una senyora novel·la

Joan Sales i Mercè Rodoreda, al jardí de casa de l'editor. Barcelona, 1964, en una imatge del llibre De foc i de seda: àlbum biogràfic de Mercè Rodoreda, de Marta Nadal.

Ginebra, 6 de gener 1963

Estimat amic Sales:

Acabo de llegir Incerta glòria. És una novel·la que s’ha de llegir, almenys, dues vegades. La primera lectura ha equivalgut, i potser ho dic d’una manera massa gràfica “a un cop de puny al ventre”. És una senyora novel·la: plena, brillant, rica a més no poder. Tan diferent de la literatura trista i falsa que es fa a casa nostra…Encara no m’he refet d’aquesta lectura. Les descripcions de paisatges, moltes són impressionants, d’altres inefables, totes tan vives que sembla que no pugui ser. Hi ha dues dones en Incerta glòria, que fan venir ganes  de treure’s el barret. Tant l’una com l’altra; i tant diferents l’una de l’altra. Les escenas de guerra són les millors que he llegit. Els personatges importants –els tres-, amb tantes facetes. Soleràs. El capellà, meravellós, difícil, perquè si no s’és un escriptor amb gruix, un personatge com el del capellà pot fer caure en el més risible dels ridículs. I com a personatge de gran classe: el temps. No havia llegit res feia temps de tan punyent com la tornada de Lluís. Aquests vint anys que han passat i que han passat “en sec”, vull dir que no s’explica res del que Lluís i la Trini han fet, o molt vagament, fan veure més el que aquests dos personatges han viscut que no pas que si ho haguéssiu explicat en deu capítols. M’ha deixat tant d’amarg i de trist a la boca…I la troballa reial del canvi físic de la Trini: que amb els anys s’ha fet bonica. És realment molt trist que Incerta glòria s’hagi hagut de publicar tan mutilada a Barna. I ha d’ésser una pena per a vós. A més a més em sembla que s’ha donat poca importància a Incerta glòria. I encara una altra cosa: ni un sol crític de La plaça, no ha tingut l’encert d’agermanar-la –tan diferent- amb Incerta glòria. En comptes de parlar de Musil i de l’humor de Sterne i de la veu de Proust, s’hauria hagut de parlar de Joan Sales. Perquè aquestes dues novel·les són les dues úniques novel·les a Catalunya, que donen l’època.

D’Incerta glòria segurament us en parlaré més. Però avui tallo perquè la lectura és tan recent que encara vaig amb el cap atabalat…però us felicito; encara que sigui ben poca cosa una felicitació. Em recordaré molt de temps de la Carlana.

Us copio uns fragments d’una carta de l’Obiols del 18 de desembre.

He llegit més de dues-centes pàgines de la novel·la de Sales. Hi ha coses realment esplèndides –moltes. És incomparablement superior a tot el que han publicat els Pedrolos, Espinassos, Capmanys, Sarsanedas, etc. Em plauria llegir-la  en català –la traducció francesa em sembla bona, però la trobo, en certs indrets, massa literal. No sé si les altres dues-centes pàgines són com les primeres. Si ho són, Incerta glòria i La plaça són les dues millors novel·les publicades en català d’ençà de Solitud.

És un comentari breu però després hem parlat  de la vostra novel·la durant les festes i no ens la sabíem acabar.

Veig que no m’heu contestat la meva última. Us devia fer enrabiar. Però em passa que m’agrada tant fer-vos enrabiar que esteu condemnat per la vida a aguantar els meus crits i els meus mals humors.

Amb tot l’afecte. I bon any!

Mercè Rodoreda