què? ¿I què importa el què? ¡Alguna cosa! ¡Qualsevol cosa! ¡Comprendre!
-¿I què se'n treu de comprendre?
-Es veu que...es veu que, decididament, no has provat res. ¡I hi ha tantes coses dignes de provar-se! Per exemple, ajeure's damunt l'herba, si pot ser a la canícula, al captard; quan l'herba, escalfada de tot el dia, exhala aquell perfum aspre com d'aixella de pagesa jove. Ajeure's de cara al cel un caplaltard de primeries d'agost, quan Scorpio arrossega per l'horitzó la seva interminable cua -la veu de baix anava prenent una vibració oratòria-. ¡Scorpio! És la meva constel·lació predilecta, t'ho dic en confiança: aquella cua que es redreça, plena de verí, damunt l'univers...Als homes ens falta això, una cua com la de Scorpio, capaç d'injectar verí a l'univers sencer. No em miris amb aquesta cara; saps que tinc raó i que la possessió d'una tal cua seria una legítima satisfacció per a tota la família. Em refereixo a la família humana. Ja que no ho tenim, ens queda el recurs d'ajeure'ns de cara al cel i aleshores...¡Verticalment i amb tota la fúria! Però et torna; et torna al mig de la cara. Newton diria que això passa en virtut de la llei de la gravetat; allà ell amb les seves manies, si no hi sabia veure altra cosa, si no sabia comprendre. Comprendre és això: rebre, sense parpellejar, entre els dos ulls la pròpia escopinada, l'impotent gargall; sentir tota la freda ràbia de la nostra immensa impotència.
-Com si diguéssim una porqueria.
-Tot és porqueria, si ho vols dir així: obscé i macabre. Escolta, lluís, ¿et penses que vas néixer d'una altra manera que tothom? ¿I que no acabaràs com tots els altres, fet una indescriptible porqueria? Ja ets prou gran per saber-ho: l'entrada obscena, la sortida macabra. L'entrada gratis, la sortida a garrotades. Creu-me: val la pena de llançar un gargall ben espès i amb tota la fúria mentre encara hi som a temps."
Joan Sales. Incerta glòria. P. 39-40.
"Aquestes nits sense lluna a la carena pelada són prodigioses. A través de l'aire tan sec d'aquests deserts les estrelles semblen ulls molt clars que us travessen com amb una rara perspicàcia. Conec les constel·lacions i m'entretinc a observar el camí que d'una nit a l'altra han fet els planetes a través d'elles; és en Cruells que m'ha ensenyat a entendre-m'hi una mica, a les primeries m'hi perdia. Quan me'n torno sol cap a la meva xabola, poc abans de clarejar, el que més em meravella és aquella pau tan estranya. Els homes han deixat fa estona de matar-se; només se sent la fressa a penes perceptible de la brisa nocturna i la rialleta del gall carboner, al lluny, que sembla mofar-se de les nostres tristes victòries" (parla en lluís de Brocà)
ResponElimina"El goig de la hipocresia; però entenguem-nos: la hipocresia total. Hi ha qui és hipòcrita quan practica la virtut i sincer quan practica el vici, quan es tracta de ser-ho sempre, de viure sempre una vida doble. [...] Si et pogués fer comprendre els plaers subtilíssims de la fantasmagoria! Ser i no ser al mateix temps (pobre Shakespeare); ser un mateix i ser un altre: ¡ser i no existir, existir i no ser, tot a la vegada! La personalitat desdoblada, l'evasió total, sensació vertiginosa que només pot donar la doble vida!" [En Soleràs parlant amb la Trini]
ResponEliminaAquesta per en Hyde i la resta de la colla.
L'absurd ens té la grapa a sobre i per damunt de tot hi ha l'atracció del mal. ¡Ens ha estat concedit tan poc temps per fer tot el mal que voldríem! En faríem molt més però, bah, no tenim temps. D'altra banda, ¿creus que fer-lo és tan fàcil com alguns creuen? No un mal qualsevol, sinó el que un voldria; perquè, veuràs, fer un mal que no t'interessa, que no et ve de gust...El mal del mal és aquest, que el que pots fer és precisament el que no t'interessa; i mentrestant la vida fuig. L'abril se'ns escapa, creu-me, i aquesta porca guerra ens ho acaba d'esguerrar; pot durar molt de temps, prou per fer-nos la guitza a tots nosaltres. Vosaltres no teniu imaginació; us penseu que això és com un xàfec d'estiu que t'arreplega al ras i que després vindrà la sopa de farigola, la bona sopa fumejant a caseta, després de canviar-se els mitjons i la camisa. ¡Bona sopa de farigola tindreu! El que vindrà després serà la nàusea, ¡o pot ser no n'has sentit a parlar? ¿Decididament no et sona el nom" (en Soleràs, qui si no)
ResponElimina"Però ¿qui diastres tocava el violí?
ResponEliminaHo he preguntat al practicant, que m'ha mirat sorprès:
-¿No ho saps? És el metge.
-¿Hi ha metge al poble?
-El del batalló, home; el doctor Puig. ¿Que vius a la lluna? Toca el violí com un àngel.
-¿Aquell borratxo? Em creia que només li interessaven els bocois.
-T'equivoques. És un home molt sensible.
-Em voldràs fer creure que beu per oblidar.
-I ¡per què no? Hi ha frases que si arriben a suades és precisament perquè responen a realitats.
-Bah...¿i el comandant?
-Una bellíssima persona.
-Això no ho discuteix ningú, Cruells; el que voldria saber és si també beu per oblidar.
-En pots estar ben cert; tots els que beuen ho fan per oblidar.
-¿Oblidar què?
-Generalment no se'n recorden."